La revista degana en valencià

L’Os d’Or de la Berlinale parla català

27/06/2022

D’estimulant hem de considerar l’obtenció de l’Ós d’Or de la Berlinale per a la pel·lícula en català Alcarràs de la directora Carla Simón (Barcelona, 1986), en un jurat presidit pel conegut director M. Night Shyamalan (Índia, 1970), autor de la famosa El sisé sentit. És la primera vegada que una directora de cinema de l’Estat espanyol guanya el premi a la millor pel·lícula en un festival de classe A (Cannes, Venècia, Berlín…), i la primera en català. Entre els premiats, anotem autors de prestigi com Bergman, Fassbinder, Antonioni, Chabrol, Godard, Polanski, Pasolini… A tall de comparació, per la dificultat d’aconseguir aquest guardó, recordem que l’última vegada que el cinema espanyol va rebre el premi a la millor pel·lícula de la Berlinale va ser per La colmena de Mario Camus, en 1983. Fa vora 40 anys.

Carla Simón ja s’havia emportat amb la primera cinta, Estiu 1993, el premi a la millor òpera prima de la Berlinale de 2017. Una pel·lícula que també va obtenir el Goya a la millor direcció novell. En l’article publicat a Saó al setembre de 2017 («Frida o les dificultats d’una adaptació familiar») escrivíem al voltant d’aquesta excel·lent obra: «La pel·lícula, rodada a la Garrotxa, està basada en la biografia de Carla Simón. Es submergeix de ple en els seus records, en els plecs de la memòria personal. Estiu 1993, dedicada a la figura de la mare biològica, descrita de forma exclusiva des del punt de vista de Frida, una xiqueta, compta amb una fotografia clara, lluminosa, amb brillants primers plans i amb una direcció acurada dels actors i actrius».

Un altre nom que volem subratllar en Alcarràs és el de la seua coproductora, la valenciana María Zamora, que també va coproduir l’anterior Estiu 1993. L’empresa Elástica Films, fundada per María l’any passat, té la seu a la ciutat de València. La productora valenciana porta una llarga trajectòria de més de 20 anys en el sector audiovisual. Va treballar en Canal 9 i en la Mostra de Cinema del Mediterrani. Pel que fa al film, María Zamora anota: «Alcarràs és una pel·lícula humana que aconsegueix connectar amb l’espectador, i això és el que el sector necessita. Parla d’un tema universal d’un canvi de paradigma que qualsevol persona reconeix».

La pel·lícula Alcarràs pren el nom d’un poble de la comarca catalana del Segrià. El nucli argumental de la pel·lícula és la desaparició d’una mil·lenària forma de viure, l’agricultura, que és ara, dissortadament, un ofici de resistència. Un món natural que és descrit a través d’una família, els Solé, formada per tres generacions que viuen dels ametlers i dels presseguers, uns conreus en perill per la instal·lació de plaques solars de grans empreses energètiques, a les qual s’oposen els habitants, que veuen que tot es convertirà en un gran camp solar. El repartiment del film està format, en part, per actors i actrius alcarrassins no professionals. La directora ha dedicat el seu discurs a Berlín, a «totes les petites famílies de pagesos que conreen la terra cada dia perquè la seva fruita arribi fins a les nostres taules».

I, al capdavall, hi és la llengua com a referència de comunicació entre les persones que lluiten per sobreviure, per salvar aquesta forma de vida i de sentir, d’estimar la terra. Mentre que a l’Estat espanyol no es considera el català com a patrimoni propi ni com a llengua a protegir i cuidar, lluny, molt lluny de tants prejudicis que volen amagar la catalanitat del film, a Berlín i al seu festival internacional, la Berlinale, el català encara té estatus d’art i de dignitat. Vegeu, si teniu dubtes, el darrer atac injust i innecessari de la premsa espanyola a Jaume Roures, el productor d’El buen patrón, pel seu 25 % del parlament en català al darrer festival de lliurament del premis Goya, celebrat a València.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top