La revista degana en valencià

Marx

12/01/2021

Alain Badiou: Què entenc per marxisme, València, Edicions Tres i Quatre, 2019, 69pp.

El coneixement de les claus argumentatives del materialisme històric i la comprensió de codi intern que explica el desenvolupament dels moviments sociopolítics que hi recolzen es fonamenta, en una part essencial, en la lectura i contextualització de llurs referents teòrics fundacionals. L’enfocament del filòsof Badiou (1937) és una síntesi de la lectura assumida de Marx i de la comparació de la lògica marxiana amb els fets polítics que n’han assumit la seva idealitat. El seu text és deutor de la lectura no reduccionista i de la seva pràctica militant, és a dir, es tracta de la millor metodologia escollida.

El marxisme ha estat, i és, un pensament controvertit. Controvertit en interpretacions i en conclusions polítiques. Tota idea que somou el món és controvertida. Com també ho és l’anarquisme, o l’acció directa, o les lluites d’alliberament nacional i les estratègies militars que hi són presents.

Badiou ha dedicat bona part de la seva trajectòria a pensar el marxisme i a militar en el maoisme. L’autor sintetitza en el llibre que comentem la seva idea del que no és i del que és el corrent de pensament encapçalat per Marx. L’acció política modifica necessàriament idees que poden acabar en la desfiguració en ser “convertides” en estàtiques. La millor manera d’avançar en la formulació de plantejaments és pensar-los des de l’acció. És la praxi que basteix les idees. I no pas a l’inrevès. Hi acaba existint una retroalimentació, entre idea i acció.

Malgrat el seu nombre limitat de pàgines, la conferència impartida per aquest filòsof el 2016 –la filosofia com a producció original de pensament. És filòsof qui elabora idees, les difon i hi polemitza– aporta algunes qüestions, que tot seguit esmento.

Primerament, la reflexió esmenta la manca de sentit en la dualitat entre materialisme històric i materialisme dialèctic –entre la reducció de la lluita política en pensament dialèctic (tesi-antítesi, síntesi). Ideologització, doncs, de la lluita de classes.

Segonament, Badiou estableix una unió entre filosofia, economia i política. Partint de l’estudi de Lenin ‘Tres fonts i tres parts constitutives del marxisme’, el filòsof troba, en la relació inherent entre els conceptes de ‘classe’ i ‘política’, el vincle entre el que anomena ‘discerniment’ (o acte de discerniment) dels interessos de classe i la praxi política sobre les conseqüències del ‘discerniment’, és a dir, la conseqüència d’organitzar una situació –“acció col·lectiva” (p.56)– que expliciti allò ocultat (causes reals) per les causes espúries establertes pels interessos.

Aquest plantejament unifica els desenvolupaments i les crisis de la filosofia idealista hegeliana,  de l’economia política clàssica i del socialisme utòpic francès, és a dir d’un tipus de socialisme mimetitzat en la idealitat del progrés tecnològic com a Arcàdia.

L’acte de discernir, és a dir, el fet de tenir consciència del que s’esdevé i delimitar-ne allò confusionari (alienant, o falsa consciència) d’allò real, clar i distint, és determinant. El procés analític –separar allò secundari (aparença) d’allò prioritari (realitat)– duu a la teoria revolucionària.

Un connector que per met assolir les conseqüències  de l’acte del discerniment és  l’adopció de les conseqüències radicals de la teoria revolucionària. Així, el paral·lelisme establert per Badiou –no pas nou, però– entre ‘marxisme’ i ‘freudisme’ és aclaridor perquè comporta la comparació entre el marxisme i la psicoanàlisi: explicitar les contradiccions/ fer conscient d’allò que és al subconscient/causes reals de l’explotació, o opressió.

En conseqüència, l’autor conclou que la unió entre classe i política explica el sentit del marxisme. De fet, vol trobar una via de superació de la lectura cientificista del materialisme històric, metaforitzada pel sintagma del filòsof marxista i estructuralista Louis Althusser: ‘el marxisme no és un humanisme’. El marxisme no és, segons l’autor de La revolució teòrica de Marx, cap moral, sinó una ciència objectiva derivada de la ciència econòmica d’El Capital. En canvi Què entenc per marxisme?, reprèn la tesi de Marx sobre Feuerbach: la filosofia culmina, només, si esdevé acte de revolució, és a dir, si és acte transformador del món, no tan sols d’interpretació. La transformació de la realitat  –el pas d’un estat ‘A’ a no ‘A’ cap a un altre de ‘B’– és allò determinant que acaba explicant la consistència, o no, del model, de la teoria interpretativa que s’hi aplica, en el procés de transformador.

El pensament com a estratègia (Badiou) només serà ‘pensament’ si esdevé si es transforma, en praxi: si la unió dels tres vectors de Lenin –tradicions explicatives del marxisme– abans esmentats esdevenen no tan sols ‘fonts’ de coneixement, sinó d’acció revolucionària. I bastir l’acció revolucionària demana un altre element necessàriament complementari al pensament: l’organització. L’organització és el mecanisme que converteix l’acte teòric del discerniment en les conseqüències de l’acte pràctic. La consciència en ella mateixa (‘consciència en si´) només ho és si esdevé consciència projectada en un fet (´consciència per a si´). És a dir, l’organització-pensament és el vector sense el qual la filosofia marxista no esdevé praxi revolucionària. Reduïda a la interpretació del món, aquesta filosofia acaba no essent marxista.

Dit això, Badiou dedica, en conseqüència, un espai a la crítica a l’organització política –el Partit– que explica el socialisme real, o el que a començaments de la dècada dels noranta eren els països de l’òrbita socialista en l’àmbit d’influència del PCUS. D’on atorga relleu a la forma ‘reunió’ com a via de debat i d’organització. Més horitzontalitat que no pas jerarquia.

Cal però, suggerir que entre els tres punts que Badiou esmenta com a condicions per a satisfer la viabilitat del binomi pensament-organització, és a dir, l’exercici de la política comunista, n’hi ha un que al·ludeix a la substitució del localisme per l’universalisme. Sembla que el posicionament s’adreci a la inconveniència d’organitzacions polítiques nacionals (que serien les localistes?) i la legitimitat de les organitzacions estatals. Quin tipus d’estructura, però, esdevé més revolucionària? Aquell que s’adscriu a una formació social i en disposa d’un coneixement real, o aquella organització –a l’ús de l’estat convencional– que hi avantposa models apriorístics genèrics externs? És una qüestió a plantejar a Badiou.

Al marge d’aquesta qüestió –no gens menor en el cas de les societats nacionals sense estat– el plantejament del filòsof marroquí retorna –com no podria ser d’una altra manera– als orígens del marxisme formulat per Karl Marx, la qual cosa explica el perquè Badiou en destaca obres referencials com el Manifest Comunista i els Manuscrits d’economia i de filosofia. Aquesta estratègia és el que converteix la reflexió que comento en un assaig ben eficaç per a vindicar l’obra del revolucionari de Tréveris com un tot. No existeix separació entre un ‘Marx jove’ (suposadament humanista) i un de ‘madur’ (científic). El marxisme, en tant que revolucionari, és humanista en perseguir l’alliberament total del subjecte.

Badiou sotragueja idees per a reprendre la vigència del comunisme, l’esclerotització del qual ha dut a la seva deslegitimació continuada a mans d’una falsa “modernitat democràtica” burgesa (p.65). Aquesta darrera clau –l’opressió i l’expulsió socials no poden ser signes de modernitat– demanaria, potser, a Badiou una exposició més completa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top