Maria Ibars, poeta

Si bé les vocacions literàries solen manifestar-se en la primera joventut, no va ser possible en el cas de Maria Ibars; ni els humils orígens familiars ni l’entorn social denier de pescadors, de riu-raus i de magatzems de la pansa que visqué afavorien d’entrada la vocació literària de la futura escriptora. Tanmateix, tot just aquell món «A l’ombra del Montgó», dita amb què solia encapçalar els seus llibres, esdevindria l’escenari i el dramatis personae de la seua obra literària. Sembla ser que hagué d’esperar a traslladar-se a València com a mestra de primària en propietat perquè la seua tasca d’escriptora comencés a traure cap. Fins aleshores, entre 1916 i 1934, havia exercit de docent a la Font de la Figuera amb una dedicació remarcable, que possiblement operà d’exemple motivador en la seua filla, l’eminent pedagoga Raquel Payà. Tot just, la raó de pes del seu trasllat al cap i casal van ser els estudis universitaris dels dos fills.

Endemés, va coincidir que, alhora, el poeta, gramàtic i activista cultural Carles Salvador (1893-1955), antic company d’estudis de magisteri a València de la futura escriptora, trià plaça de mestre també al cap i casal. Aquesta retrobada facilità que revifés l’amistat, potser des que Maria Ibars se’l trobà com a professor en el curs de llengua que va seguir al Centre de Cultura Valenciana (1935-1936).

 

CARLES SALVADOR, EL MENTOR

Entretant, havia succeït que Carles Salvador, valencià originari del barri del Carme i de família menestral, s’havia mogut des de ben aviat entre lletraferits valencianistes i s’havia donat a conèixer com a escriptor dels gèneres més variats, destacant sobretot com a poeta. El seu primer llibre de poemes, Plàstic, és de 1923. Per a ell eren anys d’admiració al poeta Salvat-Papasseit de Les conspiracions (1922) i La rosa als llavis (1923) i de grans esperances per al valencianisme, si més no per a intel·lectuals que es podien definir com ell deia de si mateix «un polític de l’idioma». Però, la dictadura de Primo de Rivera (1924-1929) primer i la censura lingüística fèrria del franquisme –sobretot entre 1939 i 1949–, el menaren a renunciar temporalment als seus projectes divulgadors en l’ensenyament de l’idioma. Com no podia ser d’altra manera, la implantació de la nova dictadura suposà el control ideològic de tot allò que s’editava. Incloïa fins i tot la poesia lírica, més encara si estava escrita en una altra llengua que la castellana, a excepció de cantar les falles o els miracles vicentins.

Fet i fet, a partir de 1939 s’havia implementat des del poder un model de «valencianisme franquista» que s’apropià de Lo Rat Penat. Així les coses, a Carles Salvador, com adverteix Pérez Moragón, reconegut estudiós del personatge, «les circumstàncies l’obligaren a buscar, massa sovint, clivelles per on fer treure el cap a les seues reivindicacions bàsiques».

Pel que fa a Maria Ibars, serà en traslladar-se a viure a València que podrà freqüentar els cercles literaris i, ja des de 1936, a publicar poemes esparsos en revistes, a més de contalles curtes en la secció «De la nostra terra» que coordinava Carles Salvador al diari Las Provincias, i, als anys quaranta i cinquanta, en la revista Pensat i Fet. Però va ser en El Vers Valencià (gener de 1936) on aparegué el primer poema que li coneixem, «Tristor», encara en un estil poc destre. Bastit a partir del motiu de la pluja, més tard es transformarà en una descripció ben resolta d’un paisatge de tardor sota el títol de «Pluja», que publicarà integrat en Poemes de Penyamar.

 

POEMES DE PENYAMAR (1949). EL «PAISATGISME SENTIMENTAL»

En realitat, l’únic llibre de poemes que Maria Ibars publicà en vida fou Poemes de Penyamar, un recull de seixanta-un textos, o siga, la major part dels poemes editats. L’acompanyava un pòrtic de Carles Salvador, qui també conduí la presentació del llibre que tingué lloc a Lo Rat Penat el mateix any, amb recitacions de rapsodes i acompanyaments corals.

Carles Salvador, per la seua banda, en el seu text introductori del llibre gosava dir: «Tenim i hem tingut poetesses que en determinades ocasions han publicat llurs poemes; però poetesses amb vocació literària suficient per aplegar un nombre de composicions prou per a omplir un llibre amb unitat temàtica, ja és ben singular. Els Poemes de Penyamar és, doncs, un cas realment únic en la república de les lletres valencianes». I encara pot sorprendre més quan termina dient: «Felicitem-nos tots, perquè és un bon senyal: continua la Renaixença». En efecte, segons ell havia propugnat des del diari Las Provincias el 1947, calia un «Retorn a Llorente», o siga, al saber fer com a poeta –i poc més que això– del patriarca de la Renaixença Valenciana per tal d’acostar la poesia al sentir popular i al costumisme de festes i commemoracions. De fet, són nombrosos el poemes fallers que Maria Ibars publicà entre 1940 i 1955, els anys més difícils per a l’ús públic i literari de la llengua pròpia del país.

A més, el mateix prologuista s’hi referia a Poemes de Penyamar com un llibre amb unitat temàtica, però sense anomenar-la directament; «solsment compost amb marines i paisatges», això sí. Joan Fuster, al seu torn (Antologia de la poesia valenciana, 1900-1950), publicat en 1956, agrupava Maria Ibars entre els poetes del «paisatgisme sentimental», per tal com «l’essencial en ells és aqueixa predilecció per una temàtica inspirada en la terra. (…) I no imperiosament en el sentit de “paisatge estat d’ànim”, sinó a vegades, en un pla més modest, com a “paisatge món casolà”. Sense aquesta vinculació afectiva, essent ja el paisatge mer espectacle, els poetes al·ludits no s’hi interessarien».

En efecte, si bé el paisatge –el marí, insistentment, i de la costa deniera de les Rotes– és el motiu incitador de la major part dels poemes d’aquest recull de poemes, no hi falten al·lusions explícites a la vida econòmica més pròxima: la pesca («L’encesa») i la pansa («La verema» i «L’escaldó»). Com també als orígens històrics com a poble («La Torre del Gerro») i culturals, lingüístics sobretot («Al gosset secular»). De la torre de guaita costanera diu: «el passat reviu en tu, / el temps d’ahir, per tu parla». Mentre que el cap de gosset petrificat al bell mig d’una caleta a la qual sa mare la duia a banyar-se, segons hi explica, li desvetla l’enyor d’un país més autèntic:

 

 Tu em diries…, tu em diries

un secret que el temps amaga:

com parlaven nostres avis

llengua vui tan menyspreada,

noble parla que era d’àngels

al nostre bressol formada

i que en cantar glòries pròpies

era el cor qui les cantava.

Aleshores tornaríem

a ser esperits de raça!

 

LA «FERIDA» I «LA SAGALA CANTADORA»

Quan la poeta integrarà en Poemes de Penyamar el seu primer poema conegut, «Tristor», reescrit amb el títol de «Pluja», s’acollirà a la natura tardoral tot volent normalitzar la seua pena:

 La pluja seguida

la terra punxava;

per cada ferida

son perfum llençava.

 Plovia!

La terra enfosquida, esglaiada,

donava tristor.

 (…)

 Color gris han pres

terra cel i mar

i tot forma un vel

gris i gris només.

 

De bon començament, doncs, ja surava la pulsió catàrtica que mou la creativitat de la poeta, i que es deixa entrellucar també sota la imatge de la rosa o del roser dissortats d’alguns poemes d’aquest llibre, almenys en «Tragèdia d’una rosa» i en «Pomell de dolor». Aquest acaba dient:

 Al pit adornat

el cor fa botets;

les roses germanes

li fan un gran bé

amb flaires que porten

un goig tan novell

a igual flor, ferida

en son naixement.

Endemés, «La sagala cantadora», el títol del poema que tanca el llibre a manera de programa creatiu i vital, en forçar feminitzant-lo el nom substantiu de la protagonista, fa pensar en la intenció de voler afermar el valor de les dones escriptores, l’activitat de les quals era encara considerada aleshores impròpia i poc valorada, però també de reivindicar la condició femenina en general.

LA SAGALA CANTADORA

 Canta, donzella, que Déu

en donar-te dolça veu

et va fer per a cantar.

El qui té gola d’ocell

deu sentir sempre, com ell,

un gran plaer en trinar.

Canta els moments del teu cor,

les alegries ardents

i les inquietuds que sents

quan li brosta nova flor.

Canta per delitar-te,

canta el plaer o el dolor;

canta per a consolar-te

les absències de l’amor;

canta el goig de retornada,

la il·lusió que et fa niu

i el neguit que sempre viu

en qui ama i és amada.

Canta el capvespre, l’albada,

la remor d’aigua al sequiol;

canta la pluja i el sol,

l’encès llamp de la tronada;

quan la rabera es belluga

vers l’arbreda tendra i fresca;

el blat convertit en esca

quan el sol del tot eixuga…

 I quan ja en la teua vida

haja tot segut cantat,

tanca d’altri la ferida…

i canta per caritat!

 

La primera estrofa se centra en l’assumpte de la vocació. Segons l’autora, tant el cantant com el poeta han estat especialment proveïts per la natura per dur a terme una tasca que els és pròpia i que alhora els genera un autèntic «plaer». En la segona, introdueix la qüestió dels temes propis del gènere literari, que, al seu parer, tots coincideixen a ser «moments del teu cor», o siga, ras i curt: la poesia és sempre un assumpte de sentiments. I ja en la tercera, concreta referint-se a l’amor i les seues mudances, i, a continuació, en la següent, fa un detallat recompte de motius de la naturalesa, tan insistits en el conjunt de la seua obra. Però termina al·ludint –i en el seu cas era especialment així– a la funció terapèutica de la literatura, que en qualsevol cas ha de ser un «cant» a la vida. De fet, si bé en aquest llibre els poemes directament intimistes són poc nombrosos («Florida cordial», «En carrossa de tul», «Marinera», «Símil», «La barca vella»), és possible que altres d’aquesta mena més explícits i tristos foren estripats per voluntat expressa de l’autora després que ella faltara. Alguna notícia en tenim. A més, que aquest poema programàtic termine amb el mot caritat és significatiu de les pregones conviccions religioses de l’escriptora.

 

Revista número 506, pàgs. 26-29. Octubre 2024.