L’onzé manament (Apòcrif i utòpic)

A l’octau dia (còsmic) despertà Déu del seu merescut descans i recordant el que havia fet durant la setmana anterior volgué vore com estaven els mons que Ell havia creat. I com era omnipotent i tot ho podia, en un instant els va vore tal qual eren en eixe moment…

I contemplant la Terra, novament es sentí decebut amb els humans. Ja els havia expulsat del Paradís perquè només pensaven en menjar pomes i fornicar, però això d’ara era molt pitjor, calia vore com es refregaven entre la brutera i la sang. Estos fills de Caín pareixien no tindre remei, potser mai superarien el seu fangós origen.

Veié Déu tal iniquitat en el món terrestre, trobà als humans tan plens de violència, misèria, egoisme, injustícia i estupidesa, que immediatament va pensar en esborrar-los de la faç de l’Univers. Quina vergonya d’espècie intel·ligent, suposadament intel·ligent!

Li bastava amb enviar un altre asteroide gegant a col·lisionar amb el planeta, com quan acabà amb els superbs dinosaures. O un núvol de pols i gas interestel·lar per a interceptar la llum solar i congelar tota la superfície terrestre. O simplement amb desencadenar un nou període d’hiperactivitat volcànica que enfosquira l’atmosfera i ho gelara tot. La vida en el Cosmos estava sotmesa a infinitat de perills i qualsevol d’ells podria acabar amb els éssers humans, el problema era que no sols acabaria amb ells sinó amb totes o quasi totes les espècies vives i Ell no volia això. A més va recordar el quint manament i contingué la seua ira, al cap i a la fi havia de ser coherent amb el que els havia manat complir a ells. De manera que s’ho pensà millor i tornà a observar aquelles repel·lents criatures…

I llavors s’adonà que ni tan sols necessitava exterminar als humans perquè ells mateixos s’encaminaven directes cap a l’apocalipsi nuclear i damunt estaven calfant tant la Terra que prompte es convertiria en un forn on ningú podria viure-hi, de fet ja havien extingit més de cent mil espècies, ells sols… Era increïble quant havien avançat en les habilitats per a matar-se mútuament i en les d’explotar fins a l’esgotament el desafortunat planeta que els albergava, i què poc en les de viure en pau i harmonia entre ells i amb la Naturalesa. Ja ho va dir un tal Marx, filòsof de mostatxo pintat i ulleres sense cristalls: “Eixint del no-res, hem aconseguit les més altes cotes de la misèria”.

No obstant això, en observar-los millor, veié Déu que la majoria dels humans no eren inics, ni tan sols malvats, potser un poc envanits i ximples, molt ximples de vegades perquè es deixaven conduir com a corders a l’escorxador pels seus líders, generalment els més egòlatres, demagogs i xerraires. I veié també als xiquets, indefensos, ingenus, innocents; llàstima que els adults els educaven de manera que quan es feien majors eren còpies d’ells, amb la qual cosa continuaven arrossegant els seus mateixos defectes i errors.

I en la seua infinita misericòrdia, pensant sobretot en els menuts, decidí Déu no exterminar als humans. És més, anava a salvar-los d’ells mateixos perquè, com a bon pare, volia corregir-los a fons per a millorar el seu comportament i evitar que continuaren matant-se entre ells i destrossant la biosfera.

Pensant en estes i en altres raons encara més profundes, buscà Déu l’origen dels problemes que originaven el lamentable estat actual de la humanitat. Per a això analitzà detingudament per què hi havia guerres, genocidis, fam, pobresa, delinqüència, explotació, prostitució, opulència, balafiament, consumisme, esgotament de recursos, contaminació, destrucció ambiental, etc. etc. I de seguida va deduir quina era la causa fonamental de la degeneració humana, la pedra angular en la qual entropessaven contínuament, i medità el que havia de fer per a solucionar-ho i impedir que les seues deficients criatures tornaren a cometre tals errors.

La causa no era altra que l’avarícia, l’ànsia d’acumular riqueses, i el mitjà pel qual creixia i ho devorava tot eren els diners, un símbol artificial que permetia la seua acumulació als més afortunats, hàbils o despietats. I l’economia estava dissenyada per a afavorir el procés d’acumulació, de manera que els 12 més rics del món amuntegaven ja més riqueses que la mitat de la humanitat, 4.151.000.000 de persones, una aberració i un gran perill per a tots.

Amb els seus àngels exterminadors Déu podia tallar-ho en sec, eliminant a tots els rics d’un colp, però així no resoldria el problema perquè els seus hereus i altres continuarien enriquint-se i el sistema es perpetuaria. Provaria amb una solució més afable i tradicional, afegint a l’antic decàleg un nou manament: “No acumularàs riqueses ni diners”; si el complien s’acabaria allò que alimentava l’egoisme i l’avarícia, els dos defectes moririen per inanició i amb ells acabarien la infinitat de problemes que causaven. Encara que, coneixent als humans, dubtava que el compliren…

Immediatament cridà Déu als seus àngels anunciadors i els encarregà que baixaren a la Terra i proclamaren per tots els racons l’onzé manament, recalcant que havien de complir-lo tots sota pena de rebre un castic proporcional al greu pecat capital de l’avarícia. Els rics només serien perdonats si repartien la seua riquesa.

Els àngels volaren ràpids a anunciar-ho per tota la Terra i conclogueren abans del que esperaven perquè es trobaren la inesperada ajuda dels moderns youtubers, que d’alguna forma aconseguiren gravar-los i els reproduiren en les seues xarxes infinitat de vegades, fins que no quedà ningú sense assabentar-se.

Va esperar Déu un dia, dos, tres, una setmana, un mes… La seua paciència era inesgotable i podia haver esperat molt més, però sabia que no havia d’allargar-ho massa perquè si el pla no funcionava els humans continuarien matant-se i s’encaminarien ràpidament cap a la seua pròpia extinció. Així que va tornar a observar-los des de la seua talaia celestial.

I li bastà una simple ullada per a comprovar que el pla no havia funcionat en absolut, els vicis estaven tan arrelats que eren difícils d’eradicar i amb la seua habitual picardia els humans havien trobat una excusa per a no fer res. Cap ric i poderós va complir el nou manament perquè, encara que conservaven els rituals religiosos, en el fons eren una colla d’hipòcrites que només idolatraven els seus diners i possessions, i prompte s’adonaren que Ell no havia marcat un termini concret, la qual cosa els va servir d’excusa per a eludir aquell manament.

En realitat no feia falta cap termini concret perquè Déu era omnipotent i perquè en ser indefinit podia haver aplicat el castic en qualsevol moment, com estava desitjant fer… No obstant això es va contindre una altra vegada, refrenant la seua indignació i la seua ira perquè no es desbordaren de manera apocalíptica sobre els humans.

De sobres sabia el poc cas que havien fet als manaments anteriors, especialment aquell de “No mataràs”, atés que la història humana estava plena de crims, matances, guerres, genocidis… Però volgué provar amb l’onzé, a vore si podia corregir-los per les bones; en realitat havia d’haver inclòs aquest manament al principi, junt als altres deu, però qui anava a imaginar que estos micos s’obsessionarien tant amb les riqueses i crearien tantíssims problemes? En fi, no va poder ser, però era igual perquè Ell tenia tot el temps del món i ara anava a resoldre-ho definitivament.

Així doncs, cridà Déu novament als àngels anunciadors i els envià a la Terra perquè pregonaren pertot arreu el següent:

“En nom de Déu Tot-poderós, us fem saber que dins de 48 hores tots aquells que posseïsquen diners i béns en quantitat igual o superior a 1.001.958,00 dòlars, o el seu equivalent en qualsevol altra moneda, rebran un castic exemplar, terrible, tan gran com la fortuna que amunteguen, de manera que avorrisquen per a sempre la riquesa i lamenten immensament haver desobeït este manament. Tan sols seran perdonats aquells rics que hagen repartit el seu excés de riquesa entre els altres, exceptuant família i amistats, abans de complir-se el termini de les 48 hores. El castic es mantindrà indefinidament per a qualsevol que torne a acumular tal riquesa.”

Atés que era omniscient, Déu havia calculat la quantitat exacta que havia de posseir algú per a ser considerat ric i no va arredonir esta xifra perquè fora perfectament concreta i ningú poguera utilitzar-la com a excusa per a incomplir l’onzé manament. Així mateix havia marcat un termini ben definit i curt, perquè ningú tinguera dubtes ni l’oblidara.

O repartien la riquesa entre tots, perquè al cap i a la fi era fruit del treball col·lectiu, i s’acabava l’avarícia amb les seues malignes conseqüències o Ell els donaria el seu merescut. Era hora ja de que aprengueren a comportar-se bé els humans!

El manament fou proclamat quasi en temps real per tota la Terra, perquè els youtubers difongueren en bucle per les xarxes als àngels anunciadors fins que tothom es va assabentar del manament diví i el termini decretat. La humanitat sencera va començar a parlar d’això compulsivament i el va convertir en trending topic.

No obstant això, els rics tampoc es dignaren a complir-ho esta vegada, malgrat que era la seua segona oportunitat, o potser per això. Alguns pensaren que podia tractar-se d’una nova jugada dels anarcosindicalistes perquè repartiren els seus milions. Uns altres van creure que podia ser una moguda dels alternatius, alguna performance de les que tan de moda estaven, per a espantar-los i arruïnar-los o posar-los en evidència i criticar-los ferotgement. A saber si aquell espectacle no l’haurien muntat els mateixos youtubers, amb la IA, per a donar-se publicitat i guanyar likes…

Fora el que fora, ells no anaven a soltar ni un cèntim, prou els costava guanyar i augmentar el seu patrimoni com per a regalar-lo ara. A més, ja procuraven comprar suficients governants perquè feren lleis a la seua mesura, per a evadir o minimitzar els impostos. Per què no anaven a poder fer alguna cosa semblant ara, comprant àngels o arcàngels? A molts líders religiosos ja els havien comprat feia temps. Haurien de parlar-ho detingudament amb els seus assessors.

Els pocs rics que es van creure el manament diví patiren més que mai i aquelles 48 hores van ser les més angoixants de sa vida perquè no podien desfer-se dels seus diners, era quelcom superior a ells. Estaven tan enganxats a la seua riquesa com si fora una droga dura, la més addictiva, i es feren els ronses, confiant en passar desapercebuts. Cras error perquè Déu era omnipresent i tot ho veia.

Al final només uns poquíssims van complir el manament i repartiren els seus béns entre la població dels barris més pobres, quedant-se una xicoteta part del molt que tenien. Fins i tot per a major seguretat, no fora que s’oblidaren d’alguna joia o posseïren quelcom més valuós de l’estimat, procuraren quedar-se amb menys del milió de $, o equivalent. Posats a complir, més valia ser previnguts.

Passaren els dos dies i veient Déu que eren tan escassos els que havien repartit la seua riquesa, recordà allò que temps arrere havia dit el seu Fill: “És més fàcil que una corda passe per l’ull d’una agulla que un ric entre en el regne dels cels”. I què rucs els humans, van errar en escriure-ho i posaren “camell” en lloc de “corda”, i després ho repetiren infinitat de voltes, com si fora mínimament raonable. A qui se l’ocorre, “un camell per l’ull d’una agulla”?

Amb esta xicoteta divagació se li passà un poc el disgust i a continuació es concentrà en el que anava a fer. Per un moment va pensar en allargar el termini un dia més, per vore si així se salvava algun altre ric, però immediatament ho descartà perquè si en dos dies no havien repartit la seua riquesa, en tres tampoc ho farien. A més, no volien un termini concret? Doncs ja s’havia complit i ara Ell els anava a donar el que mereixien, una medicina que els curaria per sempre de la seua maligna malaltia…

A continuació, s’acostà Déu a l’atmosfera i, amb veu de tro, pronuncià una maledicció que retrunyí per tota la Terra. En sentir-lo, tots els humans s’estremiren i els rics s’atemoriren tant que s’amagaren davall dels llits i en els racons més foscos de les seues mansions, encara que les terribles paraules continuaren ressonant en els seus caps.

Podia Déu haver-los castigat amb la maledicció del rei Mides, però era massa coneguda i Ell volia quelcom nou. Podia haver canviat l’anterior perquè tot el que tocaren es convertira en femta, però ja tenien massa brut el planeta. Podia fins i tot haver-los convertit en porcs, com va fer Circe, o en rates o paneroles, que bé s’ho mereixien, però els seus cervells encollits no entendrien ja el castic ni es redimirien.

De manera que va idear una nova maledicció, a l’altura del vici que anava a castigar i que damunt posava als avariciosos en una situació una miqueta ridícula, quasi d’humor negre. I és que Déu tenia una certa vis còmica, a imatge i semblança dels humans, que posseïen un saludable sentit de l’humor. Només de pensar com s’anaven a quedar els orgullosos, superbs, envanits i estirats rics, ja es reia a carcallades…

GDP

(La setmana pròxima la segona part)