La revista degana en valencià

Llums i ombres de la nova llei educativa

08/03/2021

Vaja per davant un advertiment: la realitat educativa no es canvia per decret. Certament, les lleis ajuden o dificulten, però el canvi real a les escoles és bàsicament un canvi cultural, un canvi de mentalitats. També, un canvi més profund en el territori de l’hegemonia. Qui governa els valors ideològics amb els quals pensem el món i la funció social de l’educació en aquest món? Una llei progressista en aquest món replet d’urgències hauria de declarar-se obertament feminista, clarament solidària amb el territori, descaradament defensora de les minories minoritzades i astutament anticapitalista. Bé, almenys, des de la visió que jo tinc del món, de les seues urgències i del paper de l’educació com a capacitació per a efectuar una lectura crítica i transformadora de la realitat.

Però, aprovada en el Congrés la LOMLOE, vegem en quina mesura l’articulat d’aquesta llei ajuda a la possibilitat d’un canvi real de l’escola i el seu projecte d’educació.

Algunes llums….

La primera i fonamental: s’atén la demanda de milers de pares, mares, professorat i estudiants que durant moltes setmanes van inundar els carrers amb una marea verda reclamant la derogació de la coneguda com Llei Wert, amb una vaga general des d’educació infantil fins a la universitat que va constituir una important protesta contra la política educativa del Partit Popular.

És clar que en aquestes llums apareix alguna ombra. Perquè en aquelles mobilitzacions es reclamava també un profund procés de participació i debat des de la base, en el qual poguérem penetrar i destriar el significat d’una veritable reforma educativa. I com en altres ocasions, això va quedar finalment reduït a unes quantes consultes formals amb sindicats, partits i alguna associació. Però això s’assembla poc a un procés real de participació popular en un assumpte que és públic, és a dir, allò que a tots i totes concerneix. No puc oblidar que els conceptes de participació i democràcia han vingut acompanyant històricament els postulats de l’esquerra social i política.

Vegem alguns canvis i avanços significatius en la nova llei: acaba amb els itineraris educatius que va implantar la dreta en 2013; es frena aquell criteri reaccionari de dividir l’alumnat en diferents itineraris segons les seues capacitats o rendiment acadèmic, i es recuperen els programes de diversificació curricular. Doncs, clar! Un projecte públic d’educació és equitatiu i ha de facilitar que totes i tots ens eduquem junts formant una comunitat de convivència i aprenentatges, independentment de les diferències cognitives, lingüístiques, socials, culturals, de gènere, religió o ètnia. També és un avanç en la llei suprimir les revàlides, aquell articulat retrògrad de la LOMCE que ens retornava al franquisme. I, per descomptat, malgrat la manipuladora campanya de la patronal i l’Església, és un avanç que, si concertem amb la privada, ho fem amb algun criteri que dificulte la segregació, prioritzant la coeducació i fent una mica més complicat que financem amb diners públics col·legis que segreguen per sexes, o en funció de les notes obtingudes, un altre criteri segregador descarat que ara no comptarà en el procés d’admissió. Bé, i la religió deixarà de comptar com a nota, una altra imposició del Partit Popular en l’anterior llei ara corregida. Però això de la religió té moltes ombres, que ara comentarem. Un altre avanç significatiu, per als territoris amb llengua pròpia, és suprimir el castellà com a «llengua vehicular», una altra ocurrència de la LOMCE del PP. El text en la nova llei estableix que «les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes i de les alumnes a rebre ensenyaments en castellà i en les altres llengües cooficials en els seus respectius territoris». És a dir, la llei recupera allò que ja es feia abans de la LOMCE, amb èxit a més.

Finalment, un altre assumpte al qual la dreta va dedicar les seues bregues és el de l’educació especial, quan denunciaven que la llei pretén acabar amb els centres d’educació especial. No obstant això, el text de la llei el que exposa és un pla de deu anys en què el govern central i les autonomies treballen perquè els centres ordinaris compten amb «els recursos necessaris per poder atendre en les millors condicions l’alumnat amb discapacitat». Res sobre la desaparició d’aquesta mena de centres. Bé, i un altre avanç que s’ha subratllat menys i que per a mi és molt important és la consideració de tota l’educació infantil com a etapa educativa, dels 0 als 6 anys.

Les ombres…

Però, l’anomenada Llei Celaá arrossega també unes ombres. La primera, ho assenyalàvem adés, l’absència d’un debat veritable i el menyspreu a estudis i propostes molt elaborades. En el meu cas, puc donar testimoniatge del Fòrum de Sevilla, on elaborem des de fa temps propostes per a una política educativa progressista i hem publicat recentment un Manifest per una educació transformadora i alliberadora que hagués pogut ajudar els qui van redactar l’articulat de la llei. I crec que l’absència de debat és un reflex de la consideració que es té envers un projecte públic d’educació com a eix vertebrador del sistema educatiu i com a únic garant del dret universal a l’educació en condicions d’igualtat.

Em sembla inconcebible la timidesa amb què es qüestiona la discriminació per sexes en col·legis concertats. La llei preveu que si un col·legi (posem per exemple, un col·legi de l’OPUS) inclou i justifica en el seu projecte educatiu les mesures que desenvolupen per tal d’afavorir i formar en igualtat en totes les etapes educatives, llavors se li continuarà finançant amb fons públics, encara que siga un centre reservat només per a xiquets i sense professorat femení. Sobre els concerts educatius, la LOE ho deia ben clar: complementarietat. No preveure aquesta idea en l’articulat és eliminar el sentit original: el caràcter subsidiari dels concerts. Financem allà on la xarxa pública no pot arribar, aquesta era la idea. I per a quan un debat sobre el sentit d’allò públic? I sobre l’ús de l’oferta educativa com a negoci?

El currículum roman en essència com en les lleis anteriors. Però si el currículum és el dispositiu que concreta la selecció de cultura per a l’escola, quan ens atrevirem a dir que amb aquests vímets culturals (separació disciplinar, academicisme) no sé quina resposta ciutadana podrem construir per a un projecte sostenible per al planeta, un model de relació humana antipatriarcal, o simplement això que diu la Constitució, que tenim dret a créixer en el ple desenvolupament, amb capacitat –afegisc– per a una interpretació autònoma i crítica del món en què vivim i del nostre paper en aquest món. Un currículum academicista i separat de les experiències quotidianes té poca capacitat per a empoderar amb un saber crític i creatiu. En l’anterior llei, la dreta, amb molta descaradura i sense cap prejudici, va argumentar i va legislar per evitar que humanitats i arts, «distragueren l’alumnat del coneixement important» (paraules de Wert). Quin és el «coneixement important» per a una política educativa d’esquerres?

Ah! I dir a hores d’ara que la religió no comptarà per a nota és dir molt poc per als qui des de fa molt temps venim reclamant una educació laica. No ignore l’enorme poder dels bisbes i de l’Església conservadora, però són molts anys i molts governs i el laïcisme –un fonament radical de la modernitat– hi queda absent. Quantes vegades s’ha instat el govern en el Parlament a derogar els acords amb el Vaticà i altres confessions per a traure l’adoctrinament religiós de les escoles? Mentrestant, costa tant llevar la religió de l’horari lectiu? Algunes escoles a la fi dels anys 70, amb mestres dels moviments de renovació pedagògica, ja ho aconseguírem.

Finalment, un parell d’absències importants. La primera, una memòria econòmica contundent i clara que garantisca el finançament suficient. La segona, quines agències i quina formació docent –inicial i permanent– assegura una bona implementació de la norma legislativa? Les intencions generals es concreten en altres nivells: seguiran les multinacionals del llibre de text hegemonitzant les pràctiques reals de l’ensenyament? Aquesta nova llei assenyala que «s’inclourà en l’estructura orgànica del Ministeri d’Educació una unitat que, en cooperació amb les Comunitats Autònomes (…) contribuïsca a l’actualització permanent dels currículums que constitueixen els ensenyaments mínims». En el Fòrum de Sevilla ens hem ocupat recentment de la discussió sobre la creació d’un Centre de Recerca i Desenvolupament Curricular (https://eldiariodelaeducacion.com/porotrapoliticaeducativa/2020/11/09/investigar-y-difundir-innovaciones-curriculares-foro-de-sevilla/) que s’ocupe de conéixer els esforços que ja s’estan fent des d’espais de renovació pedagògica per al canvi curricular.

Per acabar, coherent amb la llei, és necessari un nou marc legislatiu que regule la formació docent. Sense la confiança en els docents no hi ha canvi curricular ni canvi real a les escoles. Els i les docents, però, necessitaran una altra formació diferent de la que estan rebent en aquests moments en les facultats. Una formació inicial obsessionada amb l’expertisme disciplinar cada vegada més allunyada de la pregunta radical sobre el sentit profund del bon ensenyament, difícilment pot acudir a les demandes en què es fonamenta aquesta nova llei.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top