Tens 0 productes a la teua cistella
En el segle XX van proliferar les dictadures a l’Amèrica del Sud. Pinochet ho va fer a Xile (1973-1990), dèsset anys de manca democràtica i de tortures. Missing (1982), de Costa-Gavras, és una pel·lícula rotunda que ens parla de l’angoixa d’un pare per trobar el seu fill desaparegut en el colp militar xilé.
Per una altra banda, l’Argentina també va patir un colp d’estat per part de la Junta Militar encapçalada per Jorge Rafael Videla (1976-1983). Cal esmentar la pel·lícula La historia oficial de Luis Puenzo per a endinsar-nos en la tragèdia del poble argentí.
Una altra dictadura va esdevenir al Brasil (1964-1985). Durant aquest cicle, el govern militar brasiler va reprimir severament la llibertat de premsa i va nyaufar els drets humans; tot amb el suport dels EUA. Rubens Beyrodt Paiva (1929-1971) va ser un enginyer i polític brasiler que es va oposar a la dictadura militar; el règim dictatorial el va empresonar, torturar i assassinar. La seua muller va reclamar-ne el cos, però mai no el van trobar. Aquesta història va ser novel·lada pel seu fill Marcelo Rubens Paiva i adaptada al cinema per Walter Salles, a més de director, amic de la família Paiva.
Els espectadors estem de sort amb l’estrena d’Encara soc aquí, última pel·lícula de Walter Salles. El primer film d’aquest autor va ser Estació Central de Brasil (1998), treball premiat al Festival de Berlín i nominat als Premis Oscar com a millor pel·lícula internacional. Encara soc aquí ha estat guardonada com a millor pel·lícula internacional als Premis Oscar 2025, va guanyar el Goya a la millor pel·lícula iberoamericana i premiada com a millor guió al Festival de Venècia. Cal destacar-ne l’extraordinària interpretació de Fernanda Torres, treball que ha estat reconegut amb la candidatura a l’Oscar com a millor actriu, opció que també va tindre sa mare Fernanda Montenegro amb la pel·lícula Estació Central de Brasil. Sengles actrius interpreten magistralment dues etapes de la vida d’Eunice, muller de Rubens Beyrodt, lluitadora incansable i defensora dels drets de les comunitats indígenes de l’Amazones.
La història ens recorda dos treballs que hem vist no fa massa: L’oblit que serem (2020) del director Fernando Trueba, basat en les memòries d’Héctor Abad, fill del protagonista; i Argentina 1985 (2022) del director Santiago Mitre. Les tres comparteixen el tema de la memòria i el dret a contar-nos uns fets reals que van afectar la societat i, sobretot, les famílies dels assassinats. Estem parlant d’injustícies, colps d’estat, tortures i morts que van ocórrer no fa molt de temps i que hauríem de recordar amb més assiduïtat perquè no es repetisquen.
Per a contar-nos Encara soc aquí, Salles utilitza un llenguatge fílmic clàssic dividit en tres actes, tot amb una banda sonora que homenatja la música brasilera i intensifica les emocions de cada escena del film. Nelson Sargento, Roberto Carlos, Tom Zé, Tim Maia, Erasmo Carlos, Gal Costa, Caetano Veloso i, fins i tot, Jane Birkin contextualitzen i aporten dramatisme a la història que el director ens proposa.
Som a l’any 1971 amb una família feliç formada per l’exdiputat Rubens Paiva, la seua muller Eunice, quatre filles i un fill. Una casa assolellada, la platja al costat, amics, amigues, festa, pare i mare cultes i sense dificultats de diners. Destaca en aquestes seqüències una fotografia acolorida i lluminosa i una càmera nerviosa que sembla una papallona envoltant els personatges. Salles ens regala la metàfora de la dent ensorrada, però el paradís es trenca quan arriben uns desconeguts a la casa familiar. Les conseqüències són la detenció i posterior desaparició de Paiva, així com l’empresonament d’Eunice durant dotze dies i una de les seues filles, Eliana, durant vint-i-quatre hores.
Una fotografia més fosca i dolenta ens conta els fets posteriors. Els moviments de càmera es tornen pausats, la vida és colpidora i dolenta, els tràvelings acompanyen Eunice (Fernanda Torres) en la seua angoixa no exempta de perplexitat i solitud. La mare amaga els temors als fills perquè possiblement no creurien el que està passant. Hi ha una dualitat entre el silenci i la por, entre el confort i la banalitat, i la mirada d’Eunice s’esgarrifa davant la gent que paladeja un gelat, tot amb una quotidianitat aliena a la dictadura repressora del país.
El tercer acte és un homenatge a la mare, en aquest cas interpretada per Fernanda Montenegro, que encara patint l’alzhèimer és capaç de reconéixer el seu marit quan ix una foto seua a la televisió. El món continua i la lluita aconsegueix el reconeixement de la veritat.
Podríem afirmar que la pel·lícula és una denúncia a les dictadures, però hi trobem a faltar més dades sobre els torturadors i del personatge de Rubens Beyrodt. No obstant això, podem concloure que és una reivindicació de la memòria històrica d’un país com a principi necessari per a combatre futures atrocitats. Un consell: vagen a veure-la.
Revista número 511, pàgs. 52-53. Març 2025.
