La revista degana en valencià

Maleït turisme… de masses

14/06/2021

«És indignant que molts pobles turístics sobrevisquen gràcies a l’IBI, però encara és més infame la conseqüència de la seua justificació»

El meu poble mor, com tants altres abocats incondicionalment al turisme de masses. D’ell solament resta el topònim, un nom, una «marca» que es fica a la venda a les fires de turisme per atreure personal i diners, tal com si portara ma mare a un prostíbul per despullar-la i gaudir-la enriquint així els proxenetes del formigó, oci i afins polítics.

Sols en cinquanta anys s’ha construït i s’ha destruït més que en tota la història dels nostres pobles. La vida no és fàcil, ni abans ni hui, però hi ha quelcom que mai no canvia enmig del canvi i que molts dels nostres avantpassats pròxims havien sabut valorar: l’amor per la vida, per la naturalesa, per la terra que ens és pròpia. El gaudi d’aquesta arrel cultural era diari, donat en les relacions humanes als carrers i les places, camps, mar o muntanyes.

Jo vinc d’aquells sopars veïnals sota les estrelles, amenitzats pel verd llum de les lluernes i els cants de grill caniculars, aquelles converses, aquelles rialles, aquella pau i harmonia donaven fe d’una felicitat subjacent en la vida senzilla, d’un esperit ric i generós allunyats del diners i l’opulència que feia d’antídot contra penes i misèries que atacaven l’ànim d’aquelles persones.

La nostra llengua i cultura encara no havia sigut contaminada pel «motor» del turisme, ni el nostre patrimoni natural i històric depredat, ni la nostra muntanya devastada, ni les nostres costes arruïnades, ni el nostre port espoliat, ni l’agricultura ni la indústria dinamitades… encara es veia la nostra muntanya des de qualsevol punt de la ciutat i l’olor de camp i a mar es barrejaven entre les feines del dia a dia. No hem sabut, quan hem tingut l’oportunitat, de preservar eixe equilibri socioeconòmic, patrimonial i mediambiental, i ja és tard.

Hui la ciutat s’ha convertit en una ratera, la pressió política de promotors immobiliaris que campen pels ministeris sembrant lleis de sòl interessades, ha fet que la sobreexplotació indiscriminada al nostre territori haja traspassat límits impensables fins fa pocs anys, però així és. Barrancs urbanitzats, platges usurpades per apartaments, rius amenaçats per xalets, milers de litres de detergents i tota classe de merda contaminant el sòl, camps en producció arrasats en nom de l’oci i les urbanitzacions… I continuen construint! Allà van pisos i més pisos nous en ciutats on hi ha milers de habitatges de segona mà en venda, com es menja això?

Però, quin tipus de turisme ens ve? Ja no és aquell turisme de qualitat quan encara la ciutat no estava ferida de mort, és d’un altre tipus anomenat «de supermercat», eixe turisme de masses de «apartamento en la playa» que quan van a un restaurant es demanen un menú per a dos i en són quatre, que odien escoltar parlar valencià perquè «estamos en España» i que, a més a més, ens recorden contínuament: ¡Vivís gracias a nosotros! Tot sembla donar-los la raó: al mercat, als supermercats, a qualsevol botiga, al 95% dels restaurants i a les ràdios locals, desestimen la nostra llengua… si vas a un bar no voràs cap carta en la nostra llengua, si vas a la pescateria voràs «pescadilla» i «lubina», si vas al forn de pa, «empanadilla» i si vas al supermercat, «jamón de oferta» i «productos de la comunidad» amb la bandereta pertinent. S’imagineu què passaria si fórem un poble amb dignitat i vehicularem tot en la nostra llengua? Desgraciadament, la majoria de valencians passa de tot, inclús molts pares parlen als seus fills en castellà… què voleu? Tenim el que ens mereixem. Després critiquem pobles que respecten i estimen el seu llegat cultural, la seua història i la seua gent, pobles que reivindiquen els seus drets culturals i nacionals i que volen deslligar-se de tot sotmetiment.

Ja hi ha pobles valencians on els forans superen els autòctons i on la majoria dels nouvinguts no s’integren perquè, com abans hem dit, «estamos en España», així, estem condemnats a la desaparició de la nostra identitat cultural i nacional… i més quan nosaltres mateixos mostrem indiferència.

Però, que ens aporta el turisme de masses? Aquest atreu milers de persones a la recerca d’un lloc de feina i futur, triplicant en pocs anys els habitants dels pobles, nogensmenys, el 90% d’aquestes feines estan relacionats amb la restauració i l’oci, sous precaris d’una gran majoria que no arriba a fi de mes, que quan ve una crisi necessiten ajudes d’emergència. És una tragèdia que ara mateix estem vivint.
Però, qui s’enriqueix de debò són constructors i promotors que caguen el formigó i peguen a fugir amb les butxaques ben plenes, a banda de polítics comissionistes. També grans supermercats, immobiliàries, centres comercials i franquícies o grans empreses privades de línies de transport turístiques… inclús hi ha llocs on s’ha privatitzat la cosa pública per fer aquest negoci en connivència amb les institucions, visca la democràcia!
Abans, a la meua infantesa i joventut, desitjàvem l’arribada de l’estiu per gaudir-lo, hui passa tot el contrari. La salvatge explotació de la ciutat com a objecte de negoci turístic ha procurat el sistemàtic desarrelament dels seus habitants, com? Desconnectant-nos de la terra espoliant-la (la nostra terra és la nostra mare cultural), instrumentalitzant els nostres costums i tradicions en pro del turisme, desestimant la nostra llengua en nom del progrés i el creixement pel turisme de masses.

La ciutat ja no és de les persones que «l’habitaven» (habitar és viure en comunió amb la terra i la naturalesa; és intentar mantenir l’equilibri de nous recursos econòmics amb els tradicionals; és créixer en funció de les necessitats personals i de la comunitat) sinó un mer espai modificat tècnica i estratègicament per atreure multitud d’individus de tot indret amb una única finalitat: que es deixen els diners. I com Maquiavel, el fi justifica els mitjans: així, han estat víctimes del vandalisme urbanístic camps, ports, costes, pobles i muntanyes sense cap mirament. Autèntiques aberracions que hui fan insuportable la vida d’aquells que «habitaven» el seu poble: autos per tot lloc, sorolls, saturacions, prohibicions d’accés a llocs i activitats tradicionals d’esbarjo, limitacions, altercats, borratxeres, estafes, robatoris, ocupacions, noves sancions, contaminació, brutícia… un autèntic infern vingut per massificacions i gentrificacions.

Mentrestant, el govern es preocupa per la despoblació rural a l’interior de l’estat, i comença a implementar mesures: 10.000 milions d’euros per revertir la situació, però, i el pobles que sofrim la sobreexplotació urbanística, la massificació, la destrucció d’hàbitat i territori, la pèrdua d’una qualitat de vida digna i la desintegració de la nostra llengua i cultura? Ah! Però el turisme representa un 15% del PIB! A més a més, és un profilàctic i garant de la cultura castellana o espanyola a escala mundial, almenys aquí, al País Valencià… Spanish Tourism.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top