L’ordit i la trama, reunits

28/03/2022

Òscar Pérez Silvestre, Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la Natura i la poesia (1901-1933), pròleg de Ferran Zurriaga, Castelló de la Plana, 2020, Universitat Jaume I-Fundació Càtedra Soler i Godes, 238 pàg.

El 1979, vaig publicar una nota sense signar sobre la Colònia Escolar de Sant Pau d’Albocàsser (1933), amb una foto de l’arxiu de Carles Salvador, que conservava a Benassal la seua filla Sofia, i basant-me, gràcies a Joan Fuster, en informacions del setmanari El Camí (1932-1934), com ara dos articles de Francesc Boix i Senmartí. Molt de temps després, he pogut saber amb detall qui era aquell mestre, de vida dissortadament massa breu, que amb Enric Soler i Godes i Antoni Porcar havia participat en una activitat aparentment simple, però tan innovadora, sota la direcció de Salvador.

Altres recerques havien reconstruït les trajectòries dels seus companys. La d’ell, tot i ser un nom esmentat sovint en els estudis que volien traçar una perspectiva sobre la renovació pedagògica al País Valencià de la dècada de 1930, era pràcticament desconeguda, a banda un article de Ferran Zurriaga del 1966. Un nom, entre molt pocs que s’havien avançat al seu temps. Des d’ara és distint, perquè Òscar Pérez Silvestre, amb materials de primera mà procedents de l’arxiu familiar de Boix —sens dubte, un exemple de respecte a la memòria del mestre desaparegut— i d’altres fons documentals, i una extensa bibliografia ben utilitzada, ens situa davant d’una figura ja completa, que val com a indici revelador per a tota una època.

Boix, nascut a Benassal en família que no podia sufragar-li estudis, els emprengué com a novici en l’orde dels Camils, en un convent prop de Vic, que abandonà en iniciar una relació sentimental amb la seua futura muller. Estudià després Magisteri a Tarragona i, ja mestre, ho fou a Torreblanca, Gramós, Castellfort i breument a Alcalà de Xivert. Exercí la professió amb una innegable voluntat de fer-ho bé, no d’una manera burocràtica, i per això treballà amb recursos que no tots els seus companys utilitzaven, per estimular el treball i la curiositat de l’alumnat: herbaris, col·leccions de minerals, fòssils, materials impresos a l’escola amb multicopista de gelatina, un projector fabricat per ell mateix, etc. L’inventari de la seua biblioteca, publicat en aquest llibre, prova el seu interès per reforçar els seus coneixements per a la docència i adquirir-ne de nous. Com el fet que, amb Carles Salvador i Soler i Godes, participàs a l’Escola d’Estiu organitzada a Barcelona, el 1932, per la nova Generalitat de Catalunya. I en la colònia escolar d’Albocàsser, un any després.

Paral·lelament, Boix havia desenvolupat una sensibilitat i una ideologia valencianista que ja als inicis de la dècada de 1920 l’havien acostat a les propostes que promovien Vicent Tomàs i Martí, Adolf Pizcueta o Carles Salvador, com ara els Aplecs de Betxí (1920-1923) i que, passada la dictadura de Primo de Rivera, prengueren una volada més ambiciosa durant la Segona República. Això també tingué reflex en l’activitat docent i es manifestà en el propòsit, compartit amb uns pocs companys —a més dels ja anomenats, Serafí Salort, Prudenci Alcón, Baldomer Vendrell, Empar Navarro, Lambert A. Castelló i d’altres—, de crear una Associació de Mestres Valencianistes (1932). I en articles de premsa i altres iniciatives, que un accident domèstic tallaria de soca-rel quan tenia trenta-dos anys.

Aquest volum, a més de nombroses il·lustracions, recull els seus escrits, publicats o inèdits, entre els quals poemes i un curiós llibre de lectures infantils que preparava, amb faules en vers que, com és propi del gènere, tenien un objectiu moralitzador.

Aquesta biografia és una nova aportació notable d’Òscar Pérez Silvestre (Eslida, 1973) al coneixement de les lletres i la societat del País Valencià contemporani. Llicenciat en Filologia Catalana, havia ja publicat treballs sobre Enric Valor, Joaquim Garcia Girona, Carles Salvador o Tomàs i Martí, entre altres personalitats memorables. També, sobre la història de la Unió de Llauradors i Ramaders o la Joventut Agrícola i Rural Catòlica, organismes igualment rellevants en moments distints, entre la dècada de 1950 i l’actualitat.