Mariola

Deia Ovidi, l’Ovidi Montllor, que Serra de Mariola era la cançó més bonica del món. Ho contava diumenge passat Paco Muñoz en un recital d’homenatge al cantant i artista alcoià, que va nàixer i ens va deixar per març. L’afirmació ovidiana, que ara arreplegue i faig meua, no admet cap rèplica: la més bonica cançó. Qui gosaria contradir una floreta, un vers, un adagi? Sobretot cantada, xiuxiuejada a penes per un auditori divers, en veu molt baixa, a petició de Paco, com una brisa que porta aromes de timó dels cims de Mariola i arriba en so de pau, de saviesa recòndita i amable. Té, sense ser-ho, la solemnitat d’un himne, el ritme plàcid d’una havanera, la calidesa d’una cançó de bressol i l’exigència solidària del cant coral. Devia ser per tot això, tal volta, que l’Ovidi se l’estimava tant i que tota la gent del meu país sap entonar-la.

Ve a tomb això per la notícia que dóna el diari d’uns músics bocairentins que, per commemorar la declaració de la Mariola com a Parc Natural, van pujar en un globus i allà dalt, mentre gaudien de l’espectacle de la serra sencera al seus peus, van interpretar alguns pasdobles dianers i peces de Raimon i en Llach. Hi ha gestos que valen més que totes les paraules. Al desgavell d’un món de cimeres altisonants i carregades de bombo es pot respondre, com han fet aquests músics mariolencs, amb la senzillesa d’unes melodies interpretades a gran altura. Són només gestos, a penes un xiuxiueig entonat a mitja veu, com la cançó que a l’Ovidi li semblava la més bonica del món, o aquell poema que Joan Valls va escriure ara fa cinquanta-cinc anys, La cançó de Mariola. Unes notes que retornen sempre, una tonada de floretes, un cant coral invicte.

16 març 2002