Tens 0 productes a la teua cistella
Maria Ibars i Dénia van de la mà. Tots els autors estan d’acord a assenyalar que la ciutat i el camp denier, les persones i el paisatge, el Montgó i la mar, marquen el conjunt de la seua producció literària. Una obra en bona part escrita a les Rotes, a la casa de Penyamar, vora mar i a l’ombra del Montgó.
Poemes de Penyamar (1949), l’obra poètica més rellevant de l’autora, beu de les seues vivències al voltant del paisatge denier amb versos plens de lirisme. Però és en la narrativa, en les dues novel·les en valencià més destacades, Vides planes i en especial en L’últim serf, on Maria Ibars recrearà la infantesa i la joventut a Dénia. La nostra autora, deniera de cor i ànima i amb arrels familiar a Benissa, escriu textos propers rics en vocabulari de la Marina. Per tal d’esbrinar algunes claus de l’obra de Maria Ibars, pararem l’atenció en els primers anys de l’autora, en l’espai i en la realitat històrica. En el temps viscut a Dénia.
Anna Maria Ibars Ibars va nàixer el 29 de febrer de 1892 a València. Els pares, Juan Ivars Giner i Josefa Ivars Ivars, de Benissa, estaven al servei de D. Juan Arguimbau Bousquet, un exitós empresari exportador de fruits. Arguimbau, originari de Maó, es trasllada a Nova York cap al 1870, on es casa amb l’americana Agnes Mary Harwey. A Brooklyn (Nova York) naixen les dues filles, Maria el 1874 i Agnés el 1876. La família torna a Espanya i s’estableix, probablement, primer a València, al carrer del Governador Vell 32. L’any 1880, sabem que els Arguimbau ja viuen al carrer de Gayarre de Dénia, l’actual carrer de Càndida Carbonell, en un magnífic edifici amb jardí que havia bastit, feia vint anys, el britànic G. Graham. Els negocis, però, obligaven a mantindre el llaç amb València, i la casa de Governador Vell continuarà oberta sota el control dels servents, la família Ivars.
La nostra autora, registrada a València com Maria Ibars Ibars –amb b–, naix i viu els seus primers anys als baixos de la residència dels Arguimbau amb els pares i la germana major Agnés, nascuda el 1889 també a València. Els Ivars mantindran una estreta relació amb els amos al llarg del temps. Potser siga una coincidència, però les dues filles del matrimoni Ivars duran els mateixos noms que les Arguimbau: Agnés i Maria. També, uns anys més tard, Maria Ibars, en casar-se a Dénia, tindrà Maria Arguimbau com a testimoni del sagrament.
Sempre al servei dels Arguimbau, els Ivars es traslladen a Dénia l’any 1896. Agnés té set anys i Maria quatre. La residència familiar, al carrer de Gayarre 7, està situada enfront de la casa dels amos i al costat del magatzem. Un espai dels afores de la ciutat, a l’entrada del barri mariner i al costat del carrer de la Mar, la principal via de comunicació amb el port. Aquell indret, hui completament urbanitzat, estava envoltat de magatzems, però aleshores encara quedaven solars amb vegetació. Quan Maria té dotze anys es construeix, al costat de sa casa, el conegut Magatzems dels Anglesos, de la Cooperative Wholesale, SL, la CWS. El més gran de Dénia, on en la temporada de la pansa, de setembre a Nadal, acudien vora mil dones de Dénia i altres poblacions. Aquest és l’espai vital on es cria la nostra autora, envoltada de magatzems, amb els seus conflictes i les seues històries, un univers que li deixarà empremta.
El Magatzem dels Anglesos configura i tanca la plaça que presideix al fons l’església de l’antic convent franciscà de Sant Antoni, centre espiritual del barri mariner i punt històric de devoció deniera a la Mare de Déu dels Desemparats. Maria es cria vora aquesta església, on es casarà al mes de juliol de 1917. D’acord amb el que s’espera a primeries del segle XX d’una jove ben criada, l’autora es declara profundament catòlica, devota del denier Pare Pere i en especial de la Mare de Déu, la «Santa Mareta», a la qual dedicarà poemes.
Bona part de l’obra de Maria Ibars està arrelada a Dénia. La novel·la Vides planes dibuixa la vida del camp que envolta la ciutat, els llauradors i les llauradores, les tradicions, les festes, la bonhomia i la col·laboració manifestada en la verema i l’escaldà. Un món antic, un tant idealitzat per l’autora, que té com a element negatiu la presència dels factors dels magatzems de la ciutat. L’espai del qual Maria, podem dir, coneix els budells i que ens mostrarà en L’últim serf, la seua obra més autobiogràfica.
Amb un origen ben humil, només el seu interés i capacitat expliquen que l’any 1911 aconseguira el títol de mestra de grau superior a València. El cost dels estudis ha dut a pensar que foren finançats per l’amo Arguimbau. El fet no està provat, però sembla probable vist el paternalisme, habitual en l’època, i la relació força servil del pare de Maria amb l’amo. Un servilisme que l’autora rebutja i denuncia a la novel·la L´últim serf. Batiste, l’encarregat del magatzem, serà fidel fins a la mort a l’amo –el Maltés– malgrat les seues malifetes. L’autora no s’amaga: Batiste és son pare, Juan Ivars, fins al punt que el personatge mor el mateix dia, el 19 de juliol de 1926.
L’últim serf es va publicar l’any 1965, poc després de morir Maria, però ja estava escrita el 1951, sense l’últim capítol, el XX, «Enllà». Un capítol un poc forçat, que ara sabem que va ser afegit després. La temàtica dels magatzems, tan pròxima, ja havia interessat abans l’autora. En arribar a València l’any 1934, l’amic i antic company d’estudis Carles Salvador la introdueix en el món del valencianisme literari i Maria Ibars s’anima a publicar escrits i poemes a la premsa. És en Las Provincias. «Nostra terra», de l’any 1936, retrata un episodi commovedor, absolutament real, Les agüeletes de la raspa: «En tot magatzem de pansa hi ha una redolada en l’últim racó (…) on es presenta agermanada la senectut necessitada… Són les agüeletes de la raspa (…) Agafen els pilots de raspa i al tresllum cerquen les pansetes oblidades tan afanosament com el descobridor cercaria en la sorra favorida les pepitetes d’or».
L’últim serf, que l’autora defineix com a «novel·la social», mostra la vida en els magatzems de pansa de primeries del segle XX fins al final dels anys vint. El magatzem és on es perfilen les diferents trames: les relacions entre les dones treballadores, les murmuracions entre les denieres i les forasteres («les garules»), històries d’agressions sexuals i fills no desitjats i el despertar de la lluita obrera… Una obra coral al voltant d’un edifici, un espai comú, manifestació d’un temps canviant però encara arrelat als valors tradicionals, on la moral i el què diran jutja amb duresa i destrossa la vida de les víctimes. L’autora posa l’accent en la defensa dels que més pateixen, i en especial de les dones.
Les dones víctimes de les injustícies i de les agressions dels homes són una costant en l’obra de Maria Ibars. Ho veiem en Vides planes (1962), en les novel·les en castellà Como una garra (1961) i Graciamar (1963), i també en L’últim serf (1965). En general, es retraten dones treballadores, tradicionals i lluitadores –bones xiques–, però també dones dolentes que abandonen els fills, com serà el cas de Mongonet de Vides planes, o el fill de la Balancé de L’últim serf: «un xiquet! En el canyar s’han trobat un xiquet. Estava dins d’un cabasset terrer, embolicat en draps. Devia de tindre hores… Sols la “Balancé” es posà a despeçonar aguantant-se els tremolins de fred… Flaquejava. Sols la vergonya que sentia li donà forces».
Maria Ibars, mare i mestra, es commou amb l’abandonament de criatures. Un fet terrible conseqüència d’una societat obsessionada amb la moral i el pecat. La Dénia que viu l’autora, punt d’afluència de treballadores, en l’entorn dels magatzems i el comerç panser, amb un port i un carrer dedicat a la prostitució, reuneix totes les condicions per a aquesta tragèdia. Quantes històries correrien de dones enganyades o violades per homes sense escrúpols i de xiquets trobats? Maria ens conta una crua realitat que de segur coneix. Des de mitjan segle XIX i en avant, a Dénia es registren cada any entre 2 i 7 fills il·legítims, molts abandonats. A més de les locals, per a estalviar la vergonya i la deshonra a la família, a la ciutat acudeixen joves forasteres per a parir i amagar la taca que marca de per vida la família, la mare i el fill.
Per les pàgines de L’últim serf també bufa el vent de la revolució: els treballadors volen la jornada de huit hores i més sou. Maria coneix de prop les seues misèries i es declara ferma defensora de la justícia social. Des de la llar familiar ha viscut els conflictes obrers que han implicat fins i tot a familiars. A Dénia, les associacions socialistes i sobretot les anarcosindicalistes guanyen els treballadors del port, dels magatzems i del camp. L’any 1904, a Dénia hi ha set associacions obreres que ja en seran deu a l’any 1923 –una d’elles, la Unión de Obreras, amb 2.000 dones de la pansa. Els conflictes i les vagues són freqüents, i l’any 1922 s’arriba a la vaga general, amb la presència a Dénia del Noi del Sucre. Segurament és aquesta la vaga que Maria ens conta en la novel·la, on ens parla del Noi i de Pestaña, i també dels líders deniers, que tan bé coneix, però dissimulant-ne els noms. Camarena deu ser el sindicalista José Calafat, i de segur que Serafí és el seu cosí, Àngel Borrell Ivars:
–Tu parles sovint en Camarena, està convertint-te? Massa el defens.
–M’agrada parlar amb ell, escoltar-lo. Diu coses tan noves… «Camarada, germanor, proletariat…». Ja no som els de baix, els pelagats, els pobres qualsevols. Som «proletariat». L’honra.
–Sabrà el tio Batiste que el seu nebot Serafí es clava tan endins amb els socialistes?
Moltes són encara les claus que caldria comentar d’aquesta magnífica obra. Animem a la seua lectura, el millor homenatge a l’autora i una finestra a la Dénia dels magatzems.
Rosa Seser Pérez. Arxiu Municipal de Dénia.
Revista número 506, pàgs. 22-25. Octubre 2024.
