L’origen de la devoció a la Faç Divina a l’Horta d’Alacant

Una ullada a les fonts documentals més properes al 17 de març de 1489

Si hi ha una data que ha marcat profundament la història religiosa dels pobles i habitants de l’Horta d’Alacant és, indubtablement, el divendres 17 de març de 1489, quan la relíquia de la Faç Divina -aleshores anomenada Santa Verònica- va protagonitzar dos fets sobrenaturals al barranquet de Lloixa: fer que el religiós que la portava sentira un gran pes i, tot seguit, plorar una llàgrima per l’ull dret.

Res va ser igual a Alacant i la seua horta després dels fets ocorreguts aquell 17 de març de fa 535 anys. Enguany, en compliment del privilegi in perpetuum atorgat pel papa Francesc l’any 2018, en caure la data en diumenge, és any jubilar al monestir santuari de la Santa Faç. Any de pregàries i pelegrinatges. Un bon moment també per recordar que la més important de les devocions alacantines va nàixer al cor d’una horta que vivia i pregava a Déu en valencià i que encara hui anomena la relíquia amb l’expressió Faç Divina.

Al voltant d’aquells fets, es forjà un relat tradicional que el poble alacantí anà assumint i transmetent generació rere generació. Al web del monestir s’explica així: «L’any de 1489 i amb motiu d’una forta sequera es va pensar a organitzar una processó de rogacions, en la qual s’emportaria el llenç de la Santa Faç. Esta processó es va organitzar el 17 de Març de 1489, des del poble de Sant Joan fins al santuari de Ntra. Sra. dels Àngels» (https://
santafazalicante.com/).

Ara bé, què diuen les fonts documentals respecte de l’origen de la devoció a la Faç Divina? Com expliquen els documents i publicacions més properes als fets de març de 1489 el que va ocórrer al barranquet de Lloixa?

Primer que res cal precisar quines són eixes fonts:

Document pel qual Ferran II d’Aragó aprovà la constitució de la confraria de Santa Verònica. Tortosa, 29 de gener de 1496 (Arxiu del Regne de València. Transcrit i estudiat per Hinojosa Montalvo, 1996).

Morabatí d’Alacant, 1510 (Arxiu del Regne de València).

Officium in festo Sanctae Veronice sive imaginis faciei Domini Nostro Jesuchristi et imprimis vesperis, antifona. Miquel Mateu, 1518 (traduït al valencià per Biosca i Bas, 2014).

Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, Martí de Viciana, 1564.

Per què se celebrà la processó del 17 de març?

Segons el document de 1496, «per causa de la gran sequedat que per voluntat divina en aquella terra era». El cronista Viciana també assenyala aquesta causa. Estem davant d’una rogació ad petendam pluviam amb la finalitat de demanar pluja a Déu.

L’antic ofici de 1518, tot i que també al·ludeix a la sequera, explica que després d’una primera processó (el 10 de març) feta per demanar la pluja i sent així que a l’endemà plogué, decidiren fer una segona processó «huit dies més tard perquè donaren les gràcies tal com calia a Déu omnipotent i misericordiós i a la seua santíssima mare pel benefici obtingut». Segons l’ofici, fou durant aquesta segona processó (17 de març) quan es produïren els fets miraculosos.

Així doncs, segons les fonts, la processó del 17 de març fou pro pluvia (document de 1496, Viciana i relat tradicional) o d’acció de gràcies (ofici de 1518).

D’on va partir i cap a on s’encaminava la processó del 17
de març?

El document de 1496 diu que la processó general tenia com a destinació «la yglesia de la Sancta Verònica […] en la orta de la vostra vila d’Alacant». La Santa Verònica processonant a l’església de la Santa Verònica en 1489? (!) Sembla un poc estrany, però és el que diu el document.

Segons l’ofici de 1518, partí «des del lloc de Sant Joan» cap al monestir de Santa Maria de Gràcia, i per a Viciana «desde el lugar de San Juan al monasterio de nuestra señora de los Ángeles». Els Àngels i Santa Maria de Gràcia eren el mateix lloc, situat junt al pla del Bon Repòs.

De qui va ser la idea o iniciativa de celebrar la processó?

Al document de 1496 consta que la iniciativa partí de «los justícia e jurats de la dita vila· d’Alacant. Per a l’ofici de 1518, la idea fou del «rector del lloc de Sant Joan […] i els altres presents»; cal pensar en els veïns de Sant Joan i les alqueries properes. Al relat de Viciana, la idea partí del poble «los de la tierra […] votaron de hazer una procession».

Què va passar i on durant la processó del 17 de març?

Al document de 1496, els fets se situen a l’Horta d’Alacant, a l’església de Santa Verònica, lloc on «se segueixen molts miracles», de tal manera que els fets ocorreguts el 17 de març de 1489 serien un miracle més: «portant un devot religiós la ymatge de la Sancta Verónica en lo bras: y stant aquel agenollat (e tots los altres), qui en lo dit puesto anaven en temps molt clar, cridant tots Senyor, ver Déu, misericordia, en aquell instant fonch vista una làgrima en l’ull dret de la Sancta Verónica, del qual miracle se feu acte públich».

A l’antic ofici de la Sant a Faç consta que, tot i que primerament la relíquia era portada pel rector de Sant Joan, en un moment donat i per tal de poder organitzar millor la processó, en la qual prenien part moltes persones, el mossén va encarregar que portara la relíquia a un dels dos frares menors que hi havien anat. Estant la Santa Faç a les mans d’aquest religiós, va ocórrer el següent: «va notar que portava un pes tan gran que a penes el podia sostenir. Va dir aleshores als que eren al costat: “porte tant de pes que, si no m’ajudeu, crec que cauré en terra”. De seguida, alguns dels que són al costat el van ajudar, aguantant els seus braços, perquè no caiguera en terra amb la imatge.

Aleshores es va girar cap a la gent, mostrant-los devotament la imatge, perquè davant d’aquella tots demanaren la misericòrdia de Déu. Quan tota la congregació d’homes i dones suplicaven la misericòrdia del Senyor amb grans veus, els que eren allà van veure que brollava una llàgrima brillant com si fora cristall baix l’ull dret de la imatge, la qual podien contemplar clarament no només els que eren al costat sinó també els que estaven lluny. […] Quan aquest misteri va ser vist per tots, van pregar constantment la misericòrdia de Déu amb grans plors de devoció, amb noves alegries en veu alta i amb llàgrimes».

Martí de Viciana no en precisa el lloc, però ens proporciona el nom del rector de Sant Joan, mossén Pere Mena, i del frare que portava la Faç Divina en el moment del miracle, fra Benito. Pel que fa a Mena, al morabatí de 1510, a «les cases que de present se troben en la orta de la ciutat d’Alacant» apareix registrat el següent subjecte: «mossen Pere de Mena prevere». Amb el miracle de la llàgrima, els camins de l’horta –a més de comunicar els pobles i alqueries– passaren a ser també itineraris per què els fidels han peregrinat al llarg dels segles per prostrar-se davant la venerada relíquia i pregar a Déu amb un crit que esdevingué també signe d’identitat alacantina: Faç Divina, misericòrdia!