Crònica d’un fracàs anunciat

Passaran els anys i passaran els gurus que ens diuen que no és cert, però els canvis polítics profunds –estructurals– continuaran gestant-se en el carrer. Sense aquesta pressió popular picant a la porta dels despatxos on es prenen les decisions, el fum dels seus puros continuarà elevant-se tranquil·lament entre rialles. Els tuits, els articles com aquest, els titulars de premsa, els anàlisis… tot això és literatura: pot servir d’espurna, de canal, de nexe coordinant, d’arma, però no substitueix l’acció, la reivindicació física. I s’ha fet molta i molt amarga literatura des que es van saber els inefables Pressupostos Generals de l’Estat, una simbòlica gota que féu vessar el got dels greuges als valencians. Espanya, una vegada més, ens col·locava últims a la cua de les colònies, damunt amb el Ministre Montoro fent chascarrillos i PP i PNV tenint sexe brut damunt d’algun escriptori. En tot cas, hi havia una diferència: aquesta vegada les queixes s’elevaren més i més coordinadament que mai. El “Govern del Botànic” va elevar el to –promeses de pollos ací o allà incloses– i el seguiren els diaris, els oracles de la premsa, els empresaris –el que fou president del Madrid també–, les associacions cíviques de costum, els partits polítics –llevat dels borbònics radicals de PP i C’s–, fins i tot Alexis Marí féu uns quants tuits. Al·leluia.

O no. Perquè d’acord, és cert que l’infrafinançament ha entrat en l’agenda política, que el discurs oficial de la Generalitat ha canviat –ja no xuplen sabates verbalment, almenys– i que els mitjans provincials –els únics o quasi únics que tenim– li han dedicat portades. És cert tot això, però també que aquesta qüestió encara no ha encés encara la barra del bar, ni les sobretaules del país ni tampoc s’ha traduït en cap mobilització efectiva. El dèficit de carrer és, en aquest punt, una mica tràgic. La manifestació convocada dissabte a la vesprada era potser un termòmetre, i el que va indicar és precisament que ser espoliats per l’Estat encara no és una preocupació central dels valencians. Allà hi havíem quatre gats en processó pel carrer Colón davall la curiosa mirada dels consumidors des de les voreres. Nou-centes? Mil persones? Tant se val. Sí, supose que cal temps i pedagogia, que calen més mitjans on comunicar aquest missatge, que no s’havia fet prou publicitat de la convocatòria, que una vesprada sufocant de juny no és la millor data… Ara, el fet és aquest: allò fou un fracàs. Un fracàs anunciat, per cert. I el fracàs imposa molt de treball de cara al futur.

He dit quatre gats, però no n’eren quatre qualsevol, això sí. La proporció de polítics i gent amb càrrec era raonablement alta. Darrere de tres dels lemes de la marxa,  NO ALS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT,  PER UN AUTOGOVERN DIGNE I EFECTIU, EXIGIM UN FINANÇAMENT JUST i VOLEM LES CLAUS DE LA CAIXA, darrere d’això, doncs, hi havia l’acostumada concurrència de l’elit política del país: el conseller d’Hisenda del PSOE, diputats de Compromís, la nova plana major de Podem, amb pancarta pròpia i tot… Molt bé. Però què hi havia de la Generalitat? Què hi havia del govern valencià? Promeses de pollos a banda, la seua inhibició fou total i absoluta. Que no era la seua convocatòria? Que Las Provincias els hauria fet fotos amb les banderes dels militants d’ERPV? D’acord, però ni tan sols van pronunciar-se. Enviaren –a títol personal supose–, a uns quants representants, per passar el tràmit. I el tràmit fou passat i passejat. Mentrestant, la capitana Espanya, Cristina Seguí, somreia, ens feia fotos i parlava amb la policia.

“La vida sigue igual”, deia la cançó. I si no canvia, si no som capaços de mobilitzar la societat valenciana físicament, podem preparar-nos per a un parell de segles més de Nova Planta. I de riure’s sonors des de la Gran Via madrilenya. A ells no els cal mobilitzar res.