L’única passió noble

L’ÚNICA PASSIÓ NOBLE
Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país
de JOAN GARÍ

“No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble, Potser és l’única passió noble que reconec en mi”. Aquest és el pròleg a la segona edició de Nosaltres els valencians de Joan Fuster i aquesta és la idea medul·lar que l’escriptor Joan Garí ha triat per al títol i el prefaci d’aquest llibre magnífic, un assaig en que sotmet a psicoanàlisis al valencianisme i als valencians.
Curiós i viatger impenitent, roda pel món i, en una d’aquestes expedicions, arriba al Perigord occità, concretament fins a la Torre de Michel Eyquem de Montaigne (1533-1592) on -casualitat de les casualitats- acaba  compartint una fructífera trobada amb  la propietària de l’heretat on residia i escrivia els seus pensaments l’assagista francés: madame Cécile Mähler-Besse (1920-2012). Aquella breu coneixença serveix Garí per a embastar una llarga conversa imaginària, més enllà de la mort de madame Cécile, amb la que dialoga sobre els valencians i el seu país impossible. El mateix Garí ho explica en el colofó d’aquest assaig en el qual els dos subjectes parlen de tot en silenci: de la llengua, el blaverisme, el catalanisme, la tercera via… parlen de bous (de bous al carrer, de corda i els de la “fiesta”), de la religió, de la intolerància i els crims de lesa humanitat… arran la seua visita a diversos camps de concentració d’Europa… un calvari que ens recorda els temps actuals. De la brutalitat humana vers les bèsties i els altres.  Analitza, a més, els efectes de la glotofàgia que patim els valencians des de fa centenars d’anys. I parla de totes aquestes qüestions amb madame Cécile perquè, se suposa, aquesta dama coneix l’obra de Montaigne, en certa forma ella pot entendre aquesta línia paral·lela de pensament del món fusteria.

“Qui parla sovint amb els morts és perquè no sap quin és el seu autèntic lloc en el món dels vius”.

Els separen quatre segles, però l’escriptor borrianenc acomoda com un pretext en una conversa literària i ideològica, a pit descobert, cara a cara, a Joan Fuster amb Michel de Montaigne com si foren coetanis. Montaigne és un escriptor del “Jo introspectiu”, mentre que Fuster és el d ‘“Ho he de dir com ho pense i que passe el que passe”. I això li va costar amors incondicionals i odis eterns. Montaigne és el patriarca històric de l’assaig i Fuster és el màxim factòtum d’aquest gènere en català en la nostra contemporaneïtat.
Garí desplega tot el ventall d’adjectius i es recrea en una fe cega en la literatura:

“La literatura, en realitat, és l’única alternativa plausible a la religió. Per això la casa d’un escriptor ha de ser tractada com un temple, com un santuari”…

I alaba l’estat real de la casa museu d’Azorín a Monòver o la de Goethe a Weimar… i critica, sense pèls a la llengua, la manca d’ànima que, segons ell, es respira a la casa, a la “torre imaginària”, de Joan Fuster a Sueca.
Garí es confessa un escèptic, l’assaig, com a Montaigne i Fuster, li permet fer reflexions en veu alta des del seu si més endogen:

“Els valencians no estan fets a la meua imatge i semblança, em considere una excepció una mica aberrant. Jo soc introspectiu i els valencians són decididament extravertits”

Explica i relata aquells temps de la Batalla de València que ara alguns intenten fer renàixer de nou, com un Poltergeist, i narra, des de l’òptica d’aquell jove estudiant privilegiat que era, aquelles primeres converses i debats a l’hotel Inglés de València, a banderes desplegades, entre els que, fins a eixe moment, havien sigut enemics irreconciliables: els blavers i els catalanistes. Tots dos grups autodenominats valencianistes (Maria Consuelo Reyna, Vicent González Lizondo, Antoni Ferrando, Antoni Garcia Miralles, Josep Vicent Marqués… Mollà i Mira… i altres) compartien taula i paraula. I, poc o molt, es van entendre… o això semblava.

I el mateix va passar, ho conta Garí, amb la gènesi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)… creada gràcies al Pacte del Majestic, com una carambola a tres bandes: Pujol exigia de Zaplana la creació de l’AVL per a garantir la majoria absoluta que CIU podia assegurar-li a José María Aznar per a aconseguir la presidència del Govern espanyol. I tot va funcionar com es va pactar.

Garí es troba còmode amb l’assaig:

“El País Valencià és un pur assaig i, per això, l’obra i el propòsit de Fuster hi tenen un sentit apropiadíssim. Catalans? No ho som ni ho sabríem ser. Ens agradaria… ens agradaria com tot meridional somia, alguna vegada, en el Nord desvetlat i feliç. Com va dir un mordaç president de la nostra Generalitat, els invertebrats també viuen feliços”.

Garí enfronta la visió d’un País Valencià políticament català de Joan Fuster amb la visió més realista de Joan Francesc Mira que ho veu com una realitat només cultural. Diferenciar clarament la “Nació cultural” de la “Nació política”. És a dir, fer política de país (Valencià) i no de països (catalans). I esperar temps millors. Lluís Aracil deia, fa uns anys, “Els Països catalans de Fuster m’agradaven perquè eren una nació impossible”.

“L’únic nacionalisme valencià viable, així, és el nacionalisme espanyol. Contra aquest mur s’han estavellat molts i no sé si ho faran molts més. Valencians espanyolistes no és un oxímoron: és una redundància. El futur, naturalment, no està escrit, però…!   I l’autor… deixa un dubte en l’aire, un raig d’esperança!

Garí conversa, sense deixar un fil per lligar, davant d’una metàfora, davant d’una impassible i silenciosa madame Cécile Mälher-Besse… que, a través del seu silenci, sembla assentir convençuda.

“L’exercici més fructuós i natural del nostre esperit és, a parer meu, la conversa” (Montaigne, Llibre III, cap. VIII)

Joan Garí repassa el Fuster íntim, parla de la seua homosexualitat contemporitzant. Avui tot açò seria un tema sense a penes importància, i trasllada en una imatge virtual de paraules l’homenot al present, si hagués viscut més tard, si encara fora jove i visqués:

“Algun dia – gloriós- en què caldrà explicar a les generacions més joves què ha significat ser homosexual al món civilitzat i a l’àmpliament incivilitzat!”

Josep Pla també apareix com un espectre entre els mots. Pla tan admirat per Garí i també per Fuster. En un dels seus encontres a Sueca, el de Palafrugell va etzibar a Fuster: “Vosté menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític!”

A l’estimat Josep Pla li va dedicar una idea, un llegat, com a marmessor del seu pensament: “· No voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure- o almenys d’intentar-ho- aquesta societat en perpètua somnolència digestiva”

Ens mostra aquell Xavier Casp i Miquel Adlert… i els seus canvis copernicans a favor del secessionisme lingüístic; parla de les sentències del Tribunal Constitucional que deixa palesa i clara la unitat de la llengua… i d’altres qüestions al voltant del sociolingüisme. Com en una radiografia, Garí anatematitza. “Tot el món a Galícia, amb una certa cultura, sap que parla la mateixa llengua que els portuguesos, però el gallec ha triat una altra ortografia més pròxima al castellà i, cada dia, es pareix més al castellà. Això mateix pot passar ací, gràcies al desdoblament que es fa en el nomenclàtor diferenciador entre valencià i català… en bancs, Correus o en les mateixes institucions oficials”.

La passió per la seua llengua materna i pel país, com un colofó, li fa dir a Garí:

“Potser el País Valencià, imaginat per un escèptic, ha acabat sent un país inexistent. Insospitadament, és un projecte que ens va menar a l’odi, després a la resignació i finalment a la indiferència. S’aixecarà alguna vegada aquesta au fènix de les seues cendres? És probable que sí! Potser Fuster s’avança al seu temps: va sembrar en un terreny massa erm. Com tots els profetes agnòstics, potser ell no creia en les consignes que es veia obligat a fabricar. Però el missatge va restar. I el futur repartirà una altra vegada cartes”.

En l’estereotip del valencià, remarca Joan Garí, “els qui no quadrem tenim una etiqueta reservada. Som els antivalencians: els intel·lectuals, els racionalistes, els enemics del ‘pensat i fet’, els de les digestions lentes, els lectors de Paul Valéry, els admiradors incondicionals de Marcel Proust… i els catalanistes.”

És un assaig ple de pensaments que es despleguen com una tempesta. Aquest és un llibre que, als que coneguem la història recent del nostre país, ens farà cavil·lar, ens farà pensar en què és el que podrien haver fet millor. I potser  a alguns els podria obrir l’esperit de la tolerància i la discrepància amable. L’esperit de la tolerància…  als que no pensen com Garí, als que no pensen com Fuster, al que no entenen Montaigne.

Publicada la primera edició d’aquest L’única passió noble de Joan Garí el 2016, encara avui és un debat viu… que desgasta l’ànima profunda del nostre país mil·lenari. Es tracta d’un document assagístic absolutament recomanable… (i més adjectius!)