La revista degana en valencià

Maria Antònia Salvà, la gran poetessa mallorquina

08/07/2020

El nom de Maria Antònia Salvà (1869-1958) resulta familiar a molts de mallorquins. Molts dels municipis de l’illa li tenen un carrer dedicat i forma part de l’imaginari col·lectiu mallorquí. Com sempre, tenim el problema de passar aquests referents culturals i col·lectius als joves…

Del que no en queda dubte, sigui més coneguda o menys, sigui més llegida o menys, és del seu gran nivell poètic. Salvà tingué una formació autodidacta, filla de terratinents, també va tenir una vida còmoda i il·lustrada que li permeté dedicar-se tota la vida a la literatura i poder conèixer els grans autors catalans de la seva època, començant per Miquel Costa i Llobera, mentor i avalador principal, amb qui compartí un viatge a Terra Santa el 1907, o Josep Carner, entre d’altres noms rellevants de les nostres lletres.

Entre les seves obres, destaca Poesies (1910), amb pròleg de Costa; Espigues en flor (1926), amb pròleg de Carner i considerada la seva millor obra, o Cel d’horabaixa (1948), a més de diverses traduccions, entre les quals destaca Mireia de Frederic Mistral.

Salvà és la màxima representant de l’Escola Mallorquina, un grup de poetes d’inici de segle xx que segueixen les propostes estètiques i temàtiques de Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. La seva poesia es caracteritza per una mètrica formal, per la presència del paisatge, pur, gairebé sense presència humana i la religiositat. I Salvà excel·leix en el seu propòsit. La poetessa de Llucmajor mira per la finestra de la seva finca de sa Llepassa i descriu el que hi veu: el vol de l’ocell que fa el seu niu, el sol que crema, l’arbre que treu flor… És una poesia de la vida quotidiana i rural al pla de Mallorca. També, tot i que menys coneguts, té poemes patriòtics, dedicats a l’idioma, a Jaume I, a Llull o a la diada de Sant Jordi.

Tot i això, en alguns moments la seva poesia ha intentat ser ridiculitzada, com si fos una poesia d’arbrets amb ocellets que fan piu-piu. L’exemple més clar és Llorenç Villalonga, qui a Mort de Dama (1931) en fa befa amb el personatge d’Aina Cohen, la gran poetessa de la Mallorca que ell retrata, la qual fa una poesia paisatgística estantissa i arnada. Tot i que ell ho negà, les referències a Salvà són evidents. Hem de tenir en compte que en els anys 20 i 30, la gran representant de la cultura catalana a Mallorca era ella i Villalonga, anticatalanista furibund, l’agafa com a representant d’un moviment poètic i, també, ideològic.

Dins aquesta befa, menyspreu o oblit, també ens hem de plantejar el fet que Maria Antònia Salvà és una dona. I com a tal, ha patit, i pateix, el menyspreu de molts per aquest fet. Crec que basta mirar la majoria de biblioteques particulars per veure que hi tenim més autors que autores, fins i tot si només miram les obres publicades en el segle xx i xxi. Hi ha hagut un menyspreu, conscient o no, de les obres de dones. Una situació que just ara començam a voler capgirar.

Salvà va haver de patir el menyspreu i l’oblit per ser una poetessa i per ser-ho en català. Però els seus versos ens fan evident que tenim una fantàstica poetessa, de les millors de la poesia catalana del segle xx. El millor homenatge que li podem fer, ara que estem en la celebració del seu 150è aniversari, és llegir-la i gaudir-ne. Podem començar amb aquest poema titulat «Casa pagesa».

Volguda casa pagesa

plaent com una escomesa,

oberta com una mà,

com una mà sempre estesa

que convida a reposar.

Com l’herba de foravila,

ets l’amor del solellet.

Tens una jove pubila,

i una padrina que fila,

i aigua que apaga la set.

Ta xalesta emparralada

acull tothom, amatent;

tens per tots bona arribada,

i una cadira cordada

on passar-se el cansament.

Tens davant una perera

rica d’esplets exquisits,

i al costat una figuera

que revolten per Sant Pere

els infants enllepolits.

Filats fusada a fusada

tens dins la caixa tancada

llençols nets, de bona olor

–la que els dóna la bugada

quan els pren la morenor–.

Tens estormies de figues,

tens pa damunt el raol,

tens oronelles amigues,

i ets rossa com les espigues

granades al bes del sol.

I com joia heretada

del bon temps de l’avior,

una estrella mostrejada

ta paret blanca forada

i a ta llar dóna claror.

 

Benhaja ta senzillesa

i aqueix noble confiar

que em té l’ànima corpresa,

volguda casa pagesa,

oberta com una mà!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top