Tens 0 productes a la teua cistella
A les Comarques del Sud, i especialment a l’Alacantí, no plou ni demanant misericòrdia a la Faç Divina ni a la Mare de Déu de Loreto. Un problema ben conegut, però bandejat per molts, des del primer regidor d’Alacant, amb una política turística insostenible, fins a bona part de la població quan no fa un ús responsable de l’aigua que creu infinita en eixir per l’aixeta.
Des del sud valencià, hi ha qui demana transvasaments del Tajo-Segura, amb l’oposició de Castella – la Manxa que vol incrementar la seua producció agrícola. El mateix argument de l’oposició al Xúquer-Vinalopó, que també suposa un risc ambiental per la salinització de l’Albufera. Si els catalans el rebutjaven per a defensar el Delta de l’Ebre, ara són els aragonesos, amb el PP al capdavant, els qui s’oposen a les demandes de Vox d’aigua per al “sureste”. Uns i altres, sovint acusen la nostra agricultura de ser intensiva i expansiva, purament capitalista, que extenua la terra i l’aigua i els fa la competència. O bé parlen dels camps de golf, del turisme desmesurat, del creixement urbanístic insostenible…
Al segle X comença a desenvolupar-se als peus del Benacantil la madina Laqant. No és la continuïtat de la ciutat romana de Lucentum (pronunciat Lukentum, origen probable del nom Laqant) que desapareix com a ‘municipium romanorum’ cap al segle III dC, a conseqüència de la seua desconnexió del Corredor Mediterrani que suposava la Via Augusta i del rebliment de l’Albufereta que inutilitzava el seu port. No descartaria tampoc els problemes d’abastiment d’aigua com a causa. Això sí, diverses vil·les romanes que s’estenien des de la Condomina fins a Benalúa sobrevisqueren.
Els andalusins desenvoluparen un complex i eficient sistema de reg a l’Horta d’Alacant a partir del riu Montnegre, origen des del segle XV del creixement econòmic d’Alacant. Tot un món al voltant de l’Horta desaparegut cap als anys 80 del segle passat. Per abastir d’aigua la medina Laqant usaren l’aigua de la font de la Goteta, que es troba al barranc de Bonivern, al nord-est de la ciutat, què arribava encanyada per la falda del Benacantil alimentant les fonts, els llavadors, la mesquita, els banys i alguns horts de la zona.
Quan la medina creix, una part de les aigües de la Font Santa, que naix al Tossal i que regava l’horta de Sueca, es destinarà a l’ús urbà. L’aigua encara no semblava representar un problema. Algunes obertures en la muralla semblen servir per a desguassar els excedents d’aigua d’aquesta font a la zona del Postiguet, i també de l’aigua que baixava pel Benacantil en episodis de pluges torrencials. El 1863, tot era molt diferent quan s’excavaren els Pous de Garrigós per a recollir eixa aigua.
Hi havia tres fonts més de menor entitat: la del Pou del Drac, prop de l’ermita de la Mare de Déu del Lluc (després dels Socors); la de la Basseta, als voltants de la plaça de Gabriel Miró, i la Font del Batle al costat de l’ermita de Sant Blai que regava els horts de l’altiplà dels Antigons, actual Benalúa i Sèneca-Autobusos.
La Font Santa regava les principals hortes de la ciutat, la de Valladolid i la de Sueca, que s’estenien entre el barranc de Canícia (actual Rambla de Méndez Núñez) i el Tossal. El 1375 ix anomenada com a horta de Çueq, paraula que sembla derivar de l’àrab sûq (soc, mercat). El reg estaria perfectament organitzat, com passava amb l’Horta regada pel Montnegre. Del 1604 ja ixen esmentades normes per a l’ús i el manteniment de la séquia mare o del Rei, probablement una traducció al valencià dels privilegis donats pel rei Alfons X el Savi el 1258 basats en els usos andalusins. A diferència del que passava a l’Horta d’Alacant, on es podia ser propietari d’aigua sense tindre terra, a la de Sueca la possessió de la terra generava el dret sobre l’aigua. Al segle XIX, bona part d’aquesta horta inicia la seua decadència, quedant dins de les noves muralles, mentre que el Castell de Sant Ferran, construït per a evitar la instal·lació de bateries franceses que bombardegessen la ciutat, protegia també la Font Santa què alimentava sis fonts públiques de la ciutat i la Fàbrica de Tabacs.
El control de l’aigua d’aquestes fonts i la del riu Montnegre obrí constants plets entre el Consell, els terratinents i els ordes religiosos. No són casuals els establiments religiosos prop d’aquestes fonts. Destacaria el llarg conflicte amb els Caputxins per les aigües de la Font Santa, però sobretot amb Juan Bautista Lafora Caturla, contra qui s’enfrontà el seu familiar i alcalde, José Miguel Caturla. Tal era la importància de l’aigua per a Alacant. Què hauria passat hui?
El 1862, Lafora arribà a fer pous i rases en les seues propietats que feren minvar el cabal d’aigües que entraven en Alacant desabastint les fonts. Als abusos dels terratinents i els casos de “furts” en el repartiment i la distribució de l’aigua, s’afegeix el creixement demogràfic i la disminució pluviomètrica que no regenerava els aqüífers. De res servien les rogatives ‘pro pluvia’ a la Santa Faç o a la Verge de Loreto. Una situació agreujada el 1870 en assecar-se la Font de la Goteta. Amb botes d’aigua des de l’Alcoraia, Villena, Saix o la Torre de les Maçanes se satisfeien escassament les necessitats més urgents. Fins i tot s’obriren pous d’aigua salobre als carrers per a la higiene casolana. Tampoc fou solució que el 1868, a l’escalf de la Gloriosa Revolució, l’ajuntament adquirira els drets de la noblesa local sobre l’aigua de la Casa Blanca, assortida per la Font Santa.
El 1898 arribaria la solució des de Saix i Villena, gràcies al projecte de Leach finalitzat per Caucourte, entrebancat pel marqués de Benalúa, líder del partit liberal en l’oposició, que volia aconseguir per a ell la concessió de l’abastiment de les aigües. Polítics d’Alacant cercant el seu benestar.
El desenvolupament urbanístic-turístic de l’Albufereta i de la platja de Sant Joan obligarà Alacant a integrar-se en la Mancomunidad de los Canales del Taibilla, arribant les seues aigües el 1958. No obstant això, la política dels nostres governants no sembla recordar que difícil resulta l’equilibri entre els nostres recursos hídrics i polítiques basades en el foment del turisme.
