Llorente ignot

Peu de foto: Façana de la casa de Teodor Llorente, a la plaça del mateix nom

Deu passar a tot arreu, i cadascú es deu lamentar de les pròpies misèries, però des de fa uns quants anys m’envaix la sensació que els valencians, més que altres pobles i països, ens ho venem tot de manera compulsiva, sovint obscena i quasi sempre suïcida. L’exemple dels bancs o dels clubs de futbol és cridaner i representatiu, però són moltes les propietats que a poc a poc s’erosionen i cauen en mans de tercers, sovint empreses o fons d’inversió que no les gestionen des d’una perspectiva valenciana, sinó impersonal i voraç, amb conseqüències nefastes per a la nostra economia i la nostra cultura.

Ara m’agradaria detindre’m en un cas que encara es podria evitar, si les institucions públiques i la societat civil reaccionem a temps. Em referisc a l’últim domicili de Teodor Llorente. Es tracta d’un pis situat en una bella construcció del segle xix, que el poeta va promoure al solar de l’antic convent dels Trinitaris. Hi va residir durant l’última etapa de la seua vida i, com recorda una placa a la façana de l’edifici, hi va morir. No debades, la plaça duu el seu nom, tot i que l’estàtua que la presideix representa al pintor Ribera (com molt bé assenyalà Joan Francesc Mira, poques vegades el nom d’una plaça de València coincideix amb l’escultura que s’hi erigeix). De fet, el gran monument dedicat a Llorente es troba a l’Eixample, en la part més noble de la Gran Via, envoltat d’arbres immensos que l’arreceren i, en certa mesura, l’amaguen, quasi com una metàfora: la figura del patriarca de la Renaixença, descomunal des de molts punts de vista, s’ha convertit en una referència ignota, inaccessible per a molts, oblidada per uns i menyspreada per altres, a pesar dels esforços investigadors i divulgadors de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Simbor o Rafael Roca.

Precisament fou el nostre company de saó qui alertà aquest estiu, a les pàgines del Levante, que la casa de Llorente està en venda. Com que de mecenes no n’hi ha molts, tot fa pensar que si la residència passa a mans privades l’assolaran per a fer una reforma integral. Això vol dir que desapareixeria el domicili històric de l’escriptor, conservat ben bé intacte durant més d’un segle. Ho dic amb coneixement de causa: Rafael Roca i jo, en companyia de Vicent Simbor, l’enyorat Josep Massot i Muntaner i altres persones del món cultural, vam visitar la casa fa anys. De tots els espais, recorde especialment el despatx del poeta. Em pregunte si alguna institució valenciana està al corrent de la situació i si hi ha la més mínima voluntat d’intervindre per a aconseguir l’única eixida digna: la creació d’una casa-museu, com suggeria Rafael Roca, d’un espai d’interpretació al voltant de la vida i l’obra d’un dels intel·lectuals valencians més importants de la nostra història, que preserve la residència original i la pose en valor. Si no vaig errat, tenim precedents recents d’operacions semblants per part de la Generalitat Valenciana, però només em venen al cap el nom d’escriptors en castellà. No deu ser casualitat: la llengua i la memòria sempre l’hem venuda a preu de saldo.