La revista degana en valencià

Malgrat la negror socioeconòmica actual, algunes novetats a celebrar

29/08/2022

Ara fa dos anys, a mitjan març de 2020, amb motiu de la pandèmia per covid-19, vam entrar en un forat negre. Això va fer més complexa l’agenda de les intervencions públiques, atés que a més de fer front als problemes estructurals calia atendre les urgències (en altres paraules, apagar focs). Malauradament, els primers van quedar aparcats i les urgències aclapararen l’atenció. Quan ja començàvem a sortir-nos-en i a orientar una bona part de l’esforç de les actuacions públiques cap als reptes i les reformes estructurals pendents, amb el 2022 torna la negror socioeconòmica per causes diverses. En tenim un conjunt variat de manifestacions: elevada inflació darrere de la qual hi ha conflictes distributius variats (com molt bé mostrava ja fa dècades José Luis Sampedro a La inflación. Prótesis del sistema), efectes negatius sobre les activitats econòmiques i revisió a la baixa de les perspectives de creixement econòmic, manteniment d’elevades desigualtats socials i protestes creixents. Tot i que en situacions com l’actual les polítiques guanyen en complexitat, seria lamentable que tornem a deixar en un segon pla les intervencions estructurals definides en el marc d’una certa planificació, i més encara que ho fem en favor d’un seguit d’actuacions puntuals que a poc a poc ens podrien fer perdre l’oremus. Ara bé, per compensar el panorama tan negatiu que tenim a tocar de mans, i també per fer costat a una opció més sensible a les desigualtats socials i els reptes estructurals, recuperarem ni que siga breument algunes novetats positives, que també n’hi ha.

La primera novetat té a veure amb l’opció per estratègies integrals a mitjà i llarg termini, amb les quals es pretén dissenyar algunes respostes adreçades per fer front als principals reptes i les deficiències més destacades en els plans econòmic, mediambiental, social i de gènere, entre altres. Això s’està definint de manera més o menys afortunada tant a escala del País Valencià, amb el Pla d’Acció per a la Transformació del Model Econòmic Valencià 2027 de la mà de la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic, com estatal, amb la iniciativa España 2050, en aquest cas impulsada per la Presidència del Govern a través de l’Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia. Els primers documents d’aquests processos apareixen en 2018 al País Valencià i en 2021 a l’Estat espanyol, en tots dos casos a partir de governs de coalició i amb una certa aposta per intervencions de caràcter estratègic, integral, participatiu i a mitjà o llarg termini. Tot i que resulte molt parcial, entre els múltiples continguts d’aquests exercicis sols em centraré en un: la necessitat de comptar amb ingressos suficients i obtinguts de manera respectuosa amb la cohesió social i territorial, un ingredient necessari per a acompanyar i nodrir el conjunt d’intervencions. Així, mentre que el primer document es fa ressò de la necessitat de transformar el sistema actual de finançament autonòmic que perjudica durament el País Valencià, en l’àmbit estatal es declara que un dels eixos d’actuació consisteix a instrumentar la «reforma del nostre sistema fiscal per tal d’augmentar la seua capacitat recaptadora i la seua progressivitat, i poder finançar així l’enfortiment del nostre estat de benestar sense comprometre la sostenibilitat dels comptes públics». La referència a l’enfortiment de l’estat de benestar caldria fer-la extensiva també a altres actuacions necessàries.

Dins d’aquest marc afegiré com a segona novetat positiva la recuperació, iniciada en 2021, de l’Institut Valencià d’Estadística (IVE) com a organisme autònom administratiu, la qual cosa enllaça amb la meua darrera col·laboració en aquesta secció, on, malauradament, no vaig preveure aquesta novetat. Es tracta d’una decisió fonamental de cara a la millora del coneixement de la realitat socioeconòmica al País Valencià, de la qualitat de les polítiques i estratègies públiques i de la cooperació amb altres entitats estadístiques. L’IVE, que va ser creat a finals dels anys 90, fou suprimit en 2012 en un marc generalitzat de retallades pressupostàries. Ara n’hi haurà qui critique la seua recuperació, tot adduint amb plantejaments poc fonamentats que s’engreixarà l’administració autonòmica i que comportarà un malbaratament de recursos. I més encara, aquestes veus sovint també reivindicaran retallades d’impostos i bonificacions fiscals per tal de sobreviure a les dificultats econòmiques actuals. Malgrat aquestes opinions, hem de felicitar-nos de la recuperació de l’IVE i alhora pensar que tant per a bastir aquesta mena d’estructures com per a dissenyar estratègies actives davant els problemes socioeconòmics actuals ens calen ingressos públics suficients. Hem hagut de patir pràcticament una dècada sense IVE i amb una capacitat limitada d’intervenció en diverses polítiques públiques. Esperem que els vents actuals no avorten la iniciativa de recuperació de l’IVE abans que es consolide, ni tampoc les polítiques estructurals.

Per acabar, afegiré una tercera novetat relativa a Josep Maria Jordán Galduf, sobradament conegut pel públic lector perquè durant molt de temps ha estat la persona responsable d’aquesta secció de la revista Saó. Amb el concurs d’un jurat plural, aquest company de treball i vivències ha estat guardonat amb el Premi Vicent Ventura 2022 de la Universitat de València, un reconeixement dedicat a persones i entitats amb una trajectòria cívica i de compromís amb la cultura i la llengua del País Valencià. Un premi ben merescut, que hem de felicitar i que caldrà celebrar, amb el permís de la negror socioeconòmica que ens acompanya.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top