Lola Bañon: “L’obligació moral d’un periodista és donar-li veu a la gent que no en té”

Lola Bañon és periodista especialitzada en l’actualitat internacional del món àrab i ex-treballadora de RTVV. Apassionada pel seu ofici, està tan implicada en tot allò en què creu que l’adjectiu compromesa se li ha quedat curt.

 

-Han fracassat les revoltes àrabs?

-La primera impressió és que han sigut un fracàs però, pensant a llarg termini, han portat i portaran, com a mínim, possibilitats de canvi per a uns pobles que han patit molt d’opressió i de colonialisme. Les revoltes han fet perdre la por i han ajudat a la reorganització política que les dictadures havien impedit, com és el cas de Tunísia. Però cal dir que Síria és la ferida sagnant que ens impedeix parlar amb plenitud de la primavera àrab. M’estime molt Síria i la seua gent, per a qui les conseqüències estan sent terrorífiques. És un escenari molt dolorós per a tots els qui es revoltaren i, també, una guerra que pot alterar el mapa d’Orient Pròxim i de la Mediterrània. El desig de canvi entre els sirians era legítim, però la repressió tan dura del règim ha trencat tot l’esquema esperançador que teníem en les revolucions.

-Està Orient Pròxim condemnat al conflicte permanent?

-No podem d’entrada pensar que un poble està condemnat a la inestabilitat, però la realitat és que Orient Pròxim és una zona amb fronteres dissenyades damunt d’una taula per forces colonials. A més, hi ha una exacerbació dels conflictes confessionals i cada vegada és més difícil la coexistència entre persones de diferents religions i, també, entre musulmans de diferent orientació. El món del segle XXI no és el de les persones que feren el mapa i els pobles àrabs volen ser sobirans, però l’estructura colonial continua existint i els règims són ostatges d’influències internacionals. Això fa que, almenys a curt termini, siga una zona molt inestable. S’hi juguen molts interessos que no són estrictament d’Orient Pròxim.

-I com valora l’actitud d’Occident?

-Occident està totalment perdut. La Unió Europea està tan obsessionada en l’economia que s’ha oblidat de desenvolupar una política internacional forta. La seua actitud és absolutament erràtica i s’ha basat a seguir els EEUU i a defensar els interessos d’Israel, un estat que viola sistemàticament la legalitat internacional. Això és una errada perquè nosaltres tenim més afinitats geogràfiques i culturals amb els pobles àrabs. Els mateixos àrabs tenen un concepte diferent de nosaltres que dels EEUU i, per això, cal un contacte més directe amb ells, necessitem ser un espai de mediació.

-Per què quan hi ha eleccions la població tendeix a donar suport majoritari als partits islamistes?

-Crec que no es pot dir que majoritàriament la gent vota els islamistes, el que passa és que tenen èxit perquè són els únics que han pogut créixer i estar organitzats durant les dictadures. Llevat d’algun cas, no han patit una repressió com la de les forces d’esquerra, que no sols han estat perseguides, sinó que cap país occidental s’ha preocupat d’ajudar-les. Amb organització i diners es poden guanyar eleccions, i més encara quan les altres forces lluiten sense mitjans. Cal no oblidar que, com que aquests països no tenen estat del benestar, són els islamistes els que donen l’assistència social que l’Estat no proporciona. Açò explica la victòria de Hamàs a Palestina o la dels Germans Musulmans a Egipte. Molta gent no vota en clau política, sinó que vota a qui els ajuda a sobreviure.

-Són respectades les minories cristianes d’Orient Pròxim?

-És cert que la vida dels cristians d’allà és cada vegada més difícil, però no és l’únic col·lectiu que està patint. El creixement de l’islamisme radical castiga qualsevol discurs de moderació i està fent complicada la convivència interreligiosa, tant per als cristians com per a altres grups com poden ser els musulmans moderats, de pràctica habitual, que també són perseguits pels islamistes radicals. Els cristians estan passant de ser una minoria important a convertir-se’n en una molt reduïda, entre altes raons perquè molts  tenen recursos per a anar-se’n. A mi no m’agrada molt el discurs referit a la persecució dels cristians, no perquè siga incert, però cal matisar-lo. Els cristians estan patint, però també els musulmans que volen una vida normal estan horroritzats.

-Els queda als palestins l’esperança d’aconseguir una solució justa per a la seua causa?

-Ara mateix els palestins no tenen esperança d’una pau justa. Durant més de 60 anys no han fet més que perdre sense recuperar res. Hi ha més de 6 milions de refugiats als quals no se’ls dóna cap resposta, la insatisfacció amb l’Autoritat Palestina és molt gran perquè l’acusen d’haver cedit constantment i la veuen com una entitat política fallida, la situació econòmica és terrorífica, el grau de frustració és general i el de desànim és més gran que mai. El fet de no veure cap esperança política pot provocar una explosió popular contra els seus propis governants i contra Israel. El somni dels dos estats es veu cada vegada més llunyà i, poc a poc, es creu més en la possibilitat de crear un únic estat que englobe tant palestins com jueus. Però aquesta solució també és inacceptable per a Israel, ja que suposa la seua desaparició com a estat religiós jueu. Els palestins estan desesperançats.

 

-Com a periodista, es pot seguir sent objectiva després de viure tantes guerres i  conflictes?

-Tant en el periodisme internacional com en el local, les persones que toquen el patiment en primera persona experimenten una transformació personal que normalment sol portar a la implicació, açò és, a estar al costat de les víctimes. Això no vol dir justificar-les sempre, però són la part que necessita més visibilització. Tractar de manera igual tots els sectors en conflicte no és equivalent de justícia: és l’errada que moltes vegades es fa amb Palestina i Israel. Tractar per igual un poble oprimit enfront d’un poble opressor no és fer informació justa, és igualar una desigualtat de forces. L’obligació moral d’un periodista és, en certa manera, donar-li veu a la gent que no en té. Quan coneixes el patiment canvies, i això és una reacció humana legítima.

-Com valora el tancament de RTVV?

-Crec que la societat valenciana encara no s’ha adonat de les conseqüències polítiques, socials i culturals de la seua desaparició. El tancament és un atemptat. Suposa la pèrdua del nostre instrument més directe per a la pervivència de la llengua, que ens cohesiona com a poble. A més, és la plasmació directa del tracte desigual i de la desconsideració de l’Estat cap als valencians. Quan s’anuncià el tancament jo volava cap a Azerbaidjan per parlar del colp d’estat d’Egipte i de l’actitud dels Germans Musulmans. De sobte, vaig trobar-me que en la meua ciutat el govern havia fet ús de la majoria absoluta per canviar una llei fonamental, actitud clarament totalitària. Una societat democràtica únicament pot perviure amb uns mitjans de comunicació públics, perquè els mitjans privats no defensen mai l’interés general. Hem de reflexionar molt sobre el tancament de RTVV, només ens ha passat als valencians.

Mireia Ferrando. Estudiant de Filologia Catalana a la UV

Entrevista publicada al nº 390, corresponent a febrer de 2014