Maria Arnal i Marcel Bagés en concert: tradició oral, cultura lliure i experimentació, de nou a València.

Aina Vidal Pérez. Filòloga

En blanc i negre: cabuts, xarangues, parelles ballant, fogueres, roba estesa, xiquets disfressats, dansaires. Recolzada en una casa, la Marina Ginestà. Tocant el tabal en desfilada, l’Ovidi. Mesclats amb eixa multitud, la Maria i el Marcel. Tot, sobrevolat per un paisatge inhòspit, rocós, muntanyós i estel·lar. I, recorrent tots els plans de la imatge, una mena de riu o senda d’un taronja fosforescent que tot ho travessa, com un llampec. La imatge que acompanya el nou EP de Maria Arnal i Marcel Bagés, significativament titulat Verbena, ens anticipa el que serà la seua música: mescles i remescles, carrer, comunitat, tradició, apertura, sons elèctrics i, per què no, una certa dosi de suspens.

Maria Arnal i Marcel Bagés s’han constituït en els darrers mesos en un potent tàndem musical, i la seua popularitat es justifica d’immediat. Ella entona un cant sorprenent i particular, natural i profundament captivador. Ell està entregat a la guitarra elèctrica i els pedals, la combinació dels quals li permet un joc de superposició, prolongació i alliberament d’acords. La mescla és poderosíssima. Entre les seues cançons, que prenen el relleu propi de la tradició oral, trobem la jota, la copla, el cant de batre o el ball del vetlatori. Prèviament, però, hi ha tota una tasca basada en la investigació i la documentació: gravacions de camp, fonoteques i arxius digitalitzats configuren el seu material de treball. Tot un procés de continuació sobre el qual elaboren un discurs força conscient: reivindiquen que la seua comesa és una perpetuació del que feia la transmissió oral. I, matisen, no es tracta tant d’una recuperació o una actualització com del lliure joc de la remescla.

Però aquesta reivindicació del procés metamòrfic del testimoni oral pren especial rellevància en Arnal i Bagés perquè entra en joc amb els principis de la cultura lliure. I és que l’estructura funcional de la cultura de transmissió oral s’acobla plenament amb la seua idea de creació: posar a disposició de tothom cançons de codi obert, tot obrint-les i deixant-les anar, conscients de la seua vitalitat i autonomia. Això, clar, posa en crisi algunes de les bases de la indústria cultural actual, com són els drets d’autor i les llicències de reproducció i còpia el producte cultural. Però hi una gran diferència entre les mercaderies ordinàries i els productes culturals, i rau en l’univers simbòlic que aquests carreguen. Doncs bé, d’alguna manera, el treball d’aquests músics recull aquesta idea: que les cançons, especialment les inscrites en la tradició oral, expressen un més enllà i es desprenen així de l’autoria única. Aquesta noció de la col·lectivitat, el comú i la tradició, combinada amb les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies és, a més, l’objectiu del col·lectiu en el qual s’enquadren, Compartir dóna gustet, que treballa a través de la música, els audiovisuals o la performance en múltiples formats.

El proper 18 de juny els podrem veure al Palau de la Música de València. En el repertori no faltaran les cançons dels seus dos EP: Remescles, acoples i melismes i Verbena. Si el primer treball partia clarament de les gravacions de camp, en el segon es dóna una major intervenció dels músics i té una intenció més social. Us en fem un tast. La ‘Cançó del farigoler’, extreta de l’extensíssim arxiu d’Alan Lomax i interpretada per un recollidor de figues de Sóller, està en part dedicada a la història del Taxista Ful, que s’arrapa a una vida que l’expulsa i prega perquè el seu cos resistisca. La ‘Cançó de la Marina Ginestà’ és una copla trobada en una crònica del 1939 i es configura com un cant d’esperança en l’experiència de l’exili abans de l’arribada a port. En un colpidor joc entre mort i vida, al ‘Ball del vetlatori’, sotmés a l’estructura i la lletra tradicionals, li sol seguir la ‘Cançó de l’Ovidi’, homenatge i versió de la vitalista ‘A la vida’. Totes les cançons, clar, les podeu escoltar en la seua pàgina web. No desaprofiteu, però, l’oportunitat de veure’ls en directe.