La revista degana en valencià

Lluís Miquel: «El que més m’importa és remoure la nostra cultura»

Estudis de gravació, engrescador musical i cultural, persona inquieta, amb molts anys d’activisme, no és ja aquell jove que va passar 72 hores retingut per la Policia Nacional i jutjat a Madrid pel Tribunal de l’Ordre Públic. Lluís Miquel ens rep en un pis de la zona centre, molt centre de València, per a parlar i fer una miqueta de memòria de les darreres èpoques. Dir que està igual fóra mentir, però ell continua parlant i parlant quan li fas una pregunta. De fet, ell ens avisa: «Jo parle molt; quan em digueu, pare…». Per les parets, prestatgeries i damunt una taula immensa s’amunteguen un nombre quasi infinit de llibres, discs i altres objectes que formen part la història musical i cultural del nostre país i parlen dels darrers 50 anys dels valencians i valencianes.

–Com comença Lluís Miquel en el món de la cançó?

–En un principi vaig ser un estudiant que cantava. Vaig començar el 1962 amb un grup d’amics formant els 4Z, que ha sigut el meu grup. Estudiava una carrera que no m’agradava massa, i al final me’n vaig passar a Belles Arts. Aleshores jo devia tindre 17 o 18 anys, i em va passar el que ens passava a tots els qui eixíem d’un col·legi de capellans i anàvem a la universitat: conéixer altres coses, altra gent i altres cultures. Jo sóc fill de pare de León i mare valenciana que provenia de la burgesia mitjana; per tant, en ma casa no es parlava valencià. És en la universitat quan òbric els ulls i m’adone de la riquesa lingüística que tenim.

–Es conta que al començament de la seua carrera musical va ser Alfons Cucó i Manuel Ardit els qui el varen convéncer que canviara d’idioma i apostara pel valencià…

–Clar! Això va ser una qüestió de llengua. Ells havien fet traduccions al valencià de cançons de Brel, Brassens, Bécaud… i em van fer una adaptació de «Marie, Marie» de Bécaud, que he cantat tota la vida, i a més era una cançó que políticament queia bé. A hores d’ara, jo encara no parle bé el valencià, però els ho dec tot a ells perquè gràcies a Cucó i Ardit vaig obrir els ulls i vaig conéixer la cultura del nostre país.

–Queia bé la cançó? Doncs, en 1968 vau estar tres dies detinguts…

–Sí. En eixa època ja érem «Els 4Z» i ho cantàvem tot en valencià. Va ser curiós, perquè després d’un recital solidari al Cinema Artis que vam fer per arreplegar diners per a un viatge dels estudiants de dibuix de l’acadèmia Barreira, ens van detindre. Però el problema va ser que van portar el cas al Tribunal de Orden Público i ens van prohibir tornar a actuar. En eixe moment jo em plantege seriosament si me’n vaig a Barcelona a viure o no.

–De fet, una de les coses que crida l’atenció és que no haja tingut la temptació –com altres músics– d’anar-se’n a Barcelona…

–Al començament vaig anar a Barcelona a la casa Edigsa, que era l’única que es dedicava a la cançó en català, per a gravar un disc, i a partir d’eixe moment vam establir lligams i vam fer concerts. Però tot i que a Catalunya les coses estaven millor que ací, vaig decidir quedar-me a València.

–I va decidir emprendre una aventura en el món audiovisual creant Novimag, Tabalet Estudis i Adí. Per què?

–A mi, l’audiovisual sempre m’ha agradat molt, i en acabar la carrera vaig tenir l’oportunitat de treballar per a Vicent Ventura. Vaig aprendre molt de l’audiovisual i vaig fer-me el meu laboratori de pel·lícules. Gràcies a això, tot el cinema independent valencià dels anys seixanta, com el de Rafa Gassent o Lluís Rivera, passava pel laboratori i els deixava les càmeres d’amagat. Més endavant, en el 1979, vaig reunir-me amb la gent del món de la cançó d’aleshores i els vaig proposar fer un segell discogràfic, que anomenàrem Ànec, per poder gravar discos en la nostra llengua sense cap entrebanc.

–I com no en tenia prou, també es clava en el doblatge de pel·lícules per a televisió…

–Sí, però no tot són casualitats. Nosaltres vam crear Pàtxinguer Z perquè veiem que la cosa en la cançó estava canviant i vam voler donar-hi un toc d’humor i divertir-nos. Gràcies a Manuel Vicent, que és amic meu, ens van buscar per gravar una cançó a la televisió i finalment ens hi vam quedar tres anys; anàvem tots els dilluns a Madrid a cantar! Aprofitant que era a Madrid, anava a veure les classes de doblatge perquè ja es parlava de la possibilitat de fer una televisió autonòmica. Per això, quan Canal 9 ja estava en projecte, vaig proposar doblar una pel·lícula en valencià i vam provar amb El salari de la por, una francesa de Clouzot, i ens va costar molt de muntar. Ara en 2015 farà 30 anys d’eixe doblatge, del primer doblatge d’una pel·lícula en valencià.

–Cantant, actor de doblatge, productor… On s’ha trobat més a gust?

–Crec que he aprés a ser un agitador cultural. He sigut un cantant que no he aspirat a ser un Serrat ni un Sabina. El que més m’importa és remoure la nostra cultura, perquè no tenim qui la defense.

–I quin paper creu que ha fet Tabalet Estudis en el panorama cultural valencià?

–Crec que Tabalet Estudis ha fet un paper primordial. Es va muntar per esmenar el problema audiovisual que existia a València i crec que ha obert totes les portes culturals del País Valencià.

–Però amb el tancament de Canal 9 l’audiovisual valencià es queda despullat. Quina opinió li mereix?

–Vaig col·laborar fent l’estructura primària de Canal 9 i, clar, una televisió autonòmica amb 1.800 treballadors era una barbaritat, però no van fer res per evitar-ho. Ha sigut una mala gestió, i a saber què se n’han endut. Confie que tornarà RTVV, i a més a més m’he oferit a ajudar a qui siga per a dur a terme una radiotelevisió que tinga sentit, que siga al servei dels ciutadans.

–I ara li donen el Miquelet d’Honor…

–M’agrada molt aquest reconeixement perquè sempre he treballat molt i no he anat lluint-me. A més, crec que Tabalet Estudis ha sigut imprescindible perquè ha sigut el primer estudi de gravació sense pràcticament ajudes.

Entrevista publicada al nº 396 (setembre 2014). Ací pots fer-te amb un exemplar

 

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top