Madrid és perifèria

No es tracta de cap ocurrència, desficaci o “boutade”; sempre ho he pensat així, més encara després d’haver tamisat aquesta idea a la llum de les infinites lectures que van des de l’assaig d’Ernest Lluc o Alfons Cucó i Joan Fuster, fins a les aportacions dels periodistes Ximo Ferrandis, Emili Piera, Francesc Bayarri i Manel Jardí, o els sociòlegs Toni Moyà i Rafael Ninyoles.

Però és que a més d’això, les onades carrinclones i les estretors polítics a què ens té acostumats la presidenta d’aquella terra mal anomenada centrípeta, ho corroboren dia sí i un altre també, quan no fa més que intentar dissoldre el nostre País Valencià, amb una anodina i pròspera regió socioeconòmica, lloc on solen vindre des de la perifèria a estiuejar o sempre que hi ha un pont de llarga durada.

Dissortadament, la presència de l’actual “president encarregat” del nostre govern regional, adoba aquesta teoria nascuda a l’abric de MAR (el senyor M.A.Rodríguez) i -pel que s’hi veu i s’hi viu- sembla que no tinguem més aspiració que aquella dels primers versos de l’himne imposat al primer Estatut d’Autonomia de la democràcia.

Ni amb una barrancada i riuada descomunals, els membres de l’actual Consell ( que venen a ser els mateixos que el del parroquià del Ventorro) han estat ni es troben a l’altura de les circumstàncies, enfrascats com estan sempre a endollar el ventilador per intentar esborrar el bon treball fet pel Govern del Botànic, després d’haver heretat un País Valencià endeutat fins a les celles i d’haver oblidat amplis sectors socials de primera necessitat.

No hi ha cap mena de dubte que som un poble madur, però desestructurat. Som un poble socialment fragmentat, amb un teixit associatiu immens, que denota l’individualisme propi d’una cultura generada amb el pensament agrari que descrivia Fuster. Ho som (de madur) malgrat l’espoli fiscal que hem patit o la impenitent discussió sobre la nostra identitat, a què sempre va a parar la dreta i la ultradreta, per continuar traient profit i rendiment polític.

Lluny de la proposta de Francesc de Paula Burguera, el nostre País Valencià és un territori que forma part d’una nació que la perifèria sempre ha volgut negar i mai no ha reconegut i, segurament per això, sempre s’ha situat a la perifèria, lloc des d’on ens arriben els turistes i al que ens obliguen a circular per poder desplaçar-nos per les xarxes de comunicació terrestres.

No tinc cap mena de dubte: des de la perspectiva del meu País i del conjunt de la Nació, Madrid es troba situat a la perifèria geogràfica i a les antípodes ideològiques d’aquells que continuem pensant que som un país amb futur.