Lucrècia profanada (1878)

El projecte de creació del que Constantí Llombart qualificava com «una acadèmia que anime l’elaboració de treballs literaris i d’estudi, i que vetle per la llengua» –el que, a la fi, seria la societat Lo Rat Penat–, començà a prendre forma el 29 juny de 1878, el dia en què uns quants literats es reuniren al local de l’Ateneu Casino-Obrer de València per a fer lectura pública d’un poema «semi-sério, semi-còmic» titulat Llucrècia profanada, que era original de Ramon Lladró i Mallí (1825-1896).

D’aquesta manera, l’obra presenta un evident interés lingüístic, històric i ideològic, que la converteix en una de les produccions literàries més significatives del darrer terç del segle XIX. I el primer que cal destacar és que estem davant d’una peça singular i complexa, tant per la temàtica com per l’estructura; d’un llarg poema narratiu que es vertebra en set cants precedits d’un pròleg que actua a mode de justificació, i que es tanca amb una breu conclusió que acompleix la funció de captatio benevolentiae.

En aquest sentit, resulta ben eloqüent i significatiu el llarg subtítol amb què fou editada: «Poema semi-sério, semi-còmic, i tractat també en bufo algunes vegades, no obstant ser tret d’un dels passatges més commovedors i transcendentals de la història romana». Així, el «no obstant» està més que justificat, ja que, certament, l’argument es presta a poca broma. De fet, gira al voltant d’una de les llegendes clàssiques que més impacte ha tingut en la civilització occidental: la violació de la patrícia Lucrècia, un episodi que situa la fi de la monarquia i la proclamació de la república de Roma en l’any 510 aC, i que fou narrat i popularitzat per l’historiador Titus Livi.

Tornant al nostre segle XIX, cal dir que Llucrècia profanada no degué satisfer els lectors més cultes i conservadors de l’època, i per dues raons. En primer lloc, per la varietat lingüística tan poc acurada en què fou redactada; i en segon, per la que degueren qualificar com a inoportunitat política del tema escollit, que podia ser interpretat com un atac a l’acabada de restaurar monarquia borbònica. Així, comprovem com la manca de pretensió i serietat anunciada en el pròleg és menys evident del que hom hauria pogut imaginar; ja que, a la fi, té un pes anecdòtic en el conjunt de l’obra. És, en realitat, una màscara o façana que, molt probablement, Lladró utilitzà per a fer-se perdonar dues gosadies: d’una banda, la de recuperar un mite clàssic seriós en una llengua, el valencià, que a meitat segle XIX tan sols estava socialment autoritzada, o legitimada, per a fer riure; i, d’una altra, la que es derivava d’atacar la monarquia, ja que l’obra veié la llum quatre anys després de la Restauració borbònica de 1874, a la qual en bona part s’havia arribat com a solució al desgavell polític que, en opinió dels sectors socials valencians més influents, havia provocat la convulsa Primera República Espanyola.

Amb la qual cosa podem afirmar que l’operació de camuflar com a obra semi còmica i bufa el que realment era una crítica al sistema polític monàrquic no resultà útil a Ramon Lladró per a fer-se perdonar l’atreviment d’escriure Llucrècia profanada. De fet, fins i tot degué tornar-se-li en contra, ja que de seguida la peça caigué en el més pregon dels oblits. Això i el menyspreu que, durant la major part de la segona meitat del segle XX, va patir la producció literària del nostre Vuit-cents expliquen que quasi ningú no s’haja interessat per un text tan simbòlic i expressiu, per una obra que paga la pena de recuperar i llegir.