La revista degana en valencià

Màgia amb les imatges

24/12/2019

Poc hi hauria de sorpresiu, si dic que l’última pel·lícula de Scorsese ès una obra d’art com ho ha sigut la seua trajectòria. L’irlandès és allò que s’espera sense dubte d’un director que com ningú comprèn el setè art. No puc parar d’escoltar al meu cap la increïble  banda sonora que, d’una manera tan exquisida, fa de cada escena una pel·lícula a part. La música es un ingredient fonamental a la cuina d’aquest llargmetratge de tres hores i mitja, que completa amb eloqüència cada moviment i pla, donant ritme i creant la sensació de viure més de prop, si cap, aquesta història de la màfia, per a mi cada cançó ompli la imatge i agrega la personalitat del director d’una manera subtil.

La màfia ataca una altra vegada i, amb un encant especial, un barreig de realitat i ficció, conten la història de Sheeran de la mà de Robert de Niro, qui de manera magistral, moviments tranquils i, moltes vegades des d’un pla secundari, encara que és el protagonista, aconsegueix donar vida a un personatge que escala dins d’una organització criminal com si dins d’un col·legi es tractara, i dic açò per la facilitat amb la qual ho interpreta, mai no llevant-li la importància i exactitud amb la qual ho fa.

D’una altra banda, Al Pacino i Joe Pesci, fan un treball perfecte com les dues arestes d’un triangle complet amb el ja mencionat De Niro. Tres personatges que es complementen i es deixen espai per brillar tots tres de tremenda importància a la història i amb l‘ajuda d’un guió ple de diàlegs a dos que és d’agrair perquè et deixa conèixer més de cadascú, perquè encara que ens trobem davant d’una història ja escoltada en més d’una ocasió, és ací on crec que es nota el talent de fer veure com nou allò que ja es coneix.

M’agradaria ressaltar que els moviments de càmera, marca de la casa. Però, en aquesta ocasió, destacaria aquells on la càmera lenta juga dins de les seqüències ressaltant moments importants i “sorpresius”, soltar lentament l’adrenalina i fomentar la tensió quasi sense voler…, és art.

Si fem la suma, dóna una pel·lícula 10, tot allò que s’esperava i, una volta més si cap, transició, imatge, repartiment, guió i música que fan teatre a la gran pantalla, unint-se d’una manera que als ulls fa que semble fàcil quan per a qualsevol amant del cine sap de la gran dificultat que fer tot açò en una sola cinta significa, que s’esperava i una volta més si cap, transició, imatge, repartiment, guió i música que fan teatre a la gran pantalla, unint-se d’una manera que als ulls fa que semble fàcil quan per qualsevol amant del cine sap, de la gran dificultat que fer tot açò en una sola cinta significa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top