Tens 0 productes a la teua cistella
La celebració del segon centenari de la canonització de sant Vicent, el 1655, comportà que, entre altres coses patrocinades per les autoritats municipals valencianes, s’estampàs un llibre de festes oficial. És a dir, el relat fidel d’aquelles celebracions, el qual esdevenia, així, el portaveu dels lluïments de l’oligarquia local de cara a la cort dels Àustria i la resta de les ciutats de la monarquia hispànica. Aquesta obra del secretari de la ciutat, Marc Antoni Ortí, s’intitula Segundo centenario de los años de la canonización del valenciano apóstol San Vicente Ferrer, i isqué de les premses de Jeroni Villagrassa l’any següent.
Adopta la forma d’una novel·la dialogada –o, potser, d’un diàleg novel×lat–, en què participen molt possiblement personatges reals de la València del moment que el públic lector reconeixeria. I així, Ortí presenta un tal Fèlix de Castellví, membre de la branca d’aquesta família valenciana assentada a Sardenya com a comtes de Lacono, que hauria naufragat davant el Grau de València la mateixa nit que començaven les festes. En trobar-lo a la platja un parell de criats –un d’ells antic servidor d’un altre Castellví de València–, assabenten Don Joan de Castellví i Vilanova, parent del comte de Carlet, i aquest acull el nàufrag i parent a casa seua, a la vegada que va mostrant-li les diverses celebracions que es fan a la ciutat. La novel·la de Marc Antoni Ortí, com probablement pertocava a un llibre modern com aquell i destinat en part a l’exterior, està redactada en castellà i el seu autor és extremadament minuciós en la descripció, tot procurant l’entreteniment del lector alhora que s’insisteix a destacar el paper preponderant de la corporació municipal en la celebració d’aquelles festes.
Al llibre d’Ortí, hi trobem la presència de la nostra llengua en diversos moments. Així, des de les primeres pàgines ja hi podem trobar, als paratextos, versos de diferents poetes locals, com Isidre Mateu i Sanç, de nissaga de poetes; Josep Eiximeno, escrivà de la sala de la ciutat de València; el més famós versaire del moment, Pere Jacint Morlà; Vicent Calbo, escrivà al servei d’Ortí, i el llicenciat Rostojo, de qui es publica una Carta que escriu lo Engonari de la Llonja a l’autor del llibre. Dins el volum, encara, hi trobem més informació sobre l’ús de la llengua en aquelles festes: el mestre de capella de la Seu, el navarrés Urbà de Vargas «cuidó de que se hiziessen tres villancicos para cantar en la missa i en la processión, i les puso en solfa (…). También traçó que uno d’estos villancicos se dispusiesse en lengua valenciana, atento a que lo era el santo patrón Vicent Ferrer, i que solía predicar en su lengua nativa, dándose a entender con ella a todas las naciones del mundo, i assí ordenó que esta letra se cantasse en primer lugar». Aquella letra és reproduïda íntegrament. També, encara, Ortí va fer incloure el text del sermó pronunciat per Antoni Bonaventura Guerau, dedicat al sant dominic; i un romanç que, declamat a les portes de la parròquia de Sant Martí i amb la intervenció de les nimfes del Túria, potser podem atribuir al beneficiat d’aquella parròquia, mossén Morlà. Fins i tot, Ortí ens dona quasi una trentena de composicions breus que es llançaren, impreses, per un personatge vestit com sant Vicent, que volava amb artifici per la plaça dels Predicadors.
En definitiva, el volum d’Ortí és un document ben ric que ens aporta dades sobre l’ús de la nostra llengua en la València de mitjan segle XVII.
