L’or americà

Miquel Garcia va ser un notari valencià del segle XVI de qui sabem ben poc. Ho deia Eulàlia Duran el 1984 (Les cròniques de les Germanies, València, 3 i 4) i encara podem dir-ho, quasi quaranta anys després. Els protocols notarials de Garcia –segurament familiar d’altres notaris amb aquell cognom, que sí que s’han conservat–, no han aparegut. I era, sense dubte, l’única manera de conéixer un poc més sobre ell: amb quin espectre poblacional treballava –nobles, mercaders, artesans…– i, més o menys, en quins anys va viure. De Miquel Garcia, ara com ara, només en podem saber el que es deixa entreveure en una obra seua memorialística on, malgrat tot, ens dona poquíssimes dades sobre la seua persona, tot i que ens explica –potser més vivament que cap altre dels coetanis– la Germania de València. I, també, algunes altres coses, com ara que el 17 de febrer de 1519 «yo, Miquel Garcia, ohí missa de nòvio lo dijous en la matinada, ans del dia, en la parròquia de Sant Johan del Mercat», o que per a ell, aquella revolta era la «negra Germania», una revolta on va estar involucrat –no sabem en quin grau–, però, òbviament, en el bàndol nobiliari.

De la relació sobre les Germanies confeccionada per Garcia, no en parlaré ara. Però sí que m’interessa comentar com, en acabar oficialment aquella guerra –que l’autor tanca amb la revolta de la serra d’Espadà, segurament perquè la veu com una conseqüència de la voluntat agermanada de batejar musulmans–, Garcia va seguir, encara, anotant algunes altres «notícies» que no eren de la Germania, però eren «molt curioses». I una d’elles parla de l’or americà.

El 1535 «arribaren naus a Sivilla que portaren molt or e argent per a l’emperador». Garcia diu que «venien del Perú, província e terra fins en aquest temps no sabuda ni coneguda» a la qual sembla que l’emperador havia tramés «capitans (…) que tenien càrrec de cercar, descobrir e pendre illes e terres en aqueixes partides devers migjorn». El resultat d’aquella expedició sembla que van ser aquelles naus «que portaren grandíssim tesor de or e de argent, en què portaren gerres, cànters, olles e altres veixells fets de or». Tots aquells objectes fruit de la rapinya de la guerra, es varen portar, per terra, des de Sevilla a Barcelona: en total, «vint-i-dos càrregues» on «y avia moltes gerres e altres veixells». Fins ací, podríem considerar el relat dins allò esperable. Però Garcia afegeix, de seguida: «e specialment y venia un bell bací de or per a cagar». Sense contemplacions: la peça que podia resultar més cridanera, precisament era la destinada a una activitat que podríem qualificar de poc noble –tot i que absolutament necessària.

Hem d’imaginar que, per allà on passaven aquells tresors per a l’emperador, el poble devia admirar-se de les riqueses que provenien del nou món: «estos veixells, tots anaben a mostra en dites càrregues». L’efecte propagandístic era evident. I la riquesa era tanta que els habitants d’aquelles terres feien les seues deposicions en bacins d’or. La inversió en aquelles empreses bèl·liques es justificava clarament. L’emperador, si ho necessitava d’urgència, podria alleugerar-se amb tot el luxe que la seua imperial persona requeria. En fi, que coses com aquestes deuen explicar, a la llarga, el 14 de juliol a París. Per exemple.

Revista número 496. Novembre 2023.