Tens 0 productes a la teua cistella
Un sistema educatiu, dins de l’OCDE, no deuria permetre que una assignatura de religió confessional obtingui el mateix estatus acadèmic que les assignatures troncals als cicles de Primària i batxiller/ESO. La condició de credo no ha d’atorgar cap avantatge acadèmic amb el qual redimir cursos i farcir la nota mitjana. Un sistema educatiu no ha de tolerar alumnes “salvats” per la seva creença.
Adoctrinar no és impartir coneixements, és influir en la consciència i la moralitat de l’alumnat. La fe religiosa és una actitud de compromís cap a una determinada doctrina i vinculada a la part més subjectiva de la persona -l’espiritualitat -, un estat molt aliè a l’objectivitat del coneixement i la raó. La creença religiosa només està subjecta a la consciència i la convicció personal, per això, tot credo confessional ha de quedar exclòs del currículum acadèmic avaluable de l’alumnat. La fe pertany al pla personal, privatiu, familiar i eclesial. Exposar a l’aula el «misteri de la Santíssima Trinitat» mai pot ser coneixement acadèmic avaluable per ser una suposició idealitzada des de la fe i emparada pel dogma. Per què la subjectivitat de “creure” ha d’ostentar el mateix mèrit acadèmic que l’objectivitat de les matemàtiques, la química o la termodinàmica?. Posats a enaltir les creences, impartim astrologia a les aules.
Aquesta privilegiada concessió de la LOMQE (8/2013, Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa), -llei actualment paralitzada i tornada a subcomissió- tan condescendent amb l’assignatura de Religió catòlica, ens ha retrotret a l’Europa de l’Edat Mitjana: «La fe per damunt de la raó». On l’alumnat es veu seduït a escollir les bondats d’aquesta assignatura «maria» pel fet de: aprovar només amb l’assistència, de poquíssimes hores lectives i per la seva facilitat de obtenir excel·lent nota i, així, arreglar el curs i farcir la nota mitjana de tall per a l’accés universitari (PAU). Estem pervertint a l’alumnat i al propi sistema educatiu, i una religió convertida al mercantilisme més rendista.
A cap alumne se li obliga que combregui amb les tesis de Marx, de Nietzsche o amb els postulats ateus de Stephen Hawking i Richard Dawkins, però aquestes tesis resulten tangibles i contrastables, són raonaments lliures d’adoctrinament i que es mouen en l’observacional i/o experimental, són fruit del nostre pensament evolutiu i, ens agradin o no, són postulats teòric-filosòfics a impartir i avaluar en les aules. Cosa molt diferent són els credos i les seves teologies que comporten un adoctrinament, unes concepcions que resultin intangibles, incontrastables i que no admeten experimentació. Famoses foren les banals conjectures de la teologia romana, esclarir el sexe dels àngels i quantificar l’aforament del cel i purgatori. Unes resolucions teològiques sustentades sobre la suposició i la especulació, terrenys molt aliens a la noció del coneixement. No recordo què filòsof expressà: «A la fi les teologies no són més que un aglomerat de suposicions apuntalades per convinguts dogmes». Diguem també que els judicis teològics revelen molta amfibologia, on un mateix versicle bíblic obté interpretacions molt diferents per cadascun del credos judeocristians, tant és així, que el dogma acaba sent molt recurrent. T’imagines una ciència governada pel dogma i no sotmesa al mètode i al lliure examen?. Em d’admetre que els terrenys de la raó i la ciència cohabiten molt mal amb els terrenys de la fe i l’espiritualitat, són antagònics, com ho fa l’oli i l’aigua.
Tot un despropòsit al s. XXI, que mentre el Parlament Europeu promou iniciatives per combatre el fanatisme religiós (documents: sèrie L’Europa dels ciutadans), el nostre sistema educatiu enalteix l’assignatura de religió catòlica com a coneixement acadèmic avaluable i computable.
El coneixement científic, igual que la historicitat, avancen gràcies a la seva permanent exposició al lliure examen. No obstant això, les creences religioses, les teologies i les seves revelacions només hi caben ser assimilades des de la fe, camp alliberat de la raó ja que no són coneixement contrastable ni falsable. Els credos no entren al laboratori, els seus dogmes defugen el debat i les preguntes incòmodes. Pretendre homologar la creença com a coneixement acadèmic avaluable, és tot un radicalisme.
Tal concessió legislativa, com preeminència i hegemonia d’un exclusiu credo, viola l’aconfessionalitat de l’Estat. A la LOMQE l’assignatura de confessió catòlica quedà ben blindada com a oferta obligatòria per a tots els centres de Primària i batxiller/ESO, sí o sí tot centre ha d’oferir-la i avaluar-la, en desavantatge de les altres optatives com “Valors ètics” o “Segon llengua estrangera”. I el què és més greu, sense la competència de les altres religions cristianes d’arrelament europeu que es professen al nostre país; mostrant, així, la seva arrogant posició dominant i de privilegi.
Com a creient cristià sento vergonya que els prelats catòlics estiguin més preocupats per la supremacia del seu credo que per dignificar la fe. Les ingerències del lobby catòlic pressionant al legislador a que legisli en favor d’una determinada doctrina respon, únicament, al fanatisme per no perdre poder d’influència. Em pregunto per què els prelats de la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) -grans valedors de la família- no van intervenir, amb el mateix afany polític, en la reforma d’una llei hipotecària que protegís dels desnonaments a les famílies més desfavorides.
