Tens 0 productes a la teua cistella
Només travesse el llindar de l’arc recorde que les pedres parlen. Allà, però, no se sent res. A la meua dreta, una figuera amenaça de barrar el pas a l’únic carrer que formen aquells edificis, notablement ple de brossa, inundat per una intensa fortor d’humitat i taponat al mig per la muntanya d’enderrocs del que fins fa poc era una casa. Darrere de les branques s’amaga la porta d’un gran casalot nobiliari; a dins, fustes corcades, cremades, sostres esventrats, murs on encara s’intueix la decoració floral que els creuava. Poc més. Al costat, la porta d’una antiga ermita resta entreoberta, però a dins no hi ha res: ni bancs ni altar, només brossa i tarongers al davant, i cel obert al damunt. La casa d’enfront, sense portes i amb forats al sostre de canyes, conserva encara la llar de foc, entre andròmines diverses i merdes de cavall escampades per terra. Al pati, una altra figuera és l’únic que sembla viu entre aquells murs, i té un no sé què de símbol que se m’escapa. L’estampa es repeteix en la casa del costat, però no en les altres, ja afonades per dins i, d’ací poc, també per fora.
Camine Berfull. Vint-i-tres cases, un casalot i una ermita, envoltats tots per una precària muralla construïda probablement entre els segles XVI i XVII, amenaçats de desaparéixer per sempre més, perduts enmig del mar de tarongers de la Ribera. És la ferma voluntat de la burocràcia. L’estiu de 2010, la Generalitat concedí una ajuda de 272.000 euros a Rafelguaraf, municipi a què pertany Berfull, per a la rehabilitació del conjunt, declarat Bé d’Interés Cultural. N’arribaren 13.600. Cinc anys més tard, l’ajuntament ha renunciat al poblat i ha traslladat als propietaris la responsabilitat de la conservació. Les raons? Problemes dels donants per a identificar registralment tots els immobles, dificultats per a determinar la titularitat d’aquests i un llarg etcètera administratiu. Mentrestant, els murs cauen i les figueres creixen.
El que es perd a cada minut que passa és un d’aquells indrets que per si sols conten la història del País Valencià, perquè la història no només la conten els llibres. Diuen que fou fundat en el segle XI o XII, però el testimoni escrit més antic on apareix és del 1348: privilegi de Pere el Cerimoniós a Jaume Esplugues, primer senyor conegut d’una població que aleshores, com una gran part de la Ribera del Xúquer, era lloc de vassalls moros treballadors de la terra. Musulmans que més tard, en 1502, esdevindrien moriscos, gràcies a la providència i a aquella conversió teatral i innòcua a què es van veure forçats en un primer avís.
Però Berfull –o Vertfull, com apareix en abundant documentació– encara no coneixia el seu destí, i per tant creixia, fins a 1574, com part de l’Ènova i més endavant com a municipi independent. Tot canvià el 1609: el col·lectiu morisc, un dels dos que convivien –quin verb posem?– en el regne, fou expulsat inapel·lablement. També de Berfull, clar. Va ser el seu primer abandonament. Dels vint focs que tenia aquell llogaret l’any de l’expulsió, només en quedaven huit el 1646. Malgrat tot, amb el repoblament continuà la seua vida durant un parell de segles com a municipi independent, fins que, en 1846, passà a pertànyer a Rafelguaraf. Tot sense massa novetats, una història discreta, xicoteta, unida al conreu de la terra. Fou així fins fa poc.
Continua sense sentir-se res. Res d’humà, vull dir. Torne a creuar l’arc i seguisc el curs de la séquia que passa paral·lela al poble. El rodege per arribar a l’altra banda del carrer barrat pels enderrocs. Allà hi ha cadires per terra, roba, una nevera; les tres o quatre cases en peu estan tancades, potser ocupades fins fa poc, o encara. En una d’elles hi ha una placa: «Carrer Berfull». És la mateixa que apareix a la foto que tinc a les mans, feta l’any 2000, o 2000 i poc, quan el poble tenia encara quinze habitants, quan encara no l’havien abandonat per segona vegada i última. L’he trobada en Internet. S’hi veu un carrer, ja corcat però complet, amb un parell de cotxes aparcats a les vores de les cases. Torne a mirar el que tinc davant. No hi ha habitants, ni cotxes. D’ací poc, pense mentre me n’allunye, tampoc no hi haurà cases. I les pedres, assaltades per les brosses, no diran ja res.
Carles Fenollosa. Filòleg
Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
