Lluís Alpera: «Sembla que el País Valencià era massa xicotet com per a tindre dos grans poetes al mateix moment»

«Cal donar una obra sòlida, en conjunt, perquè es conega Valls»

«Sembla que el País Valencià era massa xicotet com per a tindre dos grans poetes al mateix moment»

Havíem d’anar fins a Alacant on ens esperava un dels grans professors i treballadors del co- neixement del País Valencià. Just al centre de la capital alacantina, Lluís Alpera ens esperava per parlar d’un dels grans poetes oblidats, o no, del nostre país. En arribar-hi, ens vam trobar damunt la taula de vidre una mena de mosaic amb llibres, alguns dels quals són molt difícils de trobar. A més, vam tindre la sort que ens acompanyava Manel Rodríguez-Castelló, un gran poeta i alhora captiu de la poesia de Joan Valls. Lluís, des de la seua coneixença i estima al país i a la poesia de Valls, va contestant les nostres preguntes, les de les tres persones que envoltaven la taula. Ell, com a bon director, ordenava les idees, i els llibres que ens acom- panyaven eren com la signatura que li dona- va força, més encara, a la vàlua intel·lectual d’Alpera. En acabar la conversa, ens quedava la tornada i la sana digestió de les paraules Lluís i el desig de llegir el poemes de l’alcoià Joan Valls.

–Qui va ser Joan Valls?

–Joan Valls és un escriptor que va mantindre i potenciar l’ús del català en les comarques del sud. Si no hagués estat ell, potser un altre ho hauria fet, o no. Va tindre molta influència no sols a les comarques del sud, sinó a la literatura en general del País Valencià. Joan Valls també és important per l’esforç personal en l’artesania de la construcció de la dicció poètica. Tot i la rivalitat entre Alcoi i Ala- cant, la intel·ligència local castella- noparlant el va atraure, va veure un filó i li va fomentar que continuara escrivint en castellà, cosa que va retardar el seu procés d’incor- poració a la nostra llengua. Però acabà sent una persona àvida, molt interessada per la nostra llengua. Per a ell, escriure era una manera d’afirmar-se en el món.

–Començà fent poesia en castellà i en 1947 publica el seu primer poe-mari en català: La cançó de Mariola. Per què aquest canvi?

–El perquè no el sabrem mai; ell no va fer unes memòries, ni ho ha explicat. Ell està diàriament en un context catalanoparlant en tots els àmbits. Ell és autodidacte, s’ha dedicat a la literatura i el formigueig l’ha de tindre. En un moment esclata i trau La cançó de Mariola, en ortografia fullanista, perquè és l’única que ha aprés. Va tindre la lucidesa d’enviar-lo a Carles Salvador i a Xavier Casp, i ells li diuen que eixa ortografia està passada de moda, que és anacrònica. Li deixen la Gramàtica de Carles Salvador i els cursos de Lo Rat Penat, que és per on entra al català normatiu. Ell comença a llegir Verdaguer i desenvolupa la seua vessant jocfloralesca que li comportava prestigi, desplaçaments i uns xavets que emprava per pagar les seues pròpies edicions en la impremta Hispania d’Alcoi.

–Alcoi el marca?

–Evidentment. Cal tindre en compte que Valls va ser un dels poetes que va viure reclòs a la seua ciutat, menyspreant la temptació de traslladar-se als grans centres culturals. El fet de ser alcoià marca molt en la literatura, en la cançó com l’Ovidi i en tot. Tant l’Ovidi com Joan Valls són autodidactes, gent del poble, senzilla i treballadora. Afortunadament, Valls té la sort de tindre vocació musical, i això l’ajuda molt en la tria lèxica, en l’oïda de cara a la musicalitat dels poemes. Eixa vessant de captar les paraules més significatives del poble s’assembla molt a la poesia d’Estellés. Estellés és més agosarat, mentre que Valls tenia la contenció de l’autoaprenentatge i era més prudent. De vegades era tan prudent que es quedava en paraules arcaiques, però amb el temps ho va treballant.

–Lluís, tu ets, juntament amb Emili Rodríguez-Bernabeu, un dels pioners en els estudis i edicions de l’obra de Joan Valls. Per què vos fixeu en aquest autor?

–M’hi vaig ficar perquè era un cas significatiu, un cas de resistència cultural a Alcoi, i als de la generació del 62 ens era molt significatiu. Curiosament, ja en 1956 Fuster l’inclou en la seua antologia de la poesia valenciana. Hi ha correspondència entre Fuster i Valls, i el de Sueca l’assenyalà com un autor a tindre en compte. No sé fins a quin punt li arribava la catalanitat, però tenia clar quina era la seua llengua i la seua cultura.

–Valls era un agitador cultural?

–Ell passa per la presó un any, ve cremat de la guerra i al principi té molta por. Però no sols ell: Estellés també tenia por i emmagatzemava els versos. A partir de Posicions ter- renals ell pren una embranzida.

–Si mirem els vint llibres que conformen la seua obra poètica, no creus que la seua part del joc- floralisme inicial, el paisatgisme sentimental, és anecdòtica?

–Crec que tot és un complement. Per una banda està el jocfloralisme, que és on es va formar, l’ajudava a editar els seus llibres i li donava prestigi. I per altra banda, l’ambició de la poesia culta a imatge i semblança dels grans escriptors de la literatura catalana contemporània. Ambició que es va arredonir sobretot en la trilogia final: Anys i paranys, Quadern vermell i La rosa quotidiana són tres poemaris molt sòlids que li donen singularitat.

–De tota la seua producció literària, quin poemari triaries?

–L’art, com la bellesa, és múltiple. És difícil triar-ne un, però tal volta seria La rosa quotidiana, que és el poemari pòstum.

–Ell realment va ser conscient del que va fer?

–Ell n’estava satisfet, i crec que en la intimitat tenia consciència del que havia fet. Sabia que les últimes eren les més reconegudes al País Valencià (Premi Sanchis Guarner, Premi de la Diputació…). De fet, en un dels homenatges que se li va fer a Alcoi va estar Sanchis Guarner.

–Quins aspectes de la seua poesia creus que poden influir, agradar, als lectors i als poetes actuals?

–Jo tornaria a insistir en els seus darrers poemaris, en els quals tracta diverses coses. Per exemple, la recerca de la bellesa, l’estètica… Però també té poemaris que són monogràfics molt interessants en la recerca d’un Déu molt eteri, per exemple. Tenia un caràcter artesanal i d’orfebreria lírica, i també una riquesa lèxica de comarca importantíssima.

–Joan Valls és un poeta oblidat?

–En realitat no ha transcendit mai més enllà del País Valencià mal- grat tindre dos premis Ciutat de Barcelona. Al País Valencià tampoc ha transcendit massa, entre altres coses perquè no se n’ha publicat l’obra completa. Cal donar una obra sòlida, en conjunt, perquè es conega Valls. A més, sembla que el País Valencià era massa xicotet com per a tindre dos grans poetes al mateix moment. Teníem el filòleg Sanchis Guarner, l’assagista i ideòleg Joan Fuster i el poeta Vicent Andrés Estellés. I ja en teníem prou.

–Què cal, a hores d’ara, per a posar Joan Valls al lloc que li pertany?

–Publicar-ne l’obra completa és fonamental, però una vegada publicada s’ha de difondre bé. S’ha d’anar a les institucions bàsiques del País i demanar una recomanació ben explícita d’incorporar Valls en els canals educatius per- què a poc a poc es vaja coneixent la seua figura.

–Ja que esmentes les institucions, com és possible que no hagen celebrat enguany l’Any Joan Valls?

–L’Ajuntament d’Alcoi sí que ho celebra. Ara bé, no sé per què Marzà està tan preocupat en l’ensenyament del català al País Valencià –que és vital– amb el plurilingüisme que s’ha tret de la mànega i no fa campanyes literàries, com ara podria ser la de Joan Valls, per fomentar el coneixement i la lectura en la nostra llengua. Confie que si l’obra completa es publica aviat encara arribem a temps de fer alguna cosa. Crec que no ho fan per desconeixement. Es gasten els diners en Raimon; per què no ho fan també en Valls?

–Podríem equiparar Joan Valls amb els grans autors universals?

–Les comparacions són odioses. El que s’ha de veure és quina cosa ha fet i estudiar-lo. Valls és un poeta d’un gran valor per la seua persistència d’anar pujant graons fins aconseguir eixa fantàstica trilogia final i alguns poemes impressionants. És un treballador de la paraula. Valls pot superar el localisme perfectament, hem de potenciar la seua vàlua poètica dins del domini lingüístic i després de segur que s’obrin nous horitzons; això és impredictible. El que no ha estat impredictible és l’abandona- ment que ha tingut la publicació de la seua obra completa.