Manú-Machu Picchu

15 juliol 2006

Des de l’hotel El Balcón de Cusco, casa colonial amb pati central avui convertit en amable jardinet, com a punt de referència, els viatgers fan una escapada a la selva tropical de la reserva de Manú (vessant oriental dels Andes) i una altra al Machu Picchu. Travessant la Vall Sagrada que banyen les aigües de l’Urubamba i per un camí vertiginós que joguineja amb els abismes, després de set hores de viatge arribem al límit meridional del gran Parc Nacional. Ací dediquem tres dies a llargues caminades que tenen com a motiu central l’observació silenciosa d’ocells i animals, de què l’indret és un veritable paradís inabastable que els diversos manuals de camp que ens acompanyen ens ajuden a penes a desentranyar. La remor de les aigües braves que van a desembocar a l’Alt Madre de Dios, molt a prop del lloc denominat Fitzcarraldo, on fou rodat en 1982 el cèlebre film protagonitzat per Klaus Kinski, posa la banda sonora a aquesta reeducació de la mirada que foren els dies de Manú. La tornada a Cusco es converteix, així, en una delectació en els contrastos. Lluminós i viu com poques ciutats que hàgem conegut, Cusco bull en els seus carrers i places, foc abrasidor al sol i un fred que pela a l’ombra i a les nits, imperi del sol i les estrelles, capvespres prodigiosos des d’El Balcón, que fa honor al seu nom. Què direm del Machu Picchu? Després d’una ascensió de sis hores sota un sol implacable (un tram modest del Camí de l’Inca) travessem Intipunku (la Porta del Sol) i davallem cap al santuari amidant amb els mateixos ulls la imatge tantes vegades vista en fotografies. Més pot ser que les solemnes construccions inques de la “ciutat perduda” és el lloc on s’erigí el conjunt el que ens deixa bocabadats, a les envistes de les serralades d’Urubamba i de Vilcabamba. La mirada retorna a Cusco, es perd pel mercat de San Pedro, mira i admira aquesta gent oberta i generosa, la vida que bull en cada cantonada, el seu tràfec, la lluita constant, la predisposició a la conversa, el tacte vital. La memòria, després, reconstruirà les passes, escandallarà la profunditat del que ara és emoció pura, perfilarà amb calma aquesta mirada viatgera que és aprendre.