Madrid, cort de miracles

11/08/2022

El Repunt 86

L’encauament (fer el cau en una cova o caverna i ubicar-s’hi) de la cort en Madrid, primer pels Àustries i després pels borbons, tingué un efecte maligne per a tota la península Ibèrica, especialment per als països més perifèrics, com demostra el repudi, primer dels portuguesos i catalans i després dels bascos, nosaltres al final i tímidament, com els gallecs… Com les actuacions dels diversos règims polítics, monàrquics i republicans, comportaven una política de centralització, que esdevindria en el projecte d’un estat centralitzat dit Espanya, que mai no acabà de reeixir, crec que podem considerar que l’encauament fracassà i que continua fracassant; malgrat tot, però, “ells” continuen intentant-ho. En aquest esdevenir, darrerament ha irromput amb força la trilogia divinal i madrilenyes del PP, formada per Aguirre, Cifuentes i Ayuso. Com la meua visió de la trajectòria històrica, tant de Madrid com del projecte estatal, combrega profundament amb les reflexions de Pérez Galdos i de Valle-Inclan, és per això que m’ha agradat el títol de Madrid, la cort dels miracles, que és com ells la batejaren. Recomane la lectura de la literatura d’ambdós, especialment als qui vulguen riure.

Des de la perifèria peninsular, els primers que aconseguiren deslliurar-se dels espanyols varen ser els portuguesos i a continuació els catalans ho han intentat diverses vegades i en això estan, així com els bascos. Els tres països en són la prova del fracàs de la centralització espanyola, que ha patrocinat sistemàticament la caverna. L’especial protecció que aquests han dispensat a Madrid, ha permès el manteniment de la supremacia immerescuda dels madrilenys, sobre la resta de l’Estat, que s’ha manifestat en la centralització de les vies de comunicació, en la concentració madrilenya de tota l’administració de l’Estat (ministeris, Justícia, institucions, acadèmies, banca…) i, ara més que mai, en la concentració de les seus fiscals de moltíssimes empreses i d’activitats comercials sense fre, atrets per les substancioses rebaixes fiscals que se’ls aplica si es madrilenyitzen. La dinàmica es posà en marxa en el segle XVI (Felip II) i allò ha anat fent-se cada vegada més gran i poderosa. Finalment, Madrid ha rebut el gran impuls de les exempcions fiscals, que l’han convertida en un paradís fiscal per a tots els evasors i grans fortunes, aprofitant-se de la inexistència o de les rebaixes en els tributs, com el de patrimoni, d’herències… Precisament, el que fan a Madrid amb aquesta política, és el que fan els estats i territoris considerats paradisos fiscals per l’ONU.

Així és com la ciutat que Benito Pérez Galdós i Valle-Inclan ridiculitzaren, batejant-la amb esperpèntics qualificatius, la cort dels miracles, plena d’esglésies, de beateries i de fidalgos malfeiners, s’ha convertit en el que realment és, un cau d’oportunistes i cercadors de fortuna, de prebendes, de proteccionismes, de grans  negocis i corrupcions. No debades el partit que governa l’autonomia és objecte de tantes investigacions judicials, de tantes condemnes, de tantes sospites… El fet de tindre-hi també la residència la monarquia, amb els qui han congeniat perfectament els madrilenys, és sense cap dubte un plus per a la capital.

És necessari, doncs, que s’hi pose fre i punt final a la condició de paradís fiscal de Madrid. No s’entén com l’actual govern socialista-podemita, ni els de Gonzàlez, ni de Zapatero, no han posat fre a l’existència d’aquest injust paradís fiscal; que no ho feren els populars era evident i podem dir que natural. L’ONU té declarada la guerra contra els paradisos fiscals, que considera injustos, però el govern redemptorista de Sánchez i les podemites, no s’atreveixen a actuar. Evidentment, no ho fan per la por que li tenen a l’Ayuso, però això no justifica que no promoguen cap acció eficaç anti-dumping. Tenen la possibilitat de comptar amb els partits que els ajudaren a formar govern, tots de la perifèria de l’Estat, però també amb algunes autonomies governades pel PP que també se senten perjudicades per l’actual estat de les coses i per exemple, el president andalús crec que s’ha insinuat procliu a participar-hi en una rectificació de la política fiscal de l’Estat i de la redistribució de la pela.

Però, per què li tenen tanta por a l’Ayuso? Aquesta nina em recorda la noia de porcellana que cantava Pau Riba, i cada dia a la dutxa, em ve al cap la cançó i pense amb ella, evidentment no amb les mateixes intencions morboses que el meu amic Vicent, això en absolut, abans morir que pecar. La cançó, que podeu escoltar en youtube, fa:

“Noia de porcellana, buscava una ànima dintre teu i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu/ Noia de porcellana, la teva entranya és plena de vent, una brisa de maig amb pètals de rosa és aire innocent/ Noia de porcellana tot el teu cos és un recipient a punt de ser omplert d’aigua i posar-hi un lliri quan ve el bon temps/ Noia de porcellana buscava força en el teu parlar i això era com buscar papallones blaves damunt la mar/ Noia de porcellana d’una mirada et trenquen un braç, semblaves indignada com una santa sense beats/ Noia de porcellana tota ets fràgil que t’has tancat sota d’una campana que sona dolça i és de cristall/ Noia de porcellana buscava llum en la teva pell i això era com buscar papallones d’aire on bufa el vent/ Noia de porcellana tens la mirada ben transparent la pell de cel·lofana i la carn translúcida i repel·lent/ Noia de porcellana què vols que et donin no donant res, ets freda i inhumana et preocupes de cinc a set”.

Jo me la imagine així: sense ànima, com una papallona blanca damunt la neu (o siga, res); amb entranyes plenes de vent (o siga, buides); amb un parlar com de papallones blaves damunt la mar (o siga, res), tan fràgil que mirant-te et trenques un braç i sembles indignada com una santa sense beats (molta hipocresia); tan fràgil que t’has tancat sota d’una campana de cristall (com et poden tenir por?); buscar la llum en tu és buscar papallones d’aire quan bufa el vent (o siga, res); tens la mirada transparent, pell de cel·lofana, carn translúcida i… repel·lent (per fi); ets freda i inhumana i indolent (sols et preocupes de cinc a set, quina barra).

Feu com jo i canteu la cançó, preferentment a la dutxa i de bon matí, com faig jo. A mi em relaxa i em dóna ganes de marxar a les trinxeres, llàstima que per l’edat no podré fer-ho mai més. Però vosaltres, que podeu, perdeu la por i acabeu amb el paradís fiscal madrileny, que és el càncer que ens devora a poc a poc.