La revista degana en valencià

L’univers musical et poètique de Jordi Gil

 

El cantant alcoià Jordi Gil s’acomiadà oficialment del públic fa uns mesos, amb el darrer treball Shefarad. Tot i així, Gil no ha dit adéu a la cançó i continua escrivint, fent cançons i cantant en actes puntuals. Fa només una setmana va estar a França convidat per “Memoria Andando”, una associació que des del 2002 organitza tot tipus d’activitats: recitals, conferències, exposicions, pel·lícules, balls, cant, dinars de germanor, tallers d’idiomes… no solament per als descendents, fills i néts d’aquells republicans de la Guerra d’Espanya que forçats van haver de fugir i patir l’exili, sinó també per a tots els interessats en la cultura espanyola, en el sentit més ampli. Les darreres xifres parlen d’uns 500.000 exiliats, i molts d’ells, després de passar per camps de concentració, s’establiren a França.

El recital tingué lloc a la Salle Yves Roques de la ciutat de Decazeville . Gil compartí escenari amb un recital d’inspiració flamenca, i per això el nom de “Concert entre dos puentes”, el de Sant Jordi i el de Triana. Encara que d’una manera simbòlica, la nit del 19 d’octubre, Decazeville estigué unida a Alcoi i Sevilla, al País Valencià i a Andalusia per aquests dos ponts. Unes 500 persones, aplegades d’Andorra, Occitània, Aquitània, Catalunya, País Valencià…  vam poder gaudir de la veu vellutada, de barranc, de Barranc del Cint, del cantautor Jordi Gil i de la dansa de La Muñeca, acompanyada per Manuel Rodríguez i Mariano Zamora. Però la sorpresa de Gil fou que s’adonà que “la gent sabia qui era”, seguia i coneixia algunes de les seues cançons. Foren uns moments “d’emocions i retrobament” I és que el seu amic Alexandre Santana, vicepresident de “Memoria Andando”, professor d’espanyol i fill d’andalusos exiliats, havia traduït al francés 40 de les seues cançons, editant el llibre “L’univers musical et poètique de Jordi Gil”. Un llibre escrit a sis mans: la traducció d’Alexandre, les il·lustracions de Cathy Larroque i l’ajuda de Jordi.

Doncs aquest llibre, recull de cançons que com diu Santana tenen “un compromís social i polític”, fou presentat el passat dijous 25 d’octubre al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM). El professor fa vint-i-quatre anys que coneix a Gil i, a banda de la seua amistat sincera, està convençut que aquest “troubadour moderne d’Alcoi” es mereix molt més, molt més que aquest “reconeixement anònim” que ha tingut. Alexandre Santana té una estreta relació amb el nostre país. El seu iaio estigué empresonat ací, a Alcoi, els seus pares van viure uns anys a Alberic i, tot i que ell nasqué a França, el seu germà ho féu en aquest poble de la Ribera Alta. A més a més, també té una relació amb el CEIP El Romeral, doncs l’any 1994 l’alumnat d’aquest centre d’Alcoi, amb el professorat Maria José Llácer i Vicent Romans, va tindre un intercanvi amb alumnat de França, i un del professors fou Alexandre Santana.

Fet i fet, per al CCOM la presentació d’aquest llibre ha significat una doble alegria. Per una banda veure que un cantautor alcoià, de casa nostra, és reconegut fora del nostre territori, traduint-se una part de les seues cançons al francès. I també per tindre entre nosaltres a Alexandre Santana, acompanyat per la seua companya Regine i la seua filla Sofie. Tenir al CCOM el vicepresident de “Memoria Andando” és tot un honor. Una associació que fa anys treballa perquè els fills i néts d’aquells exiliats republicans coneguen i retroben l’origen i la identitat dels seus familiars. Tot un exemple a seguir, si tenim en compte els entrebancs de tot tipus que a l’Estat espanyol s’hi posen per recuperar la memòria històrica. Mentre a França, i a altres parts del món, s’interessen per cercar la identitat d’emigrants i exiliats ací, ni amb governs del PSOE ni del PP, s’ha aconseguit una Llei de la Memòria Històrica digna i justa, que condemne, rescabale i dignifique. Una llei que subvencione i facilite l’exhumació de milers de persones que estan enterrades en fosses comunes i en cunetes de carreteres. Una llei que no amague el passat, sinó tot el contrari que òbriga portes i finestres de llum.