Manuel Boix: «Fer valencianisme per mitjà de l’art és el que més m’il·lusiona»

El Palau de les Corts Valencianes va recuperant també el nom de la gran família valenciana que el va alçar: el Palau dels Borja. I just el mateix dia en què Manuel Boix signava un conveni de cessió de les seues escultures de la família Borja per a exposar-les permanentment a l’edifici, el vam entrevistar en acabar l’acte de signatura. Poder entrevistar-lo al mateix Palau va ser un element positiu més perquè parlar amb Manuel Boix, aquesta mena de notari gràfic de la història recent del poble valencià tant com a il·lustrador, com a pintor o com a escultor, és un plaer perquè escoltes la saviesa de l’artista. I mentre parlàvem, les seues mans també ho feien, expressaven una estima a la terra, a la llengua i al país.

–Amb 73 anys, si fa una mirada enrere a la seua vida, com la definiria?

–Pense que l’he viscut amablement.

–Per què comença a pintar? Per què s’involucra en aquest món?

–Jo no sabia en quin món m’estava involucrant, ni ara mateix sabria trobar-ne les coordenades. Per a mi era un instint i no n’hi havia més. Més que un instint diria un sentiment innocent dels diferents oficis que creus que pots arribar a ser. En aquell moment jo creia que seria pastor d’ovelles o fuster, o el que ma mare diguera, però després vaig evolucionar: m’atreia una cosa que no sabia què era i es diu plasticitat. I, en definitiva, si es fa pintura, poemes o literatura amb una certa intenció, estem parlant de fer art.

–Però els principis no serien fàcils…

–Jo tenia molta llibertat de moviment, perquè encara que en la meua família érem quatre germans, cadascú ja tenia el seu camí traçat i pensàvem que el meu interés per l’art seria passatger. Quan comence faig escultura, però quan arribe a València i trobe amics pintors, veig que el camí era molt ample i bonic.

–Què té el carrer de Sant Pere de l’Alcúdia, amb aqueixa gran càrrega d’artistes?

–[Rialles] Quan u comença a treballar en la indústria i veu que el que li agrada és tocar la dolçaina i cantar als xiquets (Dani Miquel), pot arribar a ser una persona del carrer de Sant Pere que té èxit.

–La Ribera ha influït en la seua obra?

–La Ribera i la societat. També influeix el que ens manca i el que ens sobra.

–Clar, però, per exemple, Martí Domínguez afirma que no sembla un pintor mediterrani, sinó flamenc, nòrdic…

–Tal volta siga un artista una mica fred, també realista en tot allò que suposava la pintura alemanya, que era sòbria, seriosa, ben feta… En eixe punt, hi coincidisc. Per l’altre, no he arribat mai a ser un faller, perquè no em sent massa atret per això.

–Quines diria que han estat les seues influències?

–A partir d’una crisi sempre he de traure una sèrie de pintura. Vull transmetre d’alguna manera el que sent en un moment determinat. Sempre partisc d’idees; l’home és el cervell.

–Al cap i a la fi, què és l’art?

–L’art és una manera d’alterar la realitat, una forma d’expressar-la.

–I també és una manera d’estar compromés?

–Això ja depén de la qualitat humana. Tots estan compromesos en l’art, però no tots estan compromesos en una tendència política determinada.

–I què se sent més, pintor o escultor?

–Jo empre el meu temps en les coses que més m’agraden. Algunes vegades, quan comences, no penses que seran tan llargues ni tan costoses de dur a terme. Però, u va evolucionant i això va creixent cada vegada més. I vas fent passos, evolucionant.

–En alguna ocasió ha dit que la tècnica és com les normes ortogràfiques. Per què li atorga aquest paper tan fonamental?

–Perquè si tens una bona tècnica pots ser rigorós en el que vols fer. No és un encadenament d’idees o de paraules, perquè polir una paraula és, en darrera instància, fer poesia. I el mateix passa en l’art plàstic.

–Aqueixa tècnica fa que Boix siga, ara com ara, un cronista gràfic de la història recent del País Valencià…

–Inconscientment, ha sigut així, perquè si fa 40 anys que estic treballant en això, els primers fets innocents de cultura els visc en la postguerra. Abans no existien les cases de cultura, tampoc ens podíem expressar en la nostra llengua. Estava tot per fer.

–A més, en la seua trajectòria observem que mai no ha sigut un economicista de l’art…

–No. De fet, quan no hi ha pressupost sempre apareixen obres meues [rialles].

–Durant 20 anys, el PP ha estat al capdavant de la Generalitat Valenciana. Això un artista ho nota?

–I tant! Sempre dic que una vegada tens l’artista, la importància de l’obra d’art és el pressupost que hi ha per a realitzar-la. Quan, lamentablement, la censura és la que hi opera, l’art i l’artista ho noten.

–Hem buscat els seus premis i distincions i no hem trobat el de la Generalitat Valenciana…

–I ni el trobareu! Una cosa són els futbolistes, i una altra els artistes compromesos amb el país…

–I ara som al Palau dels Borja i acaba de cedir les escultures a les Corts Valencianes. Què foren els Borja per als valencians?

–És la família més important de tot el País Valencià. Van encarnar el poder i també l’art, fent-lo possible. A Gandia van voler que la imatge dels Borja fóra present, que tingueren cara i ulls, per dir-ho d’alguna manera; i això fa que u en tinga una referència, ni que siga aproximada, de com podien ser.

–Ja que parla de Gandia, parlem d’un altre personatge: Martorell. Quan pensem en el Tirant ens vénen al cap els seus dibuixos. Què representa haver interpretat el Tirant per a vosté?

–He fet quatre llibres del Tirant; fer eixes il·lustracions com un llibre de bibliofília va ser un esforç gran, tant en la tipografia com el disseny i les imatges. Fer quatre versions d’un mateix llibre vol dir que, o té moltes imatges o n’he inventades moltes.

–El seu conjunt d’obra artística és la seua contribució a la història del País Valencià?

–Ho és perquè, en un moment donat, qualsevol moviment cultural que hi havia en feia jo el cartell. Des de cartells per a enganxar-los a la paret fins a portades de discos d’Al Tall. Són moltes les coses que he fet!

–Per tant, ha volgut fer valencianisme per mitjà de l’art?

–Sí, clar. És la cosa que més m’il·lusiona. Fuster, cada vegada que em veia, em preguntava: «D’això pots viure?».

Entrevista publicada al nº418 (setembre 2016: Espanya contra el País Valencià). Ací pots fer-te amb un exemplar