Maduració de la identitat valenciana? Parlem-ne!

No és gens fàcil parlar amb una mínima garantia de rigor sobre una identitat col·lectiva. I menys encara sobre la identitat valenciana. Perquè, què és, en el fons, la identitat? Tema complex, certament, que remet a una certa densitat teòrica, filosòfica, històrica, i al capdavall –no ens enganyem– política, cosa que sovint s’oblida.

Identitat personal? Identitat col·lectiva? El feminisme contemporani, per exemple, viu un autèntic daltabaix al voltant de la identitat de sexe o de gènere, i les seues diverses combinacions. Si són alternatius o coincidents, i com i quan, i fins a quin punt… El sexe és un determinant biològic inscrit als cromosomes, no una construcció social, diu un corrent, amb bastant raó. I d’això se’n desprenen conseqüències. El gènere seria de lliure elecció, expressió de la sobirania de l’individu, barra lliure, que s’ha de poder «auto-determinar», diu un altre, que esborra d’alguna manera la diferenciació biològica, històrica, cultural, home/dona. Cosa que també té conseqüències, però que no pot fer oblidar els drets de les persones que opten per transicions sempre difícils. Una qüestió molt envitricollada, que planteja problemes de fons i divideix els esperits. Caldrà aprofundir-hi.

Tot plegat remet, en el fons, al lloc central que ocupa cada vegada més la identitat individual –què soc jo, qui soc jo?– en els debats del present, estretament relacionats amb l’abandonament dels projectes d’abast col·lectiu, d’un horitzó de transformació social, independentment de les formes que podria prendre. Ja no hi ha esperança d’un canvi estructural, ja no hi ha una perspectiva de progrés de conjunt. Així les coses, posem en primer pla la subjectivitat irreductible de cadascú, per tal de fer-nos mínimament habitable un present sense demà.

Per tant, sí, aproximar-se a la identitat personal o de grup –a la identitat col·lectiva– és pertinent. Però complicat, començant per les precisions conceptuals que implica. D’altra banda, i més enllà de tot això, aprofundir en la identitat dels valencians presenta una dificultat addicional. No comptem amb eines d’investigació demoscòpica fiables. Entenc que quan parlem d’identitat col·lectiva ens referim a generalitzacions al voltant de l’autopercepció cultural i nacional dels valencians i valencianes. En aquest sentit, els resultats de les enquestes d’opinió relatives a la manera de veure les coses i de veure’s a si mateixos els valencians, a partir de mostres representatives, són no tan sols útils, sinó probablement imprescindibles. I al País Valencià no tenim un organisme propi de recerca –com el CEO a Catalunya– que podria subministrar aquesta mena de coneixements. Sovint es fa recurs a les enquestes del CIS, que són indiferenciades, no específiques, no adaptades a la complexitat valenciana. I així apareixen resultats de traç gruixut segons els quals els valencians es considerarien «més espanyols» que els espanyols (els qui detenen el monopoli de l’espanyolitat, és a dir, els castellano-espanyols o andalusos-extremenys). I és evident que aquestes enquestes tan poc afinades son també performatives: traslladades a articles o a titulars de premsa (de la premsa valenciana), tothora tan ben intencionats respecte de la identitat nacional i cultural pròpia, s’aprofiten sobretot per a destacar o fer veure que, d’espai per a un valencianisme en sentit fort, n’hi ha ben poc. Una minoria irrisòria, vaja.

Però la realitat –o altres realitats– no coincideix ben bé amb l’esquema. Si més no, la presència de moviments socials i entitats cíviques molt arrelats en diverses comarques del territori valencià, la vitalitat dels moviments reivindicatius de la llengua, l’escola i la cultura, l’empenta de la literatura i de la música en llengua pròpia, l’alta cultura valenciana (Universitat, estudis acadèmics), o els mateixos canvis en els resultats electorals, el mapa polític i, al remat, en la configuració institucional i de govern, acrediten almenys que la cosa és molt més complicada.

Si no tenim en compte el que he anomenat «la complexitat valenciana» i el seu context, es fa difícil entendre l’evolució de la identitat valenciana, és a dir, l’autopercepció cultural i nacional dels valencians al llarg del temps, especialment en el període recent, el que va del 1995 al 2015, fins arribar al 2023, any electoral d’inflexió cap al passat o de continuïtat reforçada orientada cap al futur. Amb uns antecedents històrics molt definits: l’època de la República (1931-1939), el franquisme (1939-1975), la transició democràtica (1975-1982) i l’etapa socialista (1983-1995), després de la qual vingué l’hegemonia de la dreta del PP (1995-2015), que va donar pas el 2015 a la prometedora fase actual de redreçament amb el Govern del Botànic. El teló de fons d’aquesta cronologia històrica el constitueixen canvis socials profunds, la reconversió dràstica de la base econòmica i l’alteració –per immigracions successives– del perfil etnocultural de la població valenciana.

Una població que –més enllà dels grans desnivells socioeconòmics i les diferències generacionals– ha crescut molt considerablement fins als cinc milions actuals i que consta, si més no, dels components següents: valencians autòctons de les comarques de parla valenciana, valencians de les comarques castellanoparlants, immigrats castellans-andalusos dels anys 60/70 i la seua descendència, valencians castellanitzats (des de fa generacions) a les comarques de parla valenciana, ciutadans espanyols residents al país per migració interna o destinació funcionarial, residents estrangers d’origen europeu (anglesos, alemanys, holandesos, noruecs, russos), nous immigrants laborals d’origen europeu (romanesos, etc.), nous immigrants d’origen àrab, nous immigrants llatinoamericans, nous immigrants d’origen asiàtic (xinesos, hindús, pakistanesos). Si no es tenen en compte els perfils d’una varietat tan bigarrada de la població valenciana, es fa difícil enfocar bé una recerca amb cara i ulls i fer unes consideracions preliminars mínimament entenimentades. Tots els segments esmentats són valencians a efectes estadístics, d’inscripció als padrons municipals corresponents. Tots «viuen i treballen» al País Valencià. Ergo…

Ergo són valencians, en principi. Però ja sabem que no, que no és el cas. Ser valencians és una altra cosa: sentiment de pertànyer, arrelament, voluntat d’inclusió, de formar part, i en el límit, voluntat de futur, d’inscriure’s en un projecte col·lectiu de país o en tot cas de situar-se en aquesta problemàtica. Fer distincions a l’hora d’apropar-nos a aquesta gran pluralitat –que naturalment té efectes en l’autopercepció o adscripció cultural i nacional– és del tot imperatiu.

Fa seixanta anys, quan la societat valenciana era molt més compacta, Joan Fuster escrivia a la coneguda Introducció a Nosaltres, els valencians (1962) que pocs valencians devia haver-hi que «no s’hagen plantejat alguna vegada què som, i per què som com som» [els valencians]. Afegia que la percepció més estesa i evident era que els valencians «fallem en tant que poble normal». Feia referència a dèficits profunds de «constitució col·lectiva», de «complexió de societat». Tot l’intent del seu llibre era mirar d’explicar –amb recurs a la història i l’observació de la realitat social– aquests dèficits, aquesta insuficiència en tant que poble «normal»… Al pròleg a la segona edició (1964) posava una nota d’optimisme: encara hi havia valencians, cada vegada més, «que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar de ser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència». El llibre era, clarament, una incitació a aprofundir en aquesta opció.

Les grans expectatives que s’obrien als anys seixanta i setanta –superar la fosca consciència i la mala consciència, instituir un nou discurs de valencianitat– es varen frustrar en part, en bona part, arran d’una transició decebedora i dels estralls d’un conflicte civil atiat per la dreta espanyolista que va llançar ombres sinistres sobre la consistència mateixa de la «identitat valenciana». Però ha passat el temps. A l’altura del 2023 podem observar un panorama molt diferent. L’autogovern s’ha consolidat, el conflicte civil al·ludit ha esgotat el seu cicle, les formes de manifestació de la identitat són molt menys simbòliques, la societat ha guanyar en complexitat o pluralitat, i s’ha estès una comprensió profunda dels riscos de les exasperacions identitàries, o excloents, arran d’experiències pròpies i alienes, com ara la guerra dels Balcans o el conflicte entre comunitats etnoculturals o etnoreligioses tancades a Irlanda del Nord o al Pròxim Orient, les anomenades «identitats assassines» (Amin Maalouf). Ha madurat la identitat valenciana? Es pot parlar d’una identitat madura? D’entrada, què vol dir madurar?

Podríem parlar d’una maduració col·lectiva –el pas a superar la culpable minoria d’edat kantiana i mirar les coses amb una certa sobrietat– si la societat valenciana hagués fet, a través d’un procés molt complex, la crítica i l’autocrítica d’un passat d’autonegació i renúncies –l’acceptació resignada de la subalternitat– i, per una altra banda, dels determinants d’un conflicte intern aberrant, deutor de la socialització d’àmplies capes de la població en l’antipolítica del franquisme i de la intervenció activa dels poders fàctics romanents de la dictadura. La identitat valenciana no estava fixada, era plàstica, transitava del regionalisme cofoi a una exigència nacional marcada, que enllaçava amb el valencianisme –estroncat– dels anys de la República. Un terreny poc ferm, encara. Els qui es presentaven com a partidaris d’una «nació valenciana» en clau anticatalanista s’hi varen esbravar. Passat el temps, aquest paper el fan uns espanyolistes-castellanistes a cara oberta, com bona part del PP i sobretot l’extrema dreta espanyola, Vox.

A Alemanya sí que es va fer un procés de maduració col·lectiva a través de l’autocrítica del passat. La majoria, potser, dels alemanys havien donat suport en un moment o altre a Hitler. La monstruositat del nazisme i de l’Holocaust –la contribució a l’esfondrament de la civilització (com va explicar Norbert Elias)– va llançar una condemna de vergonya històrica sobre el poble alemany. Alliberar-se de l’estigma d’haver estat instigadors de la barbàrie màxima de la modernitat, no ha estat gens fàcil. Però han reeixit a través d’un procés iteratiu i trencador, com ha explicat molt bé recentment l’escriptora Géraldine Schwarz. Un procés en el qual pensadors preclars com Jürgen Habermas hi han tingut un paper de primer pla.

I al País Valencià? No ho podem saber. No en tenim les eines, que només la recerca social amb garanties podria fornir. Però alguna cosa diu que sí, que s’ha avançat, que molts fills de gent confusa o pertorbada d’aquella època han estudiat, han anat a la Universitat, han après. Que el nivell cultural i d’educació de la població en general ha pujat. Que l’escola ha fer el seu paper, com en els processos de civilització a Europa en general… Que els romanents socials formats en el franquisme han anat passant. Que sense exageracions o exasperacions simbòliques –«sense himnes, sense banderes, sense visques» (Joan Fuster)–, veges per on, una certa consciència civil incipient de poble, de societat civil democràtica, plural i no excloent, s’ha obert pas malgrat tot.

Però no en tinc cap certesa. Tampoc cap confiança. A l’altra banda només hi trobem, encara, un afany de revenja agressiu i al capdavall estèril, en un context espanyol i global inquietant, d’auge de l’extrema dreta. Potser caldrà tornar a les barricades, no ho sé. Jo ja em vaig fent gran. Però si cal, hi seré.