La revista degana en valencià

Llums i ombres a la nova televisió valenciana

Andrés Boix. Professor de Dret Administratiu i de Dret de la Comunicació a la Universitat de València

A ningú se li amaga que el gran problema de l’antiga RTVV va ser el lamentabilíssim control polític de l’ens, que la va ofegar des del seu naixement, en un crescendo dramàtic, fins acabar amb tota la seua credibilitat,  amb quasi tota la seua audiència i també amb bona part del suport social, no només a eixe model de televisió, sinó directament a qualsevol servei públic audiovisual, els beneficis dels quals no es considerava ja per quasi ningú que compensaren la despesa. Evidentment, i com és sabut, no és un problema només de la televisió pública valenciana. Pertot arreu, a Espanya, ens trobem amb la mateixa situació: televisions públiques generosament finançades a càrrec dels ciutadans, convertides en armes de manipulació massiva, però en la pràctica totalment desprestigiades i llavors inútils fins i tot per a aquesta tasca. El gran objectiu del naixement de la nova televisió pública valenciana, lògicament, hauria d’haver estat impedir per tots els mitjans que aquesta situació es tornara a repetir.

Les raons per les qual RTVV va convertir-se en el que va convertir-se són moltes, però algunes, i ben importants, tenen a veure amb el propi disseny institucional de l’antic ens. Com que es va replicar el tradicional sistema que donava el control total als polítics, aleshores la televisió es va convertir en política. Les conseqüències d’aquesta decisió sobre el disseny dels òrgans de gestió, encara que evidentment després la personalitat dels nomenats o la cultura política de cada país puga tindre alguna cosa a dir, solen ser les mateixes pertot arreu, no només a la Comunitat Valenciana. Ni tan sols no només a Espanya (amb alguns matisos, és el que passa també a França o Itàlia, per posar-ne només dos exemples propers). Aquesta estructura de poder i de control, tanmateix, no és l’única possible. Arreu d’Europa hi ha també models televisius amb una major independència, per bé que aquesta no siga mai total: la BBC acostuma a triar els seus directors a partir de concursos públics fiscalitzats per l’opinió pública, per exemple, mentre que les televisions públiques alemanyes, segons una sentència del seu Tribunal Constitucional, no poden tindre, mai, més d’un terç dels membres dels seus òrgans directius triats per òrgans polítics (la resta han de ser designats per associacions professionals, educatives, entitats socials diverses…). També a Espanya hi ha models d’institucions d’una gran importància per la realització de funcions públiques essencials que funcionen amb uns òrgans de gestió triats sense control polític: les universitats espanyoles de ben segur que tenen molts problemes, però està clar que un d’ells no és que el govern de torn tinga la capacitat de controlar-les. En tots els casos esmentats, evidentment, els polítics poden influir i pressionar, per exemple amb l’assignació pressupostària per finançar el corresponent servei, que pot ser més o menys generosa. Però també en tots els exemples donats, el marge de independència fa que eixos serveis siguen considerats molt abans com a públics que no pas com a polítics.

La tornada de la televisió pública valenciana, juntament amb el debat sobre la situació professional dels extreballadors, ha estat marcada per la necessitat de prendre decisions sobre aquesta qüestió. Enfront del desastre del passat, que hauria d’haver garantit un cert aprenentatge de quines errades evitar i que imposava tractar de bastir un model nou i innovador, però, hi havia raons que empentaven en la direcció contrària. D’una banda, que fer el que s’ha fet sempre i es fa a tota la resta d’Espanya resulta, com és evident, menys complicat i més ràpid. També menys arriscat: els problemes del model ja els coneixem, i no ens en trobarem de nous. D’altra, que els poders polítics i també els ciutadans poden tindre un legítim vertigen a donar tant de poder a un ens autònom que quedaria després lliure del control polític (com passa amb la Universitat, per exemple, i per això periòdicament és criticada la seua gran autonomia). Finalment, no s’ha d’oblidar que els polítics, també els del nou govern, no es poden estar de mirar-se amb avidesa les possibilitats que els dóna controlar una televisió (sobretot, és clar, si és una televisió que aconsegueix audiència i influència, la qual cosa, però, és impossible amb una tele política) i poden tindre la temptació fins i tot de pensar que hi hauria una manipulació bona: la que posa en relleu la seua magnífica tasca de govern i la finalitat última de les seues mesures, que normalment ells consideren, és llei de vida, com clarament encertades. En fer força en aquesta direcció, que sense cap ajuda ja era de ben segur al cap dels nous governants, han cooperat, sorprenentment, moltes veus de la societat valenciana suposadament més progressista i fins fa no res molt crítica. Ha resultat molt entenedor llegir i sentir tants comentaris i anàlisis que ens explicaven la poca intel·ligència del Consell per no posar en marxa la tele abans i ràpidament per poder, com més prompte millor, «visualitzar l’agenda política del Consell», o per «donar veu a les legítimes reivindicacions dels valencians», o simplement perquè els ciutadans pogueren tindre «complida informació de les moltes coses que s’estan fent i que sense mitjans propis queden totalment invisibilitzades»… D’una manera o d’una altra, tots comprenem què s’està defenent, i què s’està proposant quan es planteja la necessitat de tindre una televisió pública valenciana nova a partir d’aquests plantejaments, no massa dissimulats, i que moltes vegades anaven de la mà d’una oferta encara menys amagada de postulació com a encarregat de la tasca. En definitiva, gran part de l’esquerra social i suposadament intel·lectual valenciana ha plantejat sense amagar-ho massa que les raons per la nova tele havien de ser més o menys un «ara ens toca controlar-la a nosaltres perquè la nostra manipulació, en el fons, serà bona per al país i per a tots, ja que nosaltres som els bons i les nostres idees les bones».

A partir d’aquest debat, i amb un Consell amb evidents presses i ganes de recuperar la televisió pública com més prompte millor –cosa comprensible també per moltes raons (i no només polítiques, la situació econòmica del sector audiovisual valencià és crítica)–, la llei va optar pel camí del mig: un Consell Rector on 5 de 9 membres són triats per les Corts i la resta per altres col·lectius és un avanç respecte del model espanyol tradicional, encara que el control estrictament polític d’un ens així triat estiga molt clarament per damunt del màxim d’un terç habitual a Alemanya i que els nomenaments no polítics recauen en òrgans que no està molt clar si es podrà aconseguir que no estiguen, per la seua banda, controlats políticament. Un president i un director general respecte dels quals es demana una selecció mitjançant un concurs públic que permeta una tria de persones independents i competents és una millora important, per molt que tenim poca tradició de fer coses com aquestes i encara està per veure com eixirà. El problema és que la mateixa llei que establia aquestes regles també, per les presses, la situació actual, la necessitat de posar en marxa com més prompte millor la televisió, també deia que per a la posada en marxa, excepcionalment, tots els nomenaments de president i Consell Rector serien fets a les Corts (replicant, al capdavall, i encara que siga només per aquest primer Consell, el model tradicional espanyol). Un model que incentiva que les coses continuen com sempre: amb quotes polítiques i control per part del govern. És, de fet, el que ha acabat passant, amb negociacions llargues i noms que tothom identifica, en cada cas, amb un partit. No és el millor inici, i deixa en mans dels nomenants, molts d’ells gran professionals, i del nou director, que benauradament ha sigut finalment més persona de consens respectada per tots els partits que no pas home de quota, el pes de capgirar cap la independència funcional un model que, de partida i per les dinàmiques de repartiment ja esmentades, no l’assegura totalment. Confiem que eixa professionalitat, i el fet de ser molts conscients dels errors del passat, ajude a no repetir el camí cap al desastre. Encara que amb un model institucional de caire més europeu del que finalment s’ha implantat tots podríem estar una mica més tranquils. Començant pels gestors mateixos, que gaudirien de molta més independència per fer la seua tasca amb tranquil·litat.

Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar