Martin Niemöller no feia rap

11/02/2021

“Uno de CUP hablando claro contra la monarquía mientras IU anda de risitas con esta en la Zarzuela”. “Luchar por la educación digna supone que la policía te detenga o abra la cabeza a porrazos, otra vez sucede en Gasteiz”. “Ningún Guardia Civil pagó por los 16 inmigrantes asesinados a balazos de goma. Ahora llama democracia a esto”. Aquests són tres tuits pels quals entrarà en presó el raper Pablo Hasél en un parell de dies, després d’haver estat condemnat en sentència ferma pel que alguna premsa ha qualificat com a “delicte de llibertat d’expressió”, en un dels lapsus freudians més reveladors que es puguen imaginar.

És clar que no són els tuits que tenen un contingut diguem-ne més polèmic, però precisament per això cal destacar-los. És a dir, no podem saber si Pablo Hasél hauria acabat entrant en la presó si només hagués escrit aquests tres tuits, però el que sí que sabem és que aquests tres tuits formen part de la sentència per la qual el raper serà privat de la llibertat. Aquests tres tuits, doncs, són delicte, formen part del delicte que Hasél ha comés.

M’explique. Tots sabem que la llibertat d’expressió té límits. Hi ha qui -com jo- és molt radical i massa anarquista en aquest sentit i quasi no pot concebre i acceptar que aquests límits existisquen, però són (som) molt minoritaris i tothom accepta aquesta premissa com a òbvia i bàsica. Bé. Llavors podem debatre intel·lectualment si els tuits de Pablo Hasél sobre el PCE(r) -il·legalitzat en 2003 al mateix temps que Batasuna- suposen una apologia del terrorisme, però és que això ha arribat a un punt en què no m’interessa, perquè la línia s’ha travessat fa tants pobles que aquesta discussió ha perdut tot el sentit. Que no s’amague ningú en una retòrica hipòcrita i academicista sobre els “límits de la llibertat d’expressió”, doncs.

És a dir, a parer meu, és una aberració que Pablo Hasél puga acabar en presó per qualsevol cosa de totes les que ha dit, però allò que ja no té cap mena de justificació més enllà dels codis penals de democràcies plenes com Corea del Nord, Iran o Xina és que en la mateixa sentència de condemna figuren fins i tot aquestes frases o aquella famosa de “los borbones son unos ladrones”. Si algú volia defensar honestament que a Espanya hi havia una democràcia plena amb exercici d’una llibertat d’expressió garantista, ja no admet cap mena de dubte que no pot fer-ho. Repetisc: des del meu punt de vista, no ho podia fer tampoc abans, però, arribats a aquest extrem, ja esdevé impossible, es mire amb la pretesa i cínica objectivitat que es mire.

Algú, de fet, hi pot retrucar que he perdut la raó en esmentar Corea del Nord, Iran o Xina, que quina comparació més destrellatada i fora de tota lògica, però és que ho he fet molt a propòsit: Espanya encapçala -segons dades de Freemuse, organització internacional en defensa de la llibertat d’expressió dels artistes- el pòdium en la disciplina d’olímpica d’empresonament de treballadors de la cultura. Sí, per davant d’eixos oasis de pluralisme que hem esmentat adés. Tanmateix, és de veres que els espanyols ni els enverinen ni els executen -per ara i pel que fa a eixe gremi en concret-.

Ara bé, no es pot dir tampoc que Pablo Hasél no haja rebut la solidaritat dels seus companys a Espanya. Tot i que li haja tocat esperar més de mitja dècada i només li haja vingut quan ja veu els barrots davant del nas, Joan Manuel Serrat, Pedro Almodóvar et alii. per fi han trencat el silenci i han signat un manifest de condemna d’aquest atac “legal” a la llibertat d’expressió.

No obstant això, també he de dir que, tot i que supose que és culpa meua, ja que sóc un inadaptat perpetu i un tiquismiquis professional, no puc evitar que m’haja cridat l’atenció aquesta tardança, així com uns silencis tan clamorosos en altres casos idèntics, com és el de Valtònyc. Dec ser també un malpensat irredimible, per sospitar que deu tindre a veure amb una hipotètica consideració del mallorquí com a “fugado de la Justicia” a Waterloo. Coses meues.

No, el cas de Pablo Hasél no és cap anècdota ni és cap error en el sistema, sinó que és el sistema mateix. No pots veure com algú és condemnat a la presó -repetisc: no només, però també- per escriure “Cuando la policía utilice sus armas contra los opresores y no contra los oprimidos, empieza a contarnos que son aliados” i bé, ja se sap que la Llei Mordassa; el PP, que és molt roín; que cal unir-se per a parar a Vox; que gobierno de coalición, te queremos mogollón i etc., perquè no es tracta d’això: ni és una Llei en concret ni pots xiular i mirar cap a un altre costat. No, no pots. No podies abans, menys pots ara.

No, el cas de Pablo Hasél és un símptoma més -un de tants- d’una democràcia emmalaltida per inexistent; d’una Transició que, si fou una estafa en molts dels sentits, en el braç judicial ni tant sols va existir; d’un Estat autoritari com més va més agressiu i més orgullós de ser-ho. Però, xe, deixem-ho estar. Calma, tranquil, que Martin Niemöller no feia rap.