Luceros, cavalls (una plaça, una ciutat i altres coses)

08/08/2022

La font de Llevant. Fotografia de l’autor.

Els alacantins assistim assíduament a una de les nostres places que, lluny de «situar-se», defineix el centre urbà. És una plaça redona i ampla, de pas més que d’estada; encara que a les seues vores se situen nombrosos restaurants que, a més dels turistes, també fan la delícia ocasional de l’oriünd. Hi acaba (i comença) el tramvia, cada dos minuts la travessa un autobús urbà o interurbà, i de forma incessant l’envolten els vehicles que, com una roda, van amunt i avall, per a anar a les zones residencials del nord o eixir de la ciutat cap a l’interior.

Com totes les coses de la quotidianitat, la plaça és pràcticament invisible per als alacantins. Aquella plaça simplement és, tota coronada per la font alçada pel mestre Bañuls l’any 1930. En silenci, excepte quan —no sense una certa dosi de polèmica— és el centre de la festa, del bullici, de les mascletaes, dels joves que es reuneixen a les escales de l’estació subterrània de tramvia, del turista que mira amunt i avall a esquerra i dreta tractant-se d’orientar en la confusa trama urbana de la ciutat.

Ara em trobe ací, assegut als bancs de vora la font —escrivint a mà, que romàntic!—. És com una secció interior de la plaça, amb el sòl de terra. M’envolta l’anell d’asfalt i els vehicles que roden i roden sorollosos, com si intentaren debanar un fil infinit al voltant de la Venus i els cavalls per a atrapar-los i que no s’envolaren. Ai, si pogués tallar les ales a l’ocell, sempre ell seria meu…

Em trobe enjogassat. Juguem a estirar del cordell. Quants moments de la història d’Alacant, i en general del País Valencià, hauran quedat impregnats al voltant d’aquesta plaça? Mire el fil i l’interrogue atentament.

El fil em diu que la plaça va nàixer en 1920, però ep! Tot nadó té un pare, i una mare. I tu, de qui eres? La mare és Alacant —que Romàntic, en majúscula—. El pare es deia José de Salamanca. Va ser un rodamon: va nàixer a Màlaga, i va donar nom a un dels barris més selectes de Madrid. I, fins i tot, li va donar temps a ser alcalde de Monòver. Era un rodamon i també un trapella. Va ser extremadament exitós ubicant-se en el període de la corrupció institucionalitzada del segle XIX espanyol.

Tant, que com molts altres corruptes, captaria una de les majors fortunes de l’estat per a, instants abans de morir, perdre fins l’últim cèntim. Però gràcies al seu bon posicionament en el govern, el tràfic d’influències i el gust per la filantropia, volia fer un regal als alacantins. Ens volia connectar, per ferrocarril, amb Madrid! (El ferrocarril era la rajola d’abans, i es trobava també en una situació de bombolla econòmica). No es parle més.

El ferrocarril es va inaugurar l’any 1858, explotat per l’empresa MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), una de les més grans de l’estat abans de la nacionalització ferroviària. Fins i tot ve la reina i ens dona un regal de més gros: la ciutat s’ha guanyat el privilegi d’enderrocar les velles muralles, que feien impossible el creixement urbanístic. Seria l’inici de la ciutat moderna, com diu l’himne: «No és este ja el poble vell / que és altre Alacant!»

Però de vegades els regalets venen amb trampa. Coses que passen: que si falta material per ací, que si falten treballadors allà… Total, que l’Ajuntament es troba completament arruïnat. Sí, han enderrocat les muralles, però amb prou faenes poden construir res més que el barri de Sant Blai (originalment un barri de ferroviaris) i intentar desviar el barranc (amb el mateix nom, què hi farem) que travessava la zona d’expansió urbanística.

Fins a finals del segle XIX la ciutat s’estanca i només la xicoteta iniciativa privada és capaç de portar endavant obres urbanístiques de petita envergadura. Però el port i el comerç ixen de la letargia que el pas del segle XVIII al XIX havia imposat. Ara la burgesia tornava a tindre diners, la Revolució Industrial arribava tímida, i amb ella, molta gent de l’horta que va vindre a la ciutat.

La nova mà d’obra s’assenta en els espais que pot trobar ací i allà, atapeïda, sovint en infrahabitatges. Mentrestant, sense muralles, entren noves influències. Per exemple, entra la sarsuela i el teatre, i la burgesia inaugura el Teatre Municipal. Els jupetins, els bastons, els vestits de tocat, els barrets de copa. També entren modes franceses, com el gust per l’haute couture, parlar en castellà (no hi ha res més francés que el monolingüisme) i els café-tertúlia. I altres modes, com per exemple, la higiene.

L’any 1898 s’adjudica el concurs municipal de l’Eixample. Ample i ventilat: s’havia de solucionar el problema dels miasmes, com es deia abans. En aquella època la pestilència era literal: el port i els carrers s’omplien d’excrements i tota mena de secrecions. La primitiva teoria miasmàtica no era més que una explicació intuïtiva d’aquella situació polimicrobial. Eren necessaris la neteja, l’aire, l’espai urbà amable, l’aigua i les plantes.

Els veïns més rics de la ciutat farien una prova pilot d’aquelles idees renovades en l’allunyada partida dels Antigons, que posteriorment es coneixeria com a Benalua. És un èxit la construcció, però l’empresa s’arruïna estrepitosament i l’Ajuntament s’ho mira amb recel. Ens prendrem un temps, es van dir, i així va ser: no hi hauria un plànol definitiu i no s’obririen els carrers fins a 1920 i no s’acabaria de construir fins 1965.

Aleshores és quan va nàixer la plaça. I li posaren de nom plaça de la Independència. Llavors això de la «hispanitat» no estava molt de moda, per certs assumptes esdevinguts fa només uns trenta anys, i la història d’inicis del segle XIX es va convertir en un refugi simbòlic de la nació. L’expulsió de les forces napoleòniques iniciava la formació nacional moderna d’Espanya, i l’avinguda que la travessava, d’Alfons el Savi, era qui havia fundat l’Alacant cristiana.

Alacant no tenia unes glòries antigues a les quals retre homenatge. El sentiment de ser valencians era, aleshores, massa embrionari en una interpretació de la història encara massa obtusa: era l’època de la «nació» espanyola contra la «província». I si València i Barcelona van trobar en les respectives «províncies» un passat gloriós a recuperar, la d’Alacant, important, però certament ocupada en l’assumpte dels negocis, havia trobat una nòmina eixuta de referències a un passat idealitzat: el marí Jorge Juan, el doctor Balmis… i poqueta cosa més.

Des de la crisi identitària d’Alacant d’inicis del segle XX —que encara arrosseguem— una sèrie d’intel·lectuals i polítics volgueren fer d’aquella ciutat una cosa diferent, i a poc a poc l’escena cultural es comença a remoure. I sorgeix la nova capa social de les classes mitjanes-altes: la cultura passa dels terratinents il·lustrats als petits propietaris i uns quants membres de les classes menestrals.

La nova generació, nascuda en el capitalisme consolidat i educada amb idees revolucionàries, va començar a fer de la ciutat un autèntic vesper de reivindicacions de progrés, no només econòmic i polític, sinó també fent de la ciutat un espai de modernitat: un lloc que es deixara amerar per la nova cultura del segle XX. I l’abandonament dels carruatges i la creació del tramvia connectava l’antic Raval de Sant Francesc amb la perifèria en uns escassos minuts.

I tot anava molt ràpidament: aquelles indústries donaven pas als primeríssims edificis, i es construeix el Palau de la Diputació. I tot és nou, però la ciutat havia de pagar un peatge. Estava deixant les coses enrere massa ràpid: els vells camps, la llengua, la identitat pròpia. Alacant avançaria, ja a inicis del XX, òrfena d’un discurs propi, orientada més cap a l’exterior que fent una lectura de la situació que li tocava.

Mentre la plaça de la Independència va adquirint progressivament la seua centralitat a través de les noves elits culturals urbanes, en 1931 arriben notícies des de València. Uns pioners, demòcrates i republicans —com Ángel Pascual Devesa, Josep Coloma Pellicer, un jove Enric Valor, entre d’altres— descobreixen un projecte que promet una cosa fantàstica: fer sentir la veu d’Alacant a través d’una mena d’estat federat —l’Estatut valencià.

La idea, com coneixeu, no va quallar gens. L’alcalde d’Alacant, l’alcoià Llorenç Carbonell (PRRS) va veure amb suspicàcia aquell projecte. El president de la província, Franklin Albricias (AR) va fer palés com la qüestió lingüística seria un escull per al seu suport al Baix Segura, de fet, els republicans vegabajenses reclamaven l’adhesió d’Albacete i Múrcia a les tres províncies.

L’alegria de 1932, amb l’aprovació de l’Estatut català, no va acabar d’endolcir l’amargor de veure que a Alacant, malgrat l’esforç de l’elit cultural i política valencianes, convéncer la gent sobre els beneficis de l’Estatut seria una qüestió especialment complexa. No és que fora fàcil al mateix cap i casal! Però a Alacant suposava un repte especial, que aquest grup d’intrèpids va escometre a través de la ploma, la premsa, i les constants reunions amb les primitives institucions valencianistes de més amunt de la serra de Mariola.

L’any 1933 van fundar l’Agrupació Regionalista Alacantina, amb el clar propòsit de servir de base d’operacions. Un any funest, però; perquè la CEDA guanya les eleccions i el projecte queda, més que congelat, tocat de mort. En els seus escassos mesos de vida tenen temps a fer una gesta: donar el nom de «plaça de Catalunya» a aquesta plaça, que havia deixat de ser un projecte d’expansió i havia començat a ser un símbol de la nova societat lucentina.

Malgrat la profunda irritació que va causar en la premsa conservadora de l’època el canvi de nom, i la institució forçosa d’un nou alcalde en 1934, Alfonso de Santaolalla, lerrouxista titella del govern, el nom va romandre. Però la gent, poc adepta als noms oficials, va començar a anomenar-la plaça dels Cavalls, pels cavalls (al·legòrics) que adornen la font de Llevant.

Alacant va ser l’última ciutat en caure en la Guerra Civil. I si ara està de moda això de resignificar, aleshores les autoritats franquistes tenien una interpretació bastant particular del terme. L’any 1941, quan per fi pareixia assegurat l’estat repressor, van dur endavant la seua resignificació de la plaça de Catalunya, i va ser batejada amb el seu nom actual: plaza de los Luceros, en castellà. Perquè, a més, estaven disposats a soterrar el valencià a la ciutat.

Podria utilitzar la socorreguda metàfora que diu que aquella època era en blanc i negre, com el guix de la font. Però no: en realitat es pareixia més a la policromia grega. Aquells colors vius que ofenen la vista, artificials. Va ser una època d’artificis i mentira, d’alegria forçosa contra els que necessitaven el dol —¿no será usted un rojo?— i de censura de qualsevol versió no oficial.

Un exemple preciós d’aquest artifici és l’explicació d’aquest nom. Ja sabeu que vaig a dir: que ve d’un vers del Cara al Sol. Aquesta és la bellesa de la «policromia grega» del franquisme: que és una mentida que passa inadvertida, natural, familiar. Diuen que la història l’escriuen els qui guanyen, i és tan cert que, malgrat que ens hi creguem immunes, hi caem.

Aquella mentida del vers del Cara al Sol és una fabricació del cronista de la província durant el franquisme Gonzalo Vidal Tur —qui des de les seues lletres adverteix a tota hora del «peligro rojo»—. Amics i adversaris del nom basen la seua argumentació en una mentida de 1974, un invent del règim moribund en un intent de continuar aportant una justificació moral i estètica a un estat decadent.

En aquella època la plaça ja havia deixat de ser arrecerada pel tramvia i l’abraçava el rum-rum d’uns vehicles cada vegada més privats i cada vegada més grans. I era 1977 quan les coses pareixien que serien d’un altre color. Miquel Grau, un altre jove pioner que recollia el treball fet per aquell grup d’amics feia 40 anys: demanava l’autonomia, perquè sabia que aquesta seria la garantia de la democràcia. Per cridar vull l’Estatut, a Miquel l’assassinaren. I això va ocórrer en aquella plaça, també.

El PSP de Tierno Galván va demanar posar el nom d’Autonomia a la plaça pocs dies després. Però encara, el silenci: encara, és la plaza de los Luceros, perquè encara molesta i hi ha una negativa de la ciutat a reconéixer-lo, més enllà d’una tímida plaça en el lloc del seu assassinat. Perquè alguns entenen massa bé la incomoditat que suposa acceptar que en la Transició modèlica es va vessar molta, molta sang. Perquè encara la memòria és una situació controvertida.

Som a 2022. Deixe d’estirar del fil de la font i la deixe descansar, inert, mentre continua brollant l’aigua. La plaça dels Cavalls continua sent, després d’un segle, el centre d’una ciutat que encara busca un discurs. Que encara està necessitada de memòria, de retrobar aquelles veus perdudes. Però sobretot, que continua sent l’espectadora del futur que els veïns d’Alacant, que segueixen pegant voltes a la font, continuem lligant. Quina Alacant trobarem d’ací a10 anys, en el centenari de la font?