Ma segona mare

22/09/2020

Peu de foto: Targeta postal que Llorente envià a Guimerà el 2 de desembre de 1909

De la relació amistosa i intel·lectual que mantingueren els poetes, periodistes i polítics Teodor Llorente Olivares (1836-1911), valencià, i Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), català, ens han pervingut un total de nou cartes: cinc de redactades per l’autor de Terra baixa que en el seu dia varen veure la llum a l’Epistolari Llorente; i quatre d’escrites pel valencià que, a hores d’ara, romanen inèdites. I és per això que, ni que siga mínimament, voldria parlar d’aquests quatre documents desconeguts.

En la primera de les cartes –datada el 16 d’agost de 1878–, Llorente explicava als «Sres. Redactores de La Renaixensa» que havia sigut invitat a participar en «un álbum o corona fúnebre de la desgraciada Reina Mercedes» que estava coordinat per Manuel Cañete. I que «he propuesto, y ha sido estusiásticamente recibida, la participación de nuestra lengua por medio de tres poesías: una catalana, otra mallorquina y otra valenciana». D’aquesta manera, a més d’afirmar la unitat de la llengua, el poeta suggeria que, de la composició illenca, se n’encarregara Jeroni Rosselló; de la valenciana, ell mateix; «y falta que ustedes designen quien ha de escribir la catalana».

En la següent missiva, que porta data de l’11 de gener de 1909, el valencià comentava a Guimerà, a qui tractava d’una manera ben afectuosa, que li havia «enviat un llibret que crec l’interessarà algo. És una nova sèrie de Leyendas de oro, comprenent algunes poesies catalanes, entre elles el hermosíssim romanç seu “De Ultratumba”. Coneix vosté esta traducció», continuava, «li la vaig mostrar, fa prou temps, en Madrid. Com este llibret, per sa baratura, està destinat a córrer molt, me plau haver posat en ell tan bella producció de tan volgut amic».

Sis mesos després, el 18 de juliol, Llorente prenia novament la ploma per a respondre a la carta que, dues setmanes abans, li havia enviat Guimerà demanant-li que procurara «aplanar lo camí per a què las sentidas i germanívolas veus dels coros d’en Clavé» pogueren actuar a la Ciutat del Túria en el context de l’Exposició Regional. L’autor del Llibret de versos li assegurava que «a mi me plauria molt la vinguda a València dels chors de Clavé. Estic ben segur de què serien rebuts tan bé com l’Orfeó Català».

Finalment, 2 de desembre de 1909 el valencià envià l’última de les comunicacions entre tots dos fins ara conegudes. Es tractava d’una targeta postal d’agraïment –tan breu com expressiva– en què, a propòsit de l’adhesió de Guimerà a l’acte de coronació de Llorente com a Poeta de València –que havia tingut lloc el 14 de novembre–, asseverava: «Vostre telegrama fou un dels que més m’impressionaren i complagueren aquell dia, que pareixia d’ensomnis. En ell sentí l’abraç de Catalunya, ma segona mare. ¡Visquen sempre juntes Catalunya i València!». Literal. Per cert, no menys eloqüent havia resultat el telegrama previ de Guimerà, que fou publicat a Las Provincias l’endemà de l’homenatge: «Glòria al gran poeta de València. Les vostres lletres valencianes són de casa nostra com són de casa vostra les lletres catalanes, que tots som uns».