Tens 0 productes a la teua cistella
María José Català ha estat l’escollida per a fer de la paràlisi una substància amb la qual bastir el somriure del no-res, per a posar-li cara a un Consell moribund que ja no sap què fer per a fer-nos creure que fa coses. «Los catalanes hacen cosas», digué Rajoy, i l’alçada política de Fabra, titella estellat, no va molt més enllà. María José Català és l’encarregada de dir-nos que sí, que «El Consell fa coses», que fa «les coses que cal fer». Ningú sap massa bé què fa, ni de quin informe de diagnòstic n’extrauen les directrius d’acció que recomanen rescatar Valmor abans que els barracons escolars, però ella somriu davant els periodistes i els diu que sí, que això va cap endavant, que ens n’eixirem prompte.
El que no explica és com ni què pensa fer el govern d’Alberto Fabra, ni tan sols quina és la seua política educativa, l’àmbit que li pertoca gestionar personalment. Per a ser portaveu –del Consell, de la classe de tercer d’ESO o del gremi de taxistes– cal tindre la casa endreçada. Ser la representació de cara al públic exigeix, com a mínim, no tindre taques visibles, no exhibir debilitats pròpies. Però Català, qui té el defecte de parlar valencià, s’ha demostrat incapaç de dirigir un departament, el d’Educació, que té un ressò mediàtic i social immens.
Els xiquets hi passen calor –i es mullen per les goteres mentre escric aquestes línies–, i potser no hi hauria hagut cap enrenou enguany si no haguérem volgut ser els primers a aplicar la LOMCE –ai, els alumnes aplicats, a veure si cau alguna molla des de Madrid, ens portem tan bé! Potser no hi hauria hagut portades de periòdics i informatius estatals si la consellera haguera consultat un atles climàtic del País Valencià –li’n puc deixar jo un, per tal que la biblioteca no ens en cobre el cànon a tots– i haguera dit, imitant l’Eugeni Alemany: «Xica, si ací posa que la primera setmana de setembre encara fa calor per ací!». I, de calor, n’ha fet sempre, però el Consell, a més, ha afegit llenya, policies, retallades en pressupost i la mutilació sistemàtica de les línies en valencià. Ha sigut incapaç de resoldre les problemàtiques del Pare Català i del Cremona, per posar només dos exemples ben coneguts, i la Conselleria d’Educació s’ha dessagnat perquè ningú veu el rumb a seguir, perquè el vaixell porta massa llast, i massa rates també. Potser amb una altra consellera hauríem aguantat la calor, hauríem dit «Ja passarà, ja vindrà l’octubre»: la pólvora que s’ha escampat aquest setembre a les escoles valencianes no és tant culpa del clima mediterrani com de l’escopeta de fira amb què dispara María José Català.
I potser ella no se n’adone, o no ho entenga. Potser pense que ella és l’escollida, que és tan ferma ideològicament com Isabel Bonig, però a més a més hi afegeix el sucre, el somriure, la joventut, una veu amable, més propera al vellut d’Oltra que al repic d’espases contra escuts de la de la Vall d’Uixó. Que pot presumir d’un passat sense grans escàndols –mentre ningú furgue a Torrent, mentre ningú es pregunte on està l’hospital. Català és el producte perfecte de laboratori, un esglaó per davall de Ciscar en capacitat de resposta –algú s’imagina el de Teulada contestant-li al periodista Ignasi Muñoz d’aquella forma tan poc digna, tan elusiva, tan poc elegant i tan covard, quan li preguntà a la portaveu si tenia garanties que el Govern de Catalunya entendria una missiva escrita en valencià?–, però dos per damunt en aquella estètica buida que cotitza a l’alça en la política, en aquell recobriment cosmètic de saldo de decrets i lleis antisocials, en eixa porcellana d’imitació comprada a última hora al basar xinés de baix de casa dels amics que ens servirà per a guardar el DOCV.
Català no ha estat l’escollida per a apagar focs: el seu treball és dir que no hi ha foc, enlloc, i que si ensumem el fum o ens taquem de cendra serà culpa d’algú altre, mai del Consell del qual ella forma part. El problema, però, és que ella és el foc, que la Conselleria d’Educació és una bomba –tic, tac, tic, tac– que un dia li esclatarà als nassos, mentre fingeix que tot va bé, mentre imposta amb gran esforç aquell somriure rígid i sense alé que ens amaga el foc, el sutge, el desert, l’amiant i les cordes amb què lliga el futur dels nostres escolars.
Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com
