La revista degana en valencià

L’ofici de mestre

No són freqüents, malauradament, els llibres escrits per mestres sobre el seu ofici i menys encara els que són testimonis de la pròpia experiència. En els darrers mesos he llegit amb complaença i sentida admiració tres llibres esplèndids d’amics i companys que tenen en comú ser memòries de mestres: Francesca Gimeno Giner Trajectòria pedagògica, escrita per Manolo Civera; L’ofici de mestre, de Sebastià Gertrúdix, i El temps guanyat. Memòries d’un mestre valencià de Vicent Esteve Montalvà. Textos i esperit que responen al que deixà escrit Mario Lodi en Il paese sbagliato: «L’obra educativa del mestre seria estèril si la circumscrivíssim exclusivament a l’àmbit escolar. Precisament per això durant tants anys he associat el compromís de ciutadà conscient amb el de pedagog».

El temps guanyat. Memòries d’un mestre valencià de Vicent Esteve (Alzira, 1956-València, 2018) comporta la tristesa afegida de ser el text d’un amic recentment desaparegut. El llibre va ser escrit en els darrers mesos de la seua vida, del juliol de 2017 al gener de 2018. Vicent era un home alt, de forta presència física, amb una barba poblada que lluïa amb orgull i un port respectable, elegant i amable. Home de silencis i d’assenyades paraules, i com subratlla la seua filla Clara «d’una certa contenció emocional». Jo bromejava ―ens entenguérem sempre des dels mateixos objectius educatius i socials― amb el seu més que raonable semblant amb Gerry Adams, el polític irlandés del Sinn Féin i hàbil estrateg en els acords que conduïren a la fi de la violència i la desitjable pau a Irlanda del Nord. Li feia gràcia allò de «Gerry Adams del País Valencià».

El temps guanyat, dedicat a la seua neta Violeta, és el testimoni d’un recorregut personal i la descripció d’uns fets viscuts amb plena intensitat. Aquells que van des de la foscor d’una escola franquista a la construcció d’una escola pública, innovadora, democràtica, fortament arrelada al medi i en valencià. En aquestes memòries que es lligen de forma grata i directa descobrim els seus orígens humils, fill d’una família de classe treballadora: pare collidor de taronges i mare encaixadora de magatzem. De l’estirp de persones que se’n van del món com van viure, sense queixar-se mai de res. Gent de la Ribera, feinera i responsable. Narra la història d’un mestre compromés amb el país, la llengua i la cultura. Rellevant líder durant un bon grapat d’anys del Sindicat de Treballadors del País Valencià (STEPV), el major sindicat de mestres i paradigma de funcionament d’un col·lectiu assembleari, autònom i plural. En aquest sindicat, era ell qui coordinava la política educativa i deixà palés els dots i habilitats de persona prudent, dialogant i negociadora. Fou director de la revista Allioli, òrgan de l’STEPV, on escrigué bona quantitat de papers sobre sindicalisme i educació. A més a més, col·laborà en altres mitjans com ara El Temps, El Punt o en la nostra revista Saó. I, sobretot, fou un treballador incansable en els moviments de renovació pedagògica i defensor de les línies d’immersió lingüística. Des d’aquests àmbits va ser sempre un reivindicador dels mots que defineixen els qui es dediquen a l’ensenyament des de l’escola pública amb passió i responsabilitat en la línia de Fiorenzo Alfieri, és a dir, el treball desenvolupat en cooperació amb els altres.

Persones com Vicent Esteve, audaces i de capacitat de consens, ens fan molta falta per construir la nostra societat i la nostra escola. Mestres d’arrelats compromisos socials i educatius, coherents amb els seus discursos vitals i, per damunt de tot, per exercir amb dignitat, solidaritat i estima aquest antic ofici de mestre que ens retorna les ajustades paraules de Mario Lodi: «Perquè des de l’escola hem de començar a canviar les coses».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top