Tingueres entrada o no, aquest cap de setmana ha sigut impossible obrir les xarxes socials i no sentir-te part de la història. Reels, stories, vídeos gravats des de la primera fila o des de l’últim racó del recinte: el comiat de La Gossa Sorda a Pego va col·lapsar les nostres pantalles. I no va ser l’únic: mentre la Marina Alta vibrava amb ‘L’últim aquelarre’, Barcelona s’omplia amb l’adéu d’Oques Grasses. Dos comiats multitudinaris que confirmen la força imparable i l’orgull de cantar i viure en la nostra llengua.
Pego, l’epicentre d’un ‘aquelarre’ inoblidable
Nascuda a Pego el 1997, La Gossa Sorda ha sigut durant prop de trenta anys un motor fonamental per a la normalització de la música en valencià. Més enllà de la música, les seues lletres han funcionat com un altaveu crític en defensa de la llengua, la sanitat i l’educació públiques, la protecció del territori, els drets de la classe treballadora i l’antifascisme.
Deu anys després de la seua retirada el 2016, el grup va anunciar la gira A tornallom, concebuda inicialment com una breu reunió de tres actuacions. L’enorme resposta del públic va transformar la iniciativa en un recorregut de set mesos i una vintena de concerts per tots els Països Catalans, demostrant la seua vigència intergeneracional.
Encara que no pogueres aconseguir una de les entrades per al seu darrer concert l’11 d’octubre a Pego, segur que vas sentir la pell de gallina en veure els vídeos que circulaven per xarxes socials. Unes 20.000 persones es van citar a Pego per a acomiadar La Gossa Sorda en el mateix poble on tot va començar fa vora tres dècades. Després de set mesos de gira amb A tornallom, el grup de la Marina Alta va tancar el cercle amb un espectacle de més de dues hores i mitja que va repassar els grans himnes de la seua trajectòria.
Però l’esdeveniment va ser molt més que un concert: va ser una marató de més de deu hores de festa, cultura i reivindicació. La vesprada va arrancar amb una multitudinària cercavila en defensa de l’educació pública encapçalada per Manifa’s Band, seguida de les actuacions de talent de la comarca com Quinto, Abril i Romàntic Dimoni. Tampoc van faltar la Muixeranga de la Marina Alta ni els parlaments col·lectius de plataformes com Guaitem la Terra o Mai Més.
Dalt de l’escenari, la nit es va omplir de complicitats amb la presència d’amics i referents de la nostra escena com Xavi Sarrià, La Maria, Ivan Gosp (Aspencat), Pablo Sánchez (Ciudad Jara), Julio Maloa (La Raíz) o membres d’Auxili. Un concert carregat d’emoció, abrigat per la memòria de Jordi Oltra i pel caliu d’un poble que va tindre 3.000 entrades reservades per als seus veïns.
De la Marina Alta a l’Estadi Olímpic: la música en valencià no té sostre
Aquest mateix cap de setmana, a uns quants quilòmetres cap al nord, la música en la nostra llengua tornava a escriure una pàgina d’or. Oques Grasses tancava la seua trajectòria omplint l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona durant quatre nits consecutives, aplegant un total de 220.000 assistents. Una fita mai vista que, sumada al comiat de La Gossa Sorda, converteix aquests dies en un punt d’inflexió històric.

El que ha passat aquest cap de setmana demostra que la música en valencià no és un fenomen passatger ni un reducte nostàlgic: és un moviment intergeneracional viu, potent i capaç d’omplir estadis i places massivament. Grups que han sigut la banda sonora de les nostres vides pleguen les veles, però deixen una comunitat orgullosa i una generació de joves preparats per a agafar el relleu.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
