Caps de xorlito, Madrit i l’Ayuso

Foto: Govern Comunitat de Madrid

M’ha telefonat un amic de tota la vida, a qui no veig des que féiem el batxillerat, o siga que fa uns 70 anys que sabem que encara estem vius perquè una vegada o dos a l’any ens escrivim o ens telefonem. Em diu que en l’esmorzaret-tertúlia/Picassent, que té organitzat amb una colla d’amics, cada primer dissabte de mes, han tret a relluir un article meu publicat a Levante (23 de març del 2024), en el qual malparlava d’Isabel Diaz Ayuso, que rebategí com Cap de Xorlito. Em demana si guarde l’article, perquè els contertulians volen invitar-me al seu esmorzaret i a parlar-ne, aprofitant algun viatge a Silla (ara visc a Mallorca). He pensat enviar-los l’article en qüestió i avançar-los aquest que estic acabant, que publicarem a la revista digital Saó i que durà aquest mateix títol. El dedique a la colla de l’esmorzaret-tertúlia de Picassent.

En l’article que em reclamen viatge a Madrit (escric el nom de la ciutat tal com la pronunciem els valencians; els madrilenys fan el mateix amb els nostres topònims, molts dels quals no saben ni llegir). He viatjat poc a la capital de l’antic i fracassat imperi espanyol. Sempre que he pogut, ho he evitat i quan no ha estat possible escaquejar-me’n, sempre he anat a disgust. Madrit em deprimeix (museus a banda) i mai he entés la gent que diu el contrari. Per precaució, si finalment hi vaig, fuig de passar pels carrers del centre perquè s’hi sent un tuf fastigós de putes, beates, carteristes i funcionaris, tot barrejat, que em fa ois i que sols em desapareix arribant a Bunyol. La gent la trobe presumptuosa, malgrat que no poden ocultar la seua procedència rústega, encara que ho intenten convertint-se al madrilenyisme més furibund, que ha derivat en madrilenyitis en la presidenta Ayuso. Aquesta senyora és més del Madrit CF dels rics de bressol o dels de l’especulació, que de l’Atlètic de les barriades obreres i classes mitjanes, i per això no entén que els qui denuncien els greus dèficits en serveis públics (sanitat, educació, serveis socials) i en habitatge, continuen vivint-hi. Pues que se vayan a otro sitio, deia referint-se a les dones que volen avortar en hospitals de la sanitat pública, cosa a la qual ella s’oposa.

Dir-li cap de xorlito, ve de la valencianització de cabeza de chorlito, que és com defineixen els castellans les persones que tenen, com les aus d’aquest nom, un bon cos i cames robustes, però un cap xicotet, per la qual cosa suposen que tenen un cervellet i suposen que a les persones que s’assemblen als xorlitos els ha de passar el mateix, de manera que dir d’algú que és una cabeza de chorlito és definir-la ràpidament i eficaçment de manera negativa. A mi m’agradà referir-me a la presidenta com un cap de xorlito, encara que després he vist que n’hi ha molts més per Madrit i especialment entre la classe política, com ara veurem.

El problema l’he tingut amb el nom del xorlito, perquè en català capsigrany, talòs, no tenen tanta gràcia i no m’agraden tant com xorlito; també he recercat per Mallorca i m’han dit que aquí a una persona així li diuen cap de fava. En conseqüència, he fet una apropiació d’un mot que no és nostre i accepte xorlito, cap i caps de xorlito. Totes les llengües en contacte solen fer-ho i és normal i així en castellà ens agafen l’allioli, els cap i cua, etc.

Ara miraré de localitzar uns quants caps de xorlito per Madrit, entre la classe política, que són els més avesats a dir-se’n entre ells coses més grosses encara. Començaré pels capitans, pels importants. Amb el primer cap de xorlito que pense, quina casualitat, és l’Aznar, seguit de l’Aguirre i de la parella Feixóo i Tellado. Però, com és possible? Tots els caps de xorlito estan en el mateix bàndol? Tots són del PP? També he pensat amb l’Abalos, el Cerdan, el Felipe González (ell o el seu fantasma), el Page. Els xorlitos estan repartits i em quede més tranquil. Em falta localitzar el Gran Capità i accepte suggeriments. A veure si entre la colla de l’esmorzaret-tertúlia picassentera, algú ens dona un nom. Queda descartat el rei que hagué (es pronuncia el rei kagué).

A Madrit, com són uns sentències poca-soltes i els agrada emporcar-ho tot amb malnoms i sarcasme de baixa qualitat, pels mateixos dies que vaig descobrir els caps de xorlito, un parent que hi viu i treballa i és o era del PP (de Casado), m’informà que a l’Ayuso li havien tret el malnom de Ida. Com jo no ho entenia res, m’explicà que eren les inicials del seu nom i cognoms: Isabel Diaz Ayuso, IDA i que una persona ida és que no està bé del cap, com boja, com la reina Juana, la presidenta Isabel la ida. La Mare de Déu, mira que són rebuscats els madrilenys, per això serà que a una dona ben acompassada, de carn ferma i delicada, de cames robustes i de cap xicotet com l’Ayuso, se’ls ocorre dir-li cap de xorlito. Per a més inri, com té limitacions oratòries evidents, que pertorben els seus lamentables discursos i comentaris improvisats, és ben probable que tot, o alguna cosa siga veritat, com deia Raxoi. Tornant al xorlito, crec que els lacònics castellans donen aquest valor pejoratiu al seu chorlito per la tendència que tenen a afegir valors negatius a paraules que no són negatives. Els andalusos són més imaginatius i positius, més fins i sincers, com Góngora, i per això diuen fill de puta i no ofenen i no s’escuden amb cap fruita.

La dificultat de comprensió del complicat discurs de l’Ayuso, també és una prova de pobresa intel·lectual i té el problema afegit de la fanfarroneria típica madrilenya, perquè ella és molt castissa i ho manifesta, amb entusiasme infantiloide, en l’exaltació madridista i ballant xotis. També és indolent i confia qualsevol esforç intel·lectual en les persones que l’aconsellen, dictant-li el que ha de repetir. Finalment i al marge de tota la importància dels càrrecs que ostenta, és lamentable la rocambolesca situació en què s’ha ficat pel problema fiscal del seu nóvio, que l’està arrossegant i que l’Ayuso podria no saber superar.

Però com ningú és com és perquè si, ens podem preguntar d’on ve Ayuso, políticament. Ella és la prolongació del tamayazo o transfuguisme de dos diputats socialistes que, en 2003, possibilitaren l’elecció d’Esperança Aguirre com a presidenta autonòmica i l’inici de l’etapa madrilenya més corrupta, amb molts polítics que han acabat a la presó, com els xorlitos Granados i Garrido, o que estan encausats en temes d’especulació urbana. Aguirre deia que, entre els centenars de càrrecs que havia repartit, li n’havien eixit algunas ranas. Fins ara, Ayuso, encara no té oberta cap causa, però hauria de vigilar més.

Finalment, l’Ayuso, que diu el que vol i sense pensar-ho massa, ha assegurat que el president Sánchez somia amb ella… No pot ser, pensí només sentir-la, però per si fos veritat, li dic a Sánchez: trau-te-la del cap, president, perquè és més al·lucinògena que la mandràgora i més tragicòmica que les dues muses teatrals juntes. A més a més, és molt negativa per a la gent de mitja capa cap avall, que són els nostres; tampoc és positiva per a l’Estat, perquè odia les autonomies, excepte la de Madrid i enveja Catalunya i això és anticonstitucional; tota ella és un desgavell de cap a cap. Vosté, senyor president, ha de tindre pensaments més elevats i justos que els d’aquesta senyora, que els té de campanar. I vosté no ha de competir pels vots dels fatxes i pijos, que són d’ella; deixe-li’ls i que se’ls confite. Tot aquell popurri del Madrit que malversa en bufes de pato, contubernis i xiringuitos, és negatiu i hi ha més noblesa i sinceritat en qualsevol poble de l’Espanya profunda que en la coentor de la Gran Via madrilenya. Vosté també hauria de veure-ho així, perquè després dels banys de realitat que s’ha pegat pactant amb les nacions perifèriques, haurà aprés a distingir el bé del mal i sabrà cap on s’ha de mirar. Deixe que l’Ayuso es desfogue amb Feixóo o el mate com a Casado, o a l’inrevés, allà ells. El que cal és que els fiscals, jutges i inspectors d’hisenda facen la seua feina amb el nóvio estraperlista de la presidenta i amb ella, si cal. En qualsevol cas, el que s’ha de fer és vigilar que tots facen bé la seua feina, ja m’entén. I no li dic res dels voxistes perquè no cal; deixem-los que facen soroll. On cal incidir és en la preparació dels joves a menystenir el feixisme. Cerquem-los eixides professionals i habitatges i ja veurà que són molt realistes, són el futur que ens interessa, però han de tindre futur.