Màfia i poder

04/03/2020

Hi ha directors que narren les històries amb eficàcia; d’altres construeixen els personatges de forma memorable; uns pocs transformen els codis del llenguatge cinematogràfic; tanmateix, sols n’hi ha un grapat que fan excel·lents totes les coses anteriors alhora que són capaços de situar amb precisió el context que envolta la trama, el marc on es desenvolupa l’acció, d’analitzar amb esmolat bisturí el rerefons polític i històric que és al fons dels fets. Aquests són els grans, els qui Andrew Sarris diu que «evoquen un món autònom amb les seues lleis i imatges pròpies, amb una visió personal del món». Martin Scorsese és un dels darrers epígons (Allen, Coppola, Spielberg, Eastwood…)  d’eixa condició de fer i entendre el cinema, de seguir les petjades dels grans genis nord-americans.

Produïda per la plataforma Netflix, L’irlandés és una pel·lícula magistral que ha comportat el retrobament de Martin Scorsese amb el seu actor icònic Robert De Niro després de Casino, ara fa vint-i-cinc anys, al qual s’han unit altres dos formidables actors d’ascendència italiana, Joe Pesci (germà de LaMotta en Toro salvatge) i Al Pacino, en la primera actuació amb Scorsese. Amb Netflix, Scorsese ha tingut plena llibertat per a rodar amb dos càmeres alhora, per tal d’aconseguir els efectes digitals que ofereixen les tres lents per càmera, i així fer més joves els actors, condicionat pels nombrosos flashbacks. Impecable tècnica a la qual cal afegir significatius tràvelings, ús de càmera lenta, utilització de veu en off o un admirable muntatge

L’irlandés és un film sobre el crim organitzat que va operar en el poderós sindicat del transport, amb més de dos milions d’afiliats, que dirigia amb mà de ferro el corrupte Jimmy Hoffa (Al Pacino) entre els anys 1957 i 1971. Mentre en un pla es narren les constants del cinema de Scorsese des de Malas calles, que emmarquen a més la vida de Frank Sheeran, l’irlandés (Robert De Niro), que treballa per a Hoffa, com ara la violència, el poder, els vincles familiars o la religió, en un altre pla assistim a la història dels Estats Units: la II Guerra Mundial, l’ascens dels Kennedy, Cuba, la invasió de Bahía de Cochinos, Nixon… Recrea una època de violència i corrupció, dominada per una malsana moralitat (suborns, extorsions, xantatges, assassinats), amb fortes implicacions en el poder polític i el sistema judicial. Mafiosos, polítics i jutges seuen a la mateix taula en la brillant seqüència de l’homenatge a Sheeran. Scorsese filma de forma contundent aquest clima de degradació humana que creix solapada dins dels àmbits familiars i religiosos. Així, en nítida ambivalència, Sheeran amb una mà acarona el rostre de la filla mentre en l’altra acaba de matar una persona amb un tret a la nuca. Els principis que justifiquen les execucions que efectua Sheeran ―obeir ordres, no qüestionar-se el perquè de les morts, ser lleial als seus capos― són els mateixos amb què liquidava fredament presoners alemanys en la campanya italiana de l’exèrcit aliat. Al llarg del metratge, va puntuant aquest ascens del gàngster dins de la màfia amb la mirada escrutadora i inquisitiva de la seua filla Peggi (Anna Paquin), que va copsant amb nàusea l’ofici a què es dedica el seu pare, una observació amb què el director de Taxi Driver fa còmplice l’espectador, qui actua de consciència moral.

Un superb Scorsese que posa el dit a la nafra per denunciar la connivència entre el poder i la màfia, tot mostrant la davallada moral de Sheeran per passar d’amic lleial a traïdor execrable per tal d’acomplir les criminals ordres que premien mantenir el seu privilegiat estatus social, sense esperar cap perdó ni redempció.

Article publicat al número de desembre 454.