Tens 0 productes a la teua cistella
Enguany fa 40 anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i és un bon moment per a reflexionar i fer un balanç sobre el seu recorregut i analitzar l’estat de la situació actual. Amb aquest objectiu, l’Ajuntament d’Aldaia ha produït l’exposició «Ensenyar, aprendre i conviure en valencià: 40 anys de la LUEV», que romandrà oberta a l’Espai d’Art Plaça Major del 4 d’octubre de 2023 fins al 10 de gener de 2024. L’exposició ha estat produïda pel Servei de Cultura.
El comissariat de l’exposició el componen les persones que signem aquest article, les quals, al llarg de la nostra vida professional, hem treballat en la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport coordinant i dirigint programes de desenvolupament d’ensenyament en valencià i de promoció de l’ús social de la llengua a tot el territori valencià.
Una història de recuperació
L’ensenyament del valencià ha passat per diferents etapes al llarg de la història i ha anat adaptant-se als diferents contextos socials i polítics.
Des del segle XIII, el valencià ha estat la llengua de la major part del territori valencià. Fins al segle XVIII, el valencià va estar present en l’ensenyament per tal de facilitar l’aprenentatge del llatí. Després del Decret de Nova Planta (1707) es va imposar el castellà com a única llengua d’aprenentatge.
Als inicis del segle XX van començar les reivindicacions respecte l’oficialitat de la llengua i l’ensenyament del valencià a l’escola per part d’agrupacions i associacions de caràcter pedagògic, universitari, social i cultural; dels partits polítics, dels ajuntaments, dels setmanaris i de la premsa.
A partir de la publicació de la Constitució de la Segona República (1931) es va desplegar una intensa activitat en pro de la normalització cultural i lingüística, com ara l’aprovació de les Normes de Castelló (1932), que posà les bases per tal d’adoptar un sistema ortogràfic unitari per al valencià.
Dictadura i repressió
La rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, la posterior dictadura i repressió de gairebé quaranta anys va acabar amb tot el treball que s’havia fet per poder introduir la nostra llengua a les escoles i garantir l’ús social del valencià. Durant la postguerra, la lluita per la recuperació de l’idioma era tímida; no obstant això, es van realitzar alguns projectes Cal destacar, entre d’altres, la creació de la Secció de Pedagogia (1964) dins de Lo Rat Penat per part d’un grup de mestres interessats a canviar l’escola, compromesos amb la renovació pedagògica, amb el seu entorn i el seu país, que volien un model d’escola pública, popular i valenciana. Aquest grup de mestres formaren després els Moviments de Renovació Pedagògica (MRP).
A partir de 1965 es va començar a fer classes en valencià en diferents escoles i a alguns centres culturals del país. Apareixen publicacions i concursos infantils així com els primers llibres adreçats a la població més menuda, per exemple Un món per a infants de Joan Fuster.
Anys de reivindicació cultural
En 1970, la nova Llei d’Educació fa referència en el seu articulat a «las lenguas nativas», i això va permetre una certa mobilització en defensa d’una major presència del valencià a l’escola. Al llarg del País Valencià apareixen demandes des de diversos col·lectius i institucions organitzades per tal d’aconseguir més activitats de caràcter oficial i massiu per a la recuperació idiomàtica. La Societat Coral El Micalet organitzà un curset de llengua valenciana per a mestres i estudiants de magisteri. S’iniciaren els Cursos de Llengua Valenciana i la seua Didàctica, patrocinats per l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de València per a la formació del professorat, amb la col·laboració del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma (creat el 1971) i subvencionats per la Caixa d’Estalvis. També va organitzar cursos de llengua l’entitat Lo Rat Penat, encara que a partir de 1975 gran part del professorat d’aquesta institució l’abandonà i creà el Centre Carles Salvador, amb la col·laboració del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, per a oferir, entre altres activitats, cursos de formació adreçats al professorat i, posteriorment, a altres entitats.
A partir de la mort del dictador (1975), les activitats i manifestacions per la recuperació de la nostra identitat augmenten. La polèmica sobre la catalanitat de la nostra llengua divideix i enfronta una part dels polítics i de la societat valenciana. Per una part el professorat, els agents socials i els partits més progressistes que defensen la unitat de la llengua i la seua institucionalitzat i, per l’altra, aquells qui utilitzen l’anticatalanisme per tal de crear una falsa identitat valenciana que els permet defensar un ús només familiar i folklòric del valencià mentre el castellà es manté com a única llengua oficial.
Pel que fa a l’ensenyament, van ser anys de molta intensitat formativa en l’àmbit lingüístic i pedagògic, també de reivindicacions i d’activisme social. Les Escoles d’Estiu del País Valencià (EEPV) vinculades als Moviments de Renovació Pedagògica (MRP) en foren un bon exemple. En les conclusions de la primera Escola (1977) no només es demana l’ús del valencià a tots els àmbits per tal de garantir la seua normalització, sinó també que l’ensenyament siga competència de la Generalitat: «Açò sols s’aconseguirà mitjançant un Estatut d’Autonomia».
També vinculats als Moviments de Renovació Pedagògica es constitueixen els Col·lectius de Mestres que destacaren pel seu treball en la realització de materials per a l’ensenyament del i en valencià, i van ser fonamentals per aconseguir una escola democràtica, de qualitat, de futur i en valencià.
Recuperació de l’autogovern
Amb la Constitució Espanyola, l’any 1978 es va possibilitar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (1982). Dos-cents setanta-cinc anys després del Decret de Nova Planta, el poble valencià recuperava l’autogovern i, un any més tard, es va aprovar, el 23 de novembre de 1983 (DOGV d’1 de desembre), la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Les dues normes constitueixen el marc legal d’oficialitat del valencià, i la seua publicació va suposar una fita molt important per a la història de la recuperació de la llengua pròpia, ja que va permetre la seua introducció al sistema educatiu com a llengua d’ensenyament i també com a llengua d’ús vehicular.
La LUEV es va aprovar en la sessió de les Corts Valencianes a la Diputació de la ciutat d’Alacant, amb el mandat del govern socialista que va ser el primer govern autonòmic, sense cap vot en contra, encara que la dreta, representada pels grups polítics Alianza Popular i Unió Valenciana, es varen abstindre en la votació.
Una llei encara vigent
La LUEV encara està vigent i ha possibilitat l’alfabetització en valencià de tota una generació de ciutadans i ciutadanes del nostre territori, i ha permés que seguim avançant en l’ús social de la nostra llengua.
L’exposició va acompanyada d’un catàleg-llibre que amplia el contingut exposat i complementa amb codis QR la informació. Aquesta exposició ha estat produïda i coordinada pel Servei de Cultura de l’Ajuntament d’Aldaia. L’exposició es va inaugurar amb la presència de l’alcalde d’Aldaia, Guillermo Luján; del conseller d’Educació que feu possible la llei, Ciprià Ciscar Casaban; l’anterior president de la Generalitat, Ximo Puig, i moltes de les persones que han treballat en l’aplicació de la llei al llarg d’aquests quaranta anys. L’exposició romandrà oberta fins al mes de gener, i a partir d’aquesta data es preveu la possibilitat que l’exposició puga traslladar-se a altres ajuntaments, universitats o altres organismes que la sol·liciten.
