L’ofensiva de l’alta magistratura

02/10/2020

No pot haver-hi dubtes: l’alta magistratura judicial no és neutral, puix en tindre una composició majoritàriament ultra conservadora, les seues darreres actuacions no han fet més que posar en relleu que la ideologia domina en aquelles decisions que afecten el “statu quo”: sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, la societat patriarcal, els poders econòmics, la religió oficial… En moltes variades ocasions hem anat denunciant les regles que marquen la composició de l’òrgan del poder judicial, igualment, cal insistir en la necessitat de manifestar la discrepància raonada amb arguments amb les decisions judicials; la sentència dictada en el cas del “Procés” és un clar exemple a considerar, hi ha un grapat d’aspectes que van estar presents durant tot el procediment que són discutibles des de la més elemental perspectiva jurídica, i no diguem-ne política, doncs, bé, que poques veus escoltarem en la línia crítica, quants silencis…

Altre cas en altre àmbit ens ha sobtat, i dissortadament i no sorprés, el de Bankia. L’absolució total de tant gent rellevant de l’àmbit econòmic i polític és un símptoma més de parcialitat judicial. Possiblement alguns càrrecs imputats poden resultar difícils de provar, a partir d’unes normes prou obsoletes i amb uns tribunals amb pocs mitjans, però, ens podem interrogar: no hi ha hagut cap conducta punible penalment? Precisament aquest pronunciament judicial s’ha produït al mateix temps que el corresponent de la inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya, on igualment observem una desproporció total entre la pena i el possible delicte, a més a més de la inexistència a parer meu de delicte, com han apuntat algunes persones de qualificada capacitat professional.

Doncs bé, hi ha un seriós problema que no es pot resoldre amb la negociació entre les majories parlamentàries, com es va fent des que tenim un sistema democràtic limitat, la fórmula del repartiment entre conservadors i progressistes, com es va evidenciant, ens porta a un carreró sense eixida. Esta qüestió és de gran importància, i hauria d’implicar un debat de fons, amb unes propostes de reforma que, fins ni tot, en altres democràcies són sotmeses a referèndum ciutadà. Tampoc la solució està en el fet que l’òrgan del poder dels tribunals siga triat únicament pels jutges, com alguns espavilats demanen, puix això, implicaria que la societat, a través de la seua representació democràtica, no participes, i la continuïtat de la inèrcia conservadora.

Que hi podem fer? Què és allò que deguem exigir als nostres representants i en espacial a les majories parlamentàries progressistes? En aquest punt estem, mentrestant cal dir no, o siga discrepar, mostrant-ne el desacord, i alhora que acatar per una regla de compliment de la llei, tot tenint present la voluntat de canviar les lleis.