“L´ÚLTIM DELS VALENCIANS”, de Guillermo Colomer

04/05/2020

Fitxa bibliogràfica
Títol: Els últims dels valencians
Autor: Guillermo Colomer
Editorial: Drassana
Any: 2019

Poques setmanes abans que ens confinaren en aquesta anomenada nova realitat, presentàrem a la llibreria Babel de Castelló, juntament amb l’editor i historiador Vicent Baydal, i el mateix autor, el notari alzireny Guillermo Colomer, “L’últim dels valencians”, novel·la guardonada amb el premi Drassana a l’estiu del 2019, la qual va veure finalment la llum a les acaballes del mateix any. Certament el repte per dotar l’escrit amb una arquitectura en forma d’una novel·la que esdevingués atractiva per al lector potencial en general, i molt especialment per a tots els qui des de fa lustres hem seguit el valencianisme polític, els seus contratemps, infortunis i contradiccions; ha estat durant anys uns dels maldecaps de l’autor.

No era senzill agafar perspectiva i tractar un tema tan espinós sobre el que s’ha escrit moltíssim durant anys i anys en forma d’assajos i columnes periodístiques; i més enllà de tot això, fer-ho allunyant-se del fusterianisme clàssic, la queixa permanent, la recriminació i la recerca de culpables. Perquè l’atroç batalla de València, va deixar vencedors i vençuts; i aquests darrers van quedar en una mena de desempar, frustració i depressió generalitzada que encara perdura. Com relata l’autor, quedà un pòsit, un sediment de clandestinitat massa estés. I és molt possible que tot això, barrejat amb les vivències personals i la il·lusió per construir un país diferent, siguen els fonaments de l’estructura del relat.

Tal com afirmava l’assagista francesa Marthe Robert, tot novel·lista i tota novel·la tenen l’origen en la infància de l’autor. Sovint l’argument i la realitat descrita formen part dels somnis i els desitjos de qui escriu. I efectivament, Colomer s’ubica inicialment en els orígens, en l’enyor, el paradís perdut del país de les grans extensions de tarongers de la Ribera; i barreja –com al naturalisme blasquià–, paisatges que tant coneixem de palmerars, basses de reg, masos, masovers i tradicions d’èpoques passades. Qui sap si en una adolescència feliç, envoltada pels mateixos escenaris que alguns dels nascuts a les acaballes dels anys seixanta havíem compaginat: la ciutat, les vivències al camp, els estudis i els colpidors esdeveniments polítics que ens rodejaven. La transició també d’un territori eminentment agrícola que caminava cap a una incipient industrialització. I al bell mig de tots aquells canvis al si d’un país que començava a despertar i a tindre certes aspiracions, l’aristocràcia autòctona, la complaença, el meninfotisme general. Una aristocràcia i una burgesia, acomboiades, ofrenadores i mal·leables, que es conformaren amb una autonomia de segona per a un territori que encara no s’ha redreçat; i que acabaren enlluernades per personatges indignes i còmplices de la corrupció, l’especulació, el balafiament i la bombolla final; amb absoluta connivència amb aquell triumvirat destructiu que fa ara vint-i-cinc anys començaren a sembrar promotors, polítics i arquitectes.

Els Daràs, o possiblement l’existència d’un grapat de nissagues influents semblants a ells, inclús incardinats en el partit hegemònic de la dreta espanyola i valenciana de les darreres dècades, ben bé podrien haver jugat un paper cabdal perquè en aquest segle XXI el poble valencià hagués deixat enrere per sempre més un bon grapat d’estigmes, de divisions i de frustracions que a prop han estat de portar-nos a l’autodestrucció, la misèria i la manca de consciència col·lectiva com a poble.

Amb tots aquests elements, condimentats amb històries d’amor i curiosos episodis que perfectament podrien haver-se produït durant la nostra desventurada història recent als carrers d’una València que demostra conéixer i estimar-se com ben pocs, l’autor ens obsequia amb una prosa pulcra, polida i àgil que sens dubte mereix un reconeixement a l’univers de la literatura valenciana més recent.