Tens 0 productes a la teua cistella
Els festivals ja no competeixen només per tindre grans caps de cartell. Fa temps que la batalla va canviar. Ara també es disputa al terreny de la identitat: quin públic vols atraure, quina narrativa construeixes i, sobretot, quin tipus de conversa musical proposes. Quant al cas valencià del Love to Rock, sembla haver-ho entés molt bé.
L’anunci de la incorporació d’Iván Ferreiro al cartell de 2026 és, a simple vista, una gran notícia per als amants de l’indie estatal. Però llegit amb una mica més de calma, el moviment explica alguna cosa més interessant: Love to Rock està deixant de ser només un festival amb bons noms per convertir-se en una proposta musical amb personalitat pròpia.
Ferreiro torna a València en un moment especialment inspirat. La gira Hoy x Ayer (que va visitar els Jardins de Vivers el passat cap de setmana) l’ha tornat a situar en una espècie de punt de trobada generacional, revisitant cançons que fa vint anys omplien reproductors MP3 i festivals de primera línia i que, curiosament, ara també canten persones que ni tan sols eren adolescents quan sonaven aquells primers discos de Los Piratas. Hi ha pocs artistes a l’escena estatal capaços de generar aquesta mena de pont emocional entre generacions diferents.
Igualment, el més interessant no és tant la incorporació del músic gallec sinó allò que passa al seu voltant. Perquè compartir cartell amb noms com Lori Meyers, León Benavente, Ginebras o La M.O.D.A. ja podria justificar per si mateix un dels grans reclams musicals de la tardor valenciana. Si més no, en el cartell d’aquest festival valencià també apareixen grups com Mala Gestión, Los Invaders, Vera Fauna o Grande Amore.
Mala Gestión és probablement un dels casos més simptomàtics del moment. El seu recent sold out al Palau Alameda va confirmar una cosa que feia temps que es veia vindre: han deixat de ser aquella banda que alguns seguien amb entusiasme des de sales petites per convertir-se en un fenomen que mobilitza una generació sencera. La fórmula funciona perquè combina diverses coses aparentment incompatibles: actitud punk, ironia constant, referències locals i una crítica social que no necessita disfressar-se de solemnitat. I això connecta amb una manera diferent d’entendre la música en directe. Les noves bandes ja no busquen només l’himne corejable: volen construir comunitat, llenguatges compartits i una estètica pròpia.
Potser la gran virtut de Love to Rock siga precisament aquesta: entendre que els festivals del futur no poden viure únicament de la nostàlgia ni tampoc de la novetat permanent. Han de saber posar-les a dialogar. I és possible que, sense fer massa soroll, estiga construint un dels cartells més coherents i atractius del panorama estatal.
