Mapes del futur

L’altre dia em trobava amb un amic a València, fent-me un parell de cerveses després d’un dia dur al treball, i em vaig posar inesperadament tràgic. De vegades em passen aquestes coses, què hi farem. «Això, d’ací cinc segles, no existirà» –vaig dir abastant tot el carrer i cotxes i bicicletes i edificis–, «i en aquest bar es farà arqueologia submarina. Qui sap si rescataran alguna d’aquestes botelles verdes de cervesa andalusa i l’exhibiran en un museu de la València pretèrita». I ell em va respondre, amb una despreocupació més valenciana que etílica: «Però a mi què més em fa el que passe d’ací cinc-cents anys!». Supose que tenia raó, i ambdós vam fer un glop ben llarg a la cervesa i continuàrem parlant del treball, de l’amor, dels pares, de política. D’aquelles coses que parlen els amics, saltant d’una a altra sense ordre –ni falta que fa, deixant passar el temps i teixint el calendari amb complicitats.

Però el cas és que a l’endemà encara anava jo rumiant, davant l’ordinador i també mentre em prenia el café de l’esmorzar, sobre allò dels arqueòlegs no nats. Sobre eixe futur en què València pot quedar submergida sota un Mediterrani voraç, esperonat per un escalfament global que no parem d’atiar. Però… per què quedar-se al proper mig segle? Per què no anar més enllà i elucubrar sobre l’any 3452, o el 7891? Per què no endinsar-nos a allò que s’anomena «futur profund»? Perquè fa vertigen, senzillament. Perquè no estarem allà. Perquè no estem preparats per a pensar-hi, tot i que d’alguna forma ens sembla natural ser el resultat de mil·lennis d’història prèvia. Però, ah! Tenim aquella perversa il·lusió de la fi de la història i de la geografia. I no.

Fins i tot si aconseguim aturar l’escalfament global en un improbable grau i mig (o dos graus, el límit superior que estableix l’Acord de París de 2015, i que es considera el llindar per a provocar canvis desbocats al planeta), hi ha moltes possibilitats de desencadenar un desgel massiu de les masses d’aigua que s’assenten sobre terra –i no sobre mar. És a dir, glaceres, Groenlàndia i l’Antàrtida, fonamentalment. I això implica 2, 3, 4 metres de pujada de nivell del mar, o més. Els dos metres els podríem veure fins i tot a final de segle, i no és una qüestió de la qual ens puguem despreocupar, amb vídeos circulant per les xarxes socials de tempestes arrancant balcons d’edificis o menjant-se platges senceres. Aquest sentiment de pèrdua no necessita perllongar-se fins a entroncar amb cronologies de ciència-ficció. És un sentiment que podem viure, que podem palpar a les entranyes, que tenim dret a fer nostre perquè probablement el viurem. Com canta Jorge Drexler, cal aprendre a acomiadar-se de les glaceres.

Però més difícil que això és alegrar-se pel naixement del fill o filla d’un amic. És ben dur, els ho assegure, rebre fotografies de nadons o ecografies pel WhatsApp, i pensar de sobte, sense cap mena de reflexió reposada: «Aquesta xiqueta viurà fins al 2100, i és possible que veja el canvi climàtic en la seua pitjor vessant: la del no-retorn». No puc evitar-ho, i ja els dic que no és agradable. Però el cas és que quan treballem amb escenaris climàtics ho fem gairebé sempre amb la vista posada a final de segle, on pràcticament ningú dels qui redactem eixos informes estarem vius. Sabem que passarà i entenem que no pel fet de no estar allà no hem de baixar els braços. Però és ben distint pensar que faràs tot el possible per evitar eixos futurs a l’estil de Mad Max, i que no en veuràs el resultat, a tenir davant algú que sí que ho patirà. Algú que, si no ens hi posem ja mateix a frenar el canvi climàtic de valent, podrà potser acabar sent aquella arqueòloga que jo imaginava amb una cervesa al davant, un dia de pluja de novembre a València. Tant de bo mai tinga la possibilitat d’explorar el carrer del Mar sota l’aigua salada d’un mar que ens ha nodrit durant mil·lennis i, si no anem amb compte, ens podria engolir la memòria, la identitat, la història i també el futur.