Manuel Lillo: «No demanaré al govern valencià que proclame la independència, però no entenc per què no aposten per la reciprocitat»

07/05/2019  «El govern valencià no es mereix anar a l’oposició amb tot el que ha fet en aquesta legislatura»

Manuel Lillo és un alacantí a Barcelona. Als seus 31 anys dirigeix el setmanari El Temps en un moment clau en què el periodisme s’ha de reinventar per la revolució de les xarxes socials. Des de la redacció de Barcelona –situada a la mateixa Rambla Catalunya– analitzem la situació política actual i abordem els reptes de futur, amb la vista posada en el nostre estimat País Valencià.

–És fàcil ser un alacantí a Barcelona?

–Sí. Al final en sóc un més. Parle la llengua que es parla ací i treballe ací. Ara sí, els caps de setmana intente anar-me’n a Alacant.

–Quantes hores tardes en tren?

–Quan no hi ha retard, cinc hores i quart. Quan hi ha retard, sis, i el que hi ha anunciat són cinc hores.

–Creus que s’està fent prou per pal·liar això?

–És evident que no. No s’ha fet mai i ara tampoc. Tenim un ministre de Foment que és valencià. És veritat que la legislatura ha sigut molt curta i ha tingut moltes dificultats, però no hi ha cap indici per pensar que el que van prometre els altres es faria realitat ara.

–Alacant està infravalorada?

–Sí, només s’ha de veure el projecte de pressupostos d’enguany. Alacant és molt particular, i d’alacantins que s’estimen la ciutat n’hi ha molt pocs (jo m’hi incloc!). Però sí és cert que moltes vegades, quan un territori està desconsiderat, també cal mirar què han fet els mateixos alacantins per donar a conèixer o defensar allò que consideren que és seu. Tots els pressupostos generals han sigut desfavorables a Alacant i els diputats alacantins no han votat en funció de si eren favorables o no, sinó en funció de partit.

–Quina percepció se’n té?

–Alacant és un territori autodiferenciat. Alacant ciutat sempre ha tingut un provincialisme, un sentiment de diferència que ha funcionat i que els partits grans se l’han fet seu. A més, les elits sempre han rivalitzat amb València i els ha donat rèdits. Això genera dinàmiques: al País Valencià hi ha territoris que estan més desconnectats políticament, ideològicament… Ara, tampoc veig que els valencians tinguen un sentiment unitari i vertebrat com per dir que Alacant és la gran desconeguda.

–Vas fer la tesi sobre El Temps i acabes sent director de la revista…

–Vaig fer la tesi perquè m’ho va recomanar el meu tutor. Vaig entrevistar Eliseu Climent, vam parlar i la cosa va anar evolucionant. Vaig involucrar-me al 100 % i van confiar en mi, cosa que agraïsc molt. No és fàcil explicar un país tan complex com aquest; cal ser molt curós per ajustar temes que afecten tant el País Valencià, a Catalunya i a les Illes. I en això estem!

–Quin és el secret dels seus 35 anys de vida?

–Coneixent la casa per dins, puc dir que el secret és treballar molt. Ja sé que sembla un tòpic, però és la realitat. La base és treballar obsessivament pel país.

–Com descriuries Eliseu Climent?

–És una persona que s’estima i treballa pel seu país. La seua vida no sols és El Temps: és el país. Per això és tan estimat, tan respectat i tan odiat pels qui no estimen eixe país [rialles].

–Com un producte històric com El Temps pot obrir-se a nous públics?

–Principalment a través de la digitalització. Ací tenim un petit problema: hui tot això funciona a través del titular curt i cridaner. Nosaltres som de reflexió, de reportatges llargs… i hem de plantejar-nos què és més important: guanyar 200.000 usuaris únics mensuals o mantenir-te fidel a una cosa que no fa quasi ningú? Al meu parer, paga més la pena mantenir la identitat, perquè per això tenim els seguidors que tenim. La qüestió està a fer el que hem fet sempre sabent arribar als nous públics a través de les xarxes socials.

–Per què no tenim un gran diari en valencià?

–La premsa cada dia és més complicada de mantenir i fer que arribe a la gent. Els grans diaris valencians sempre han estat limitats a les seccions autonòmiques de diaris estatals o a un diari que presumptament és de tots els valencians, però és només de València. Al final cada província té el seu gran diari. El diari Información és el que més vendes té a l’Estat dins l’àmbit provincial, i malgrat tot està passant un moment molt delicat. Si entenem que la dinàmica és –tot i que no m’agrada– la de tindre un diari gran a cada província, tenir un diari de país sencer i en valencià em faria molta il·lusió, però ara mateix és complicadíssim. Fa deu anys pensàvem que El Temps encara funcionaria, que estaria La Veu, que apareixien noves publicacions en valencià… Jo sóc optimista.

–Tenim Vicent Sanchis (director de TV3), Vicent Partal (director de Vilaweb), David Miró (subdirector de l’Ara), a tu… Com s’explica la presència de tants valencians al capdavant de mitjans de comunicació a Catalunya?

–Hi ha gent preparada, que ha estudiat, ha conegut l’entorn i que ha tingut l’oportunitat i l’ha aprofitat. És un signe de normalitat. Fixa’t si és normal que mai no m’ho havia plantejat!

–Al revés podria ser?

–Sí, per què no? El Sabadell va adquirir la CAM. Això, fa vint anys, hauria sigut un drama i tot el blaverisme hauria posat el crit en el cel. Evidentment, al País Valencià hi ha molts menys mitjans que a Catalunya, per tant és més difícil, però no crec que si un tinguera un director català fora contraproduent.

–Quina és la teua porra per a les eleccions?

–Per a les estatals, l’ideal seria que els tres partits de dretes no sumaren. Al País Valencià està un poc més complicat, però apostaria per la reedició del Pacte del Botànic. Hi ha un problema, i és que fa quatre anys hi havia una esquerra molt mobilitzada, hi havia una il·lusió, i amb eixa il·lusió en ciutats com Alacant es va guanyar l’alcaldia per un regidor. Ara passa un poc al revés: la dreta està mobilitzada i una bona part de l’esquerra està desil·lusionada, i això juga molt en contra. Ara, el govern que han fet Compromís i el PSPV juga molt al seu favor.

–Després de les eleccions podrem veure À Punt a Girona i TV3 a Alacant?

–És una llàstima que no s’haja fet. Estic segur que és una cosa que només s’arregla si hi ha voluntat. I per què no hi ha voluntat? Qui et deixarà de votar perquè faces això? Qui et votarà perquè no ho faces? Trobe que hi ha una por, la mateixa por que impedeix al govern valencià entrar a l’Institut Ramon Llull i altres coses que hui són inexplicables i s’haurien d’haver fet amb menys complexos. No demanaré al govern valencià que proclame la independència, però no entenc per què no aposten per la reciprocitat.

–De fet, mai tindrem un govern més favorable…

–En les circumstàncies actuals, segur que no. El govern valencià no es mereix anar a l’oposició amb tot el que ha fet en aquesta legislatura. Però hi ha qüestions que són molt difícils d’explicar; de fet, mai han explicat per què no ho fan. Ara bé, és un problema perquè espanta votants propis que no estan satisfets. El perquè no s’ha fet és absolutament inexplicable.