L’últim tren

Merdre!

Ubu roi. Alfred Jarry

Que se’n va el tren. Que el perd. Jo. Algú altre. Deu ser un dels somnis recurrents, un dels que de tant en tant revisc amb major intensitat. La relació amb el tren, de la humanitat, però també la meua en particular, és de les que més literatura haurà creat al llarg de les distintes èpoques. I si hi ha una expressió que resumeix la ràbia per veure’l marxar, la mirada contemplant l’andana deserta, potser seria alguna cosa com aquesta, la primera paraula que apareix en el text d’Alfred Jarry. Devastació condensada. Tristesa irredempta. Això que no s’arriba a comprendre: per què a mi? Com si fórem el centre del món, d’un món que comença i acaba en els límits dels nostres braços, estesos al màxim possible.

Per què precisament a mi?

Hi ha qui, però, haurà d’agrair precisament això, haver perdut el tren. Perquè hi ha trens que ens poden condicionar l’existència. I si no, li ho hauríem de dir als protagonistes d’una de les pel·lícules d’Alfred Hitchcock més redones i d’una trama més senzilla, com es tracta d’Strangers on a Train. Guy Haines, un jove tenista, es dirigeix a intentar acabar amb un matrimoni que no el fa feliç, després d’haver conegut l’amor de la seua vida. Tot són problemes fins que un problema major se li presenta. Hom li proposa de cometre un crim recíproc (a fi d’aconseguir l’assassinat perfecte). Ningú sospitaria d’un desconegut. I res no els podia connectar, perquè la seua trobada era fruit de la casualitat.

De la casualitat? Amb personatges com Bruno Antony mai no sabem què és casual i que és fruit d’un pla preparat a consciència…

I si d’un acte de, justícia?, particular tractava aquesta obra, a un altre de justícia col·lectiva, com la que naix de la imaginació d’Agatha Christie: Murder on the Orient Express. Sempre que arriba a algun lloc, el famós detectiu coincideix amb una sèrie de casos estranys, de morts misterioses, on la policia no sol trobar explicacions ell, a través de la seua lògica implacable, acaba trobant el fil per l’agulla que acabarà resolent-lo. Quants no hem somiat de viatjar-hi després de la lectura d’aquesta obra imprescindible de la literatura policíaca. Veure el món a través de les finestretes. Aspirar a un luxe que la vida quotidiana a penes ens pot insinuar.

Els trens, però, d’aquella època circulaven veritablement a una altra velocitat. Res del tren bala del Japó. I tan sols s’apropaven als d’alta velocitat que circulen per les vies de mitja Europa. Fins i tot quan els trens han de baixar la velocitat perquè aquestes vies no n’admeten, amb seguretat, una tan alta…

I de tant en tant, arriba la realitat catastròfica, que supera la ficció. Un accident, que pot ser de metro, o d’un tren de llarg recorregut. Les rodes de ferro no estan exempts de tot risc, però passa igual que amb els d’avió: de no parlar-ne mai, hom passa a obsessionar-se per la possibilitat que totes les aeronaus acaben caient just quan hom s’hi troba.

Hom podria haver perdut l’avió. O el tren… I hom no cau que un accident de cotxe mai no és notícia als telediaris, per ser un fet molt més habitual i quotidià. És per això que els trens els podem considerar un dels vehicles més segurs que existeixen. Fins i tot caminar té els seus riscos i no per això hom deixà d’emprar els peus per a assolir distàncies més o menys curtes, veritat?

L’accident, qualsevol accident, no deixa de ser un dels riscos a què hom ha de fer front. La realitat és com és, tal com dirien els estoics, i lluitar contra aquest fet és com intentar eixir d’un forat estirant-se fortament dels cabells, com sabria fer molt bé el baró de Münchhausen…

La paraula, jugar amb la paraula. Fins i tot jugar amb la veritat. I si diem veritat diem, a més, les mitges veritats, és una altra cosa…

Davant d’un accident, hom ha de cercar un culpable. Exactament igual que amb l’assassí. Però no farem com caldria: els mètodes científics, la mirada freda i calculadora, la lògica entre argument i demostració requereix massa temps i l’opinió pública és com un circ.

Atents a l’espectacle, esperant sang i fetge. No se li pot demorar indefinidament la recompensa. És l’ara mateix. Ja ho descobriren els romans amb les lluites de gladiadors. O de cristians contra feres. Calia una dosi de sang (aliena) per tornar a casa amb la catarsi en vena i no acabar provocant l’enderrocament de l’imperi. Ho sabien molt bé els emperadors. Ho saben molt bé els polítics. També els opinadors de programes que tracten la realitat com un voltor tracta la carn morta. Cal cercar el moment i mostrar el patiment de ple. Que la sang quasi esguite la càmera. Vaig veure una sèrie de gladiadors que empraven aquesta tècnica. Desconec quina intenció, quin efecte, es volia aconseguir. Pot ser que hom sentira la necessitat d’intentar fer net amb un drap? O d’eliminar els pocs escrúpols, l’escassa sensibilitat que encara resta en la nostra societat, acostumada a veure quasi de tot amb una impassibilitat que espanta i, alhora, amoïna. Estem, com estava l’Imperi Romà, a un pas de l’autodestrucció? Vindran els bàrbars, tan temuts?

Mentrestant, les paraules porten verí. Hom sospita d’una cosa. De la contrària. De més enllà arriba la constatació (no certificada) que la responsabilitat era causada per x o per z. I aviat ens venen a dir que cal assumir. En l’accident d’Adamuz, el darrer que hem hagut de suportar, però també en el de Gèlida, i els que abans hi hagué el que va ocórrer a Galícia, o el del metro de València, també es parla de les infraestructures. De les execucions dels pressupostos. De les previsions. De les perversions del sistema i de les butxaques dels gestors, que van quedant untades amb comissions i altres circumstàncies que ens permeten d’entendre que, potser, tot és més aviat una espècie de circ. Les explicacions tècniques no ens calen. Només la imatge de la mort, la del polític expulsat del seu Olimp “partificar”.

I un tren parteix. I un altre, potser, torna. I un escàndol acaba per tapar un altre. Com una notícia tapa l’anterior. Així, a una velocitat encara més alta que la dels trens que, sortosament, encara no han arribat a descarrilar. I, mentrestant, anem pensant en el metro que agafem a cada dia. Que tindrem sort si hi ha un espai per seure’ns. Que la freqüència de pas ens recorda que estem en un sistema de transports ni massa pròpia d’Europa. Que no hi ha dret que hom haja de viatjar dempeus, gairebé a cada dia, i massificats, com a dins d’una llauna, que ni els revisors no hi passen…

I de sobte em ve a la ment la imatge poderosa del darrer tren. Esperant a l’andana. Sabent que era ara o mai. Sabent que l’últim tren és aquest que haurem perdut, el final d’aquesta història.