L’oronell i la formiga

Els temps moderns han reduït la possibilitat del viatge a una activitat estrictament turística. Contra el que hom podria pensar, viatjar avui dia és més difícil que mai, si no impossible, sobretot quan elegim com a destinació un país més o menys abismat en la pobresa. Els valencians, i els espanyols en general, potser estem vacunats contra el mal del turista, perquè l’hem patit o l’hem gaudit en carn pròpia molt de temps, i per això en general no ens agrada gens anar per la vida de guiris, i menys quan recorrem amb els porus dels sentits oberts de bat a bat el laberint de la Medina i els seus socs o ens deixem dur pel maremàgnum de Djema el-Fna. Perquè el que el viatger vol és en el fons submergir-se en allò que veu, sentir la simbiosi amb el nou medi, atrapar en silenci la magnificiència de cada instant, deixar-se gronxar per la simfonia de veus inintel·ligibles de Marràqueix. A poc, però, que crega que podrà endur-se tanta bellesa per posseir-la eternament emmarcada en la saleta d’estar i dispare la seua càmera enmig de la gentada, es trobarà de sobte amb una serp enrotllada al coll o un mico pudent entre els braços i no tindrà més remei que semblar simpàtic i seguir la broma a qui està condemnat a veure’l sempre com un simple guiri, un client folrat de pasta. De vegades n’hi ha prou de no cedir a la temptació de comprar la més encisadora bagatel·la i pensar que la sola riquesa amb què pot comptar el viatger es troba en el fons de la pròpia memòria per espantar el fantasma del turista que t’assalta amb la seua ganyota forçada mirant-te des de l’espill de l’estupidesa. Una vegada practicats aquests senzills conjurs un podrà sentir-se estranyament foraster i agermanat alhora amb la gent i el paisatge que l’envolten i escoltar atentament els ecos que fa la vida que es respira a ple pulmó o es dessagna en carn viva enmig d’una total indiferència. O triar les formes de la matèria: el vol dels oronells tafanejant pels terrats de les cases, entre l’embafadora olor de tarongina, o el seguici de les laborioses formigues en la seua feinada adormida en les faldes d’una eternitat que consisteix a repetir sempre el mateix moviment. Llavors sí: amb la suau caiguda del vespre se sentirà tan lleuger com el fum que s’enlaira des de la plaça, tan profund com les veus que creixen i es multipliquen en meravellosa lletania.